Algoritmes que limiten l’accés digital a la “cultura”

L’accés a la “cultura” en sentit ampli del conjunt de la societat i en especial dels sectors més desafavorits, ha estat i és una política social de primer ordre. La promoció de la lectura, la pintura, l’escultura, la música, el teatre, el cinema, la dansa o la fotografia han estat preocupacions dels serveis socials públics i del tercer sector des de fa dècades. En aquest sentit, ja fa també uns quants anys que s’impulsa l’ús de les tecnologies de la informació com a forma també d’accés a la cultura, de garantir una major igualtat d’oportunitats.

En comunitats on costa poder comptar amb infraestructures socials de primer nivell, on no es disposa de centres culturals i comunitaris de gran potència, ni una població amb recursos suficients per fer un “consum cultural” enriquidor, comptar amb les tecnologies de la informació és una “finestra d’oportunitat” que els i les professionals de l’educació, la cultura i el treball social i comunitari no podem desaprofitar. Necessitem un major i millor accés digital a la cultura. Per exemple, potser no tenim una gran biblioteca física a molts barris, però podem reforçar el que tenim amb espais virtuals.

Per això, haig de reconèixer que em desconcerta veure que mentre defensem que en els barris amb major vulnerabilitat social cal incrementar la formació digital per evitar que la tecnologia sigui un element afegit de segregació social, diversos sectors de famílies i docents de Catalunya directament apostin per la prohibició dels mòbils als adolescents.

Les noves tecnologies i les xarxes socials han esdevingut una eina fonamental en la comunicació dels i les adolescents, que les utilitzen moltes hores al llarg del dia. Recordem que segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 86% d’adolescents amb 13 anys tenen telèfon intel·ligent i amb 15 anys la xifra arriba fins al 94%. Els mòbils, les tauletes i els ordinadors són avui la principal finestra al món de la nostra societat, i per a la gent més vulnerables sovint és la seva única finestra. Més que mai, després de la pandèmia, podem dir que les xarxes socials, tant als adults com als nostres adolescents, ens han permès interactuar, socialitzar, distreure’ns, riure’ns.

No negaré que cal un debat serè i multidimensional sobre l’ús del mòbil i els seus mals usos, però aquest debat no es pot fer excloent de l’equació elements clau com les possibilitats educatives que té i com les xarxes i els seus algoritmes les limiten. Sé que debatre és el que vol la comunitat educativa, però em preocupa que s’exclogui del debat els elements més complexos.

Perquè ens entenguem, no sembla molt coherent que estiguem apostant per formar a la gent per treure el màxim del seu dispositiu mòbil i alhora estiguem apostant per prohibir-lo a les escoles. No serà, que el problema no és la tecnologia ni l’aparell sinó els seus continguts accessibles? No serà que el problema és que molta gent troba als seus mòbils continguts poc instructius i alhora fomentadors dels comportaments més individualistes i egocèntrics que porten al consum irreflexiu de productes de tota mena, des de roba a notícies falses?

No negaré que les xarxes poden ser amplificadors incontrolables i que han permès l’alimentació d’episodis de bullying i assetjaments de tota mena, però segur que el problema és l’eina? No serà, que pares, mares i educadors i educadores no sabem com educar en l’ús de la tecnologia de la informació?

Avui el meu fill ha posat un vídeo del youtuber Wismichu carregant contra els algoritmes de Youtube que estaven “empobrint” a alguns creadors i, segons ell, també estaven empobrint els continguts del mitjà i que feien que els vídeos més elaborats, crítics o “reflexius” desapareguin de les recomanacions que apareixen en les pantalles dels consumidors. Es podria entendre que Youtube fomenta que ens apareguin els vídeos amb els continguts més “mainstream”.

El seu vídeo reafirmava en la sospita compartida de què veiem el que volen que vegem, que tot i les possibilitats d’accés a la cultura que permet internet, els interessos econòmics i polítics que hi interactuen es preocupen de què no accedim a determinats continguts i no veiem, potser, ofertes molt més enriquidores culturalment parlant. Vist que aquests dies ens comença a aparèixer missatges oferint-nos Facebook i Instagram sense anuncis si paguem una quota i que sembla que WhatsApp va per una línia similar, em temo que no anem gens desencaminats. Qui podrà pagar per veure continguts? No seria interessant pensar en regular en base a l’interès públic els continguts i algoritmes de les xarxes socials?

En resum, vist que en el debat sobre l’ús del mòbil, i davant dels riscos que les tecnologies de la informació tenen, s’opti per la via de la prohibició em permeto posar una alerta. Compte no estiguem tancant finestres al món d’infants, adolescents i joves, només perquè no som capaços d’explotar correctament l’eina. Compte no estiguem apuntant contra qui no és el responsable, per incapacitat de tocar a qui realment fomenta el mal ús de la tecnologia. Compte no acabem prenent decisions que incrementin la segregació i dificultin l’accés a la cultura de qui més ho necessita.