La salut mental i el procés migratori

Els moviments migratoris sempre han existit i sempre existiran. És un principi fonamental de la naturalesa, evolució i supervivència humana. El motiu pel qual les persones decideixen canviar de lloc de residència pot ser multifactorial (raons econòmiques, sanitàries, de seguretat, etc.), amb una intenció clara de millorar les condicions de vida.

Quan encara s’està al país d’origen, sovint es generen tota una sèrie d’expectatives a través de les informacions que es manifesten en els mitjans de comunicació, xarxes socials, i de missatges de les persones que poden tenir poder moral sobre la persona susceptible d’emigrar. Alhora, no deixen de ser informacions que sovint no són contrastades, per tant, el risc que siguin rumors i no certeses és molt elevat. Tot i això, el risc més gran és que són qüestions prou accessibles i resulta molt fàcil que les persones s’hi aferrin com a una taula de salvació. Pot esdevenir una bomba de rellotgeria quan s’ajunten amb totes les noves aspiracions i tots els nous objectius que s’albiren només amb el fet d’emigrar.

Cal partir del punt que moltes persones fugen de situacions precàries i traumàtiques viscudes al país d’origen (situacions d’abusos, violència, guerra, catàstrofes naturals i altres). A part d’això, hem de sumar-hi que el procés migratori per si sol ja comporta una situació inherent d’angoixa, de desarrelament i de nostàlgia crònica que pot arribar a generar una crisi d’identitat i de sentiment de pertinença. Tot plegat repercuteix de manera directa en cada un dels aspectes de la vida quotidiana: en les relacions interpersonals, en la cura d’un mateix, en establir lligams amb el territori, etc. Allò de sentir que “soc d’allà, soc d’aquí, dels dos llocs i d’enlloc alhora”.

Quan la persona arriba i procura instal·lar-se, es troba que la seva situació pot millorar en alguns aspectes, però, per altra banda, s’agreuja en molts altres: en trobar-se constantment obstacles en la regularització de la situació administrativa, en la dificultat de l’accés a l’habitatge, la complexitat i les noves regles del joc del mercat de treball, les dificultats en l’homologació de les formacions finalitzades al país d’origen, del desconeixement de l’organització del territori i l’entorn, del desencaix en les dinàmiques socials, del desajustament de la comunicació cultural, la manca d’informació en general i la confusió que això genera.

Els possibles problemes de salut mental que poden comportar estar en aquesta situació van des de l’aïllament, l’insomni, la por a circular lliurement pel carrer i l’estrès causat per les pròpies circumstàncies fins a possibles trastorns mentals no diagnosticats.

Nosaltres, en el paper de professionals del sector social, no podem fer altra cosa que observar, escoltar, detectar, acompanyar i assegurar una xarxa de suport per a la persona. Establir vincle amb la persona usuària, eliminar barreres i oferir ponts per facilitar l’accés a la cura de la salut mental i a tots els recursos del territori.

S’han de promoure polítiques d’atenció sanitària inclusiva i culturalment sensibilitzada. S’ha de visibilitzar la realitat d’aquestes persones, d’aquest col·lectiu pràcticament invisible i fer palesa la necessitat de posar-hi el vent a favor. És de vital importància per a beneficiar-nos-en tots i totes en conjunt. No fer-ho és un acte d’irresponsabilitat social i comunitària. No ens ho podem permetre.