Per què els personatges amb discapacitat no els fem actors amb discapacitat?

Em faig molt aquesta pregunta. Crec que seria lògic que les persones amb discapacitat intel·lectual féssim els personatges que tenen discapacitat. Potser el teatre hauria de ser més seriós en general. També dins del sector de persones amb discapacitat. 

Tot això no ho dic amb ràbia, no la tinc, però reconec que moltes coses m’han fet sentir malament al llarg de la vida. Com per exemple, quan una professora de l’escola em marginava, o els que jo pensava que eren amics de l’estiu s’aprofitaven de mi per aconseguir gelats gratis. Fins i tot em van pegar perquè volien un euro i es reien de mi dient que jo anava a una escola especial. També considero que els amics que no em defensaven en aquells moments eren còmplices de tot el que passava. 

Aquests fets no els explicava a ningú. Ho vivia en silenci perquè creia que no es podia fer res. Anys més tard sí que ho vaig explicar a casa. He patit molt i encara ho porto a sobre. La motxilla no marxa i encara em costa parlar-ho del tot. A més, encara visc situacions com aquestes que pateixen amics meus amb discapacitat intel·lectual. Moments desagradables on considero que el tracte cap a nosaltres no és el correcte. 

Potser les persones sense discapacitat intel·lectual es relacionen així amb nosaltres perquè no viuen el que vivim ni tenen familiars amb discapacitat, i això fa que no vulguin interaccionar o ho facin malament. 

Jo no tinc problema en presentar-me a tothom com una persona amb discapacitat intel·lectual. Encara més, no ho canviaria, perquè aquesta característica m’ha fet ser com soc. Si penso que si no tingués discapacitat potser podria tenir una carrera universitària... Però accepto que tinc discapacitat, tot i que reconec que m’ha costat i encara em costa. A vegades, penso que tant de bo haguessin informat abans la meva família i així ho haguéssim treballat amb més temps. 

Em faig més preguntes. Per exemple, per què no puc tenir amics sense discapacitat intel·lectual? Per què no ens accepten? Tot i que ara estic content perquè, per fi, sento que tinc un amic sense discapacitat.

I també em pregunto per què no tenim més ajudes. I per què moltes vegades no hi ha més respecte entre totes les persones. És l’únic que demanem! Perquè, amb respecte, crec que tothom podrà fer realitat el missatge que sempre m’agrada dir: “Només tenim una vida i l’hem de viure com volem i al màxim”. I si és a dalt d’un escenari, encara millor.