3 de desembre, Dia Internacional de les persones amb discapacitat

Un dels principis de la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides és el respecte a la llibertat de les persones i a les seves decisions en els temes que els afecten; i alguna de les obligacions dels estats que la signen són crear lleis per complir el que diu aquesta convenció; i vetllar perquè autoritats i institucions públiques i privades les respectin i les apliquin.

En aquest marc queda clar que fem tard,tot i que la meva sensació és que caminem ràpid. Avancem en el suport en la presa de decisions, però no deixa de ser una correcció a la vulneració del dret a decidir.

Vull dir que, el dret a decidir és el final d’un procés, és el cim. Entremig hi ha els “microdrets”: microdret a cometre errors, microdret a aprendre dels errors, microdret a prendre riscos.

Acompanyem en el suport a la presa de decisions a persones amb discapacitat que al llarg de la seva vida mai o poques vegades han realitzat aquest procés i han estat dins un entorn protector. Per tant hem de comptar que són persones que estan avesades a què altres persones decideixin per elles; també hem de comptar que les persones que al llarg d’aquest temps n’han tingut cura, siguin familiars o professionals, ho han fet des d’una mirada de protecció, de sobreprotecció.

En el camí cap a l’exercici del dret a decidir de les persones que avui són adultes, hem de caminar juntes amb les famílies i professionals: equivocar-nos, aprendre i arriscar.

En aquesta mateixa línia ens cal pensar i repensar els suports necessaris en aquest procés de decidir. Per exemple, a finals del 2018 les persones amb discapacitat intel·lectual van recuperar el dret a vot. Per poder exercir aquest dret ens cal exigir a les formacions polítiques que concorren a unes eleccions que elaborin programes electorals i mítings cognitivament accessibles.

En la tasca que ens correspon a l’hora de fer valer aquests drets, les entitats ja treballem procurant oferir els suports que cada persona, única, necessita i vol; canviem mirades i obrim debats que potser en alguna ocasió ens fan enfrontar amb una administració excessivament normativa i igualment sobreprotectora. Ens reinventem i creem recursos i projectes que aposten per donar a les persones amb discapacitat una visibilitat i un protagonisme actiu en la societat, en la comunitat, i perquè així sigui, aquests recursos i projectes s’han d’adaptar a les persones i no a l’inrevés.

Des de la Fundació Astres acompanyem i donem suport a persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental i pensem que no n’hi ha prou amb signar la convenció, cal fer una aposta decidida implicant a tota la comunitat per tal que l’exercici d’aquests drets sigui una realitat. Canviar la mirada i passar de la sobreprotecció al reconeixement dels drets.