La vida en un centre de menors

La vida en un centre de menors és acostumar-se a desacostumar-se ràpidament. Als canvis constants, la inestabilitat permanent. Com una vida de muntanya russa on vas d’aquí cap allà. D’allà cap aquí. I un dia estàs a dalt. I, de sobte, caus en picat. I un altre, avances. I avances. Però després tornes cap enrere.

És una vida on res és per sempre (encara que això sempre és així, a totes les vides). Ni la calor d’una llar. Ni els teus educadors. Ni les teves companyes. Ni els diners. Ni la família. Una vida de maletes, equipatge i enginyar-te-les sola per a aconseguir les coses. D’espais petits amb grans aspiracions. I de trobar-te sempre finestres amb reixes, que sembla que mai et deixaran volar. Però a vegades, a la nostra muntanya russa, a 200 km/h, oblidem els frens i tirem a volar.

I és que, per sort, som de les que no creiem en les barreres. Ni murs. Ni tanques. I aprenem, com podem, a fer-nos a cadascun dels obstacles que obstrueixen el nostre camí. I a estimar cadascun dels llocs als quals ens hem hagut d’acostumar i desacostumar. Encara que només fossin un parell de dies. Un parell de mesos. Un parell d’anys.

La vida dels canvis constants et pot convertir en una persona freda, distant, desconfiada... Però, quan t’acullen amb afecte i et donen la mà, encara que suï, encara que estigui plena de ferides i dureses, encara que estigui bruta, t’és igual... Perquè també aprens a estimar de pressa i de manera eixelebrada. Perquè, potser, és en aquesta vida de centre de menors on aprens per primera vegada allò d’estimar. O la calor d’una llar. O un regal per Nadal.

Aprens a encaixar-te en aquests espais petits i a entendre que encara que estiguis sola, estàs armada fins dalt.

Avui vull aprofitar per dir que, si soc aquí, també és gràcies a les meves educadores i educadors, que em van acompanyar en les adversitats per a no rendir-me i continuar estudiant. A la Fundació Soñar Despierto, que m’ha brindat moltíssimes eines per a trencar amb aquesta barrera acadèmica que moltes de les persones que viuen en centres encara tenen. Perquè fins ara, els estudis superiors mai han estat una prioritat en els centres, ja que, el més pràctic per als futurs pròxims, sempre ha estat posar-se a treballar. I jo agraeixo que la fundació sempre mirés per mi una miqueta més enllà del que jo creia que podria arribar.

I, sobretot, a la Fundación ISOS, una de les entitats que formen part de FEPA, perquè jo vaig arribar aquí quan tenia dos anys, sent una immigrant sense papers. Gràcies a elles, als dinou anys (ara en tinc vint-i-dos), vaig poder, per fi, estabilitzar-me i posar-me a pensar en com canviar aquestes situacions amb el que, per a mi, és una de les professions més boniques que existeixen: el periodisme.