Vida

Dedicat a L., D. i, per descomptat, a N.

“(...)como me enseñaste tú//Dejaré a las estrellas guiarme//Las señales veré con sensatez// que empiecen nuevos retos a encontrarme//Pretendo conquistar uno a la vez//Hoy deseo sí, sé que habrá un mejor futuro al fín” (Wish, (2023) de Disney)

“(...)Reconoce lo que eres en verdad: una estrella(...)” (una estrella, Wish (2023) de Disney)

“(...)He trepado los muros de esta Ciudad, de esta Ciudad//Sólo para estar contigo// Pero todavía no he encotrado lo que estoy buscando(...)” (U2, I still haven’t found, what I’m looking for, 1987)

La vida ens acull i nosaltres acollim la vida. En cada moment i segon que vivim, desitgem que ens acompanyi i ens envolti. Acollir la vida és un acte d’amor, de responsabilitat, d’estar-hi present i ser conscient que ens ajuda a créixer com a persona i ser de vida. Des del moment que naixem, la vida ens acull i nosaltres la cerquem sense pensar, d’una forma cega i amb incondicionalitat.

Abracem la vida que ens acull amb uns braços incondicionals que ens acarona i ens limiten quan ho necessitem, en una cura perfecta que, a vegades, no és així. Què passa quan la recerca d’una abraçada no arriba? Què passa quan un crit de fam es confon amb un altre tipus de crit que rep un càstig? Què passa quan plorem per evitar la soledat i continuem envoltada en ella? Què passa quan no ens sentim acollits? Que la vida se’ns fa una mica més densa, més difícil de viure i acceptar, provocant infants, joves enfadats amb la vida des de molt petits, que se senten abandonats per ella i es pregunten en bucle “per què”. En altres casos, aquests infants es i et posen a prova, enfrontant-se a la vida i a si mateixos. Actes reactius que provoquen reaccions socials de contenció en la recerca d’un suport professional que pugui restablir els vincles trencats amb la vida i amb la seva acollida.

I arriben a les nostres institucions amb diferents edats, amb diferents emocions i sensacions, amb diferents raons per establir-se en un lloc com aquests i diferents històries d’acollida en i per a la vida que els fan únics i diversos. Arriben a un espai que els acull des del primer dia, amb respecte, amb amor i amb la necessitat de contenir les diferents emocions viscudes i que poden tornar a sortir en aquests espais “professionalitzats”, ple d’adults i altres infants i joves. Un espai, de nou, ple de vida i d’acollida que pot ajudar a créixer o a demostrar, un altre cop, que la vida no està feta per a tu. Que la vida no t’estima, ni vol acollir-te. Però també un lloc de creixement per trencar aquesta idea de “la vida és la que m’ha d’estimar i no jo a ella”. Un espai que ajuda a créixer des de l’escolta, el respecte, els límits i la possibilitat de retornar els desitjos un dia abandonats o substituïts per desitjos dels adults que “feien el que podien” en la cura i en l’acollida i la rebuda a la vida dels seus infants.

I, en aquests espais “professionalitzats”, troben un altra oportunitat de retornar a la possibilitat de ser vida i no estar en la vida. La possibilitat de desitjar tornar a tenir la sensació que formes part d’alguna cosa més individual i petita, que pots formar part d’una família que et cuidi i t’acompanyi en la vida, durant un cert temps. Desitjar tornar a sentir abraçades que et recordin un temps incondicional amb la vida i la seva acollida inicial. Un espai que et rememori quan els desitjos omplien la teva ànima i et feien sentir lliure i somniar amb i en la vida, com si fos un infant, sense trencar ni avançar etapes vitals.

Una acollida a la vida “estàndard i normativa” que tothom coneix i reconeix i que, en algun moment, es va trencar per alguna raó. Una acollida que inicialment és molt desitjada però que, a poc a poc, el desig es pot tornar un malson quan els adults imposen i volem controlar-los i no escoltem ni respectem allò que els infants acollits ens diuen amb les seves reaccions, accions o silencis. Un control del desig que pot trencar somnis, idees i el cor i l’ànima de les persones implicades en aquest retrobament i acolliment en la vida i per a la vida. Els desitjos són d’aquells valents que s’atreveixen a desitjar-los i lluitar per ells i són aquestes persones a les quals hem de respectar i ajudar a aconseguir-los, ja que és la maquinària que els fa moure en cada instant.

I els que quedem fora què podem fer? Aquells que hem acompanyat, que hem estat de forma “artesanal o professional”, o que formaven part biològica i que sentim que marxen a un nou espai de vincle i de retorn a la vida, però sense la nostra presència. Els familiars biològics, desitjar amb el retorn a veure’ls en les visites de rigor i en fer el seu propi camí, per tornar a tenir-los a prop i aprendre a què la vida ens dona una segona o tercera oportunitat com a germans, pares, mares d’aquests valents que van decidir desitjar, donar-se una altra oportunitat de vida.

I els professionals, artesans del vincle i de l’acompanyament, només queda confiar, confiar en la feina realitzada. Confiar en les famílies que acullen, en els referents que resoldran i acompanyaran dubtes i conflictes. Confiar en les cures realitzades abans d’aquest moment i que els infants han recollit i han escollit quines li servien i quines no. Confiar en la vida i en la força dels seus desitjos personals, dels infants i de les famílies que els acullen. Confiar que l’acollida és un donar i rebre per les diferents parts implicades i que, a partir, d’ara, formen un tot conjuntament. Confiar que l’aventura que s’encerta, sense saber cap a on anirà i com anirà, tindrà un final que s’assemblarà als desitjos somiats per cada una de les parts implicades en el procés d’acollida, i que conformen una nova forma d’entendre i ser família.