Treballar i cobrar una prestació d’incapacitat permanent és possible

Segons dades de la darrera enquesta elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística l’any 2020, a Espanya hi viuen 4.383.900 persones amb discapacitat, de les quals 1.583.600 es troben en edat laboral i 380.400 en situació laboral activa. D’entre el total de persones amb discapacitat, 945.539 tenen reconeguda algun tipus de prestació d’incapacitat permanent (d’ara endavant PIP).

D’entre altres qüestions, existeix la creença que un cop tens reconeguda aquesta prestació ja no pots tornar a exercir cap activitat laboral. Entenent l’estructura i dinàmica social del nostre territori, contextualitzant aquesta situació a la vivència de la discapacitat dins d’un entorn on la capacitat de producció estableix el valor de la persona, podem concloure que és un tema d’especial sensibilitat. Com a professionals de l’estructura social i sanitària, que en algun moment de la vida podem acompanyar a persones amb discapacitat a l’elaboració del seu projecte de vida, és de summa importància i responsabilitat conèixer la normativa i orientar segons bases fonamentades, fugint dels rumors i creences que únicament perpetuen la visió de la persona amb discapacitat com un membre passiu de la societat.

Si donem un cop d’ull a la normativa vigent de l’Institut Nacional de Seguretat Social (art. 141.2 LGSS/94) i a les sentències del Tribunal Suprem sobre la PIP podem comprovar com, tot i que es reconeixen dificultats a l’hora d’assumir la compatibilitat del treball amb la prestació d’incapacitat permanent absoluta si ens quedem única i exclusivament amb la seva definició literal, s’insta a la relativització de la seva definició a l’hora d’abordar el tema de compatibilitat. Es reconeix que no existeix cap disposició legal que indiqui l’exigència que les activitats laborals amb les quals es compatibilitzi la prestació siguin residuals (supèrflues, accidentals o esporàdiques).

També es reconeix que nombroses normatives descriuen de forma literal la plena compatibilitat de l’activitat laboral amb la prestació (article 35 de la Constitució, 141.2 de la Llei General de la Seguretat Social, així com altres com el Real Decreto 1071/1984 i l’Ordre Ministerial del 18 de gener del 1996) i que, interpretar-ho de forma negativa, comportaria una discriminació cap a la persona perceptora d’una IPA o una GI generant limitacions a l’hora de propiciar la seva reinserció social i laboral, entenent que si se li denega i se l’insta a l’activitat laboral com l’únic ingrés econòmic generaria una discriminació pel sobreesforç que suposa sobre altres persones amb altres situacions, així com els costos econòmics d’una discapacitat que reconeix la mateixa prestació.

Tot i no disposar d’estudis recents, sabem que l’any 2006 només el 10% del total de població que tenia reconeguda aquesta prestació es trobava en situació laboral activa. Més enllà d’aquestes xifres, ens trobem que els motius d’aquesta continuïtat laboral no tendeixen a ser per voluntat de la persona amb discapacitat ni relacionada amb el seu projecte de vida, sinó més per qüestions de supervivència econòmica, ja que les persones amb una PIP veuen disminuïda la seva renta, així com l’edat i la trajectòria laboral prèvia.

Per tant, veiem com la mateixa normativa reconeix el dret a la compatibilitat i que un percentatge de la població té aquesta situació reconeguda perquè així ho ve entenent el Tribunal Suprem. Aquest fa prevaldre el dret al treball del pensionista, considerant compatible la declaració d’incapacitat permanent en grau d’absoluta o de gran invalidesa amb el treball que pot efectuar el beneficiari, ja sigui per compte pròpia o aliena, de caràcter remunerat. Tot i això, abordem un tema complex en l’àmbit legal en el qual es recomana demanar consell a un expert pel fet que suposa un tràmit judicial i requereix un acompanyament específic.