Espurnes d’esperança des de la foguera del present

Porto tot el 2023 (i abans) denunciant la situació que pateix/tim la ciutadania de a peu i dempeus per la defensa dels seus drets i un model social de valors, principis, salut i vida, que tot és a la fi la mateixa cosa.
Modestament, des d’aquest espai preuat que Social.cat m’ofereix, en tant que una de les veus de Marea Blanca per la Salut i la Sanitat pública: una oportunitat poc habitual a l’univers dels mass media on poder expressar-se amb total llibertat, sense necessitat d’autocensura prèvia, amb tot el respecte i la cruesa de les veritats percebudes.

I això suposa dir-nos amorosament les coses que no funcionen, que reculen, que volen colar-nos com avenços tecnològics quan són retrocessos civilitzatoris, que segueixen el guió/mantra dominant de la mercantilització a macrodosi i a flagrant impunitat.

La crítica, que ha d’incloure necessàriament l’autocrítica, no és del gust de les elits ni les administracions del poder. No entenc que volen dir quan em reprenen dient-me: cal que sigui “constructiva”. Construint què?, quina cosa? El que cal és que sigui honesta, autèntica, lliure, democràtica, rigorosa, “bona”. I llavors pot arribar a ser en certa manera rebel, revoltosa, revolucionaria quasi/tant de bo, però mai serà “destructiva”.

Quan escric, cada mes, les xifres i desgavells de la nostra sanitat pública em diuen que destil·lo un toc de pessimisme. Un petit recordatori? Llistes de desespero, reprogramacions, insuficiències moltes: financera, de treballadors i treballadores, desballestament de l’atenció primària, de la salut pública i mental, pèrdua d’empatia i contacte “presencial”, externalitzacions=derivacions=privatitzacions sense fre. Tornem -hi?

I el motor de tota aquesta onada mercantilitzadora: la mal anomenada “col·laboració publicoprivada” que insisteixo a anomenar parasitació.

Ara mateix optaré per un canvi de cançó. I no és per les decoracions del Black Friday, ni les nadales d’importació, ni tan sols per les llumetes de colorets (leds que gasten menys!) o pel fet de viure a la Badalona, la ciutat de Catalunya amb l’arbre–mecano més alt del país (vaja tela!), però també dels índexs de desigualtat i incertesa al cap del ranking.

No és doncs fum, fum, fum. Ni tampoc contaminació. És assenyalar que encara que no sigui habitual a pantalles ni a papers mediàtics hi ha motiu per l’esperança, com a necessitat i com a justícia. Tres perles d’exemple: 

1. Les mobilitzacions per denunciar les guerres i una en concret: el genocidi que es practica diàriament a Palestina, a Gaza, on la massacre d’infants és l’estratègia de l’horror (treves com a excepció que confirma la regla). La resposta són manifestacions a casa nostra i a tot el món que han estat importants, contínues, exemplars. Amb moltes persones de tot color de pell i tots els credos, les edats i especialment i sortosa dones i joves.

2. Un Fòrum Europeu 7a edició socio-polític-cultural a Rivas (Madrid) amb una declaració final que diu: Una Europa d’organitzacions i moviments, d’esquerres, verds i progressistes. Que planteja una nova redefinició de justícia, solidaritat, benestar, serveis públics, medi ambient i drets democràtics. Treballant nítidament per la construcció de la pau i la resolució diplomàtica i negociada dels conflictes, basada en la Carta de les Nacions Unides i en el respecte al Dret Internacional.

En aquest sentit, el creixement de l’extrema dreta a diversos països europeus, fins i tot arribant alguns al govern com és el cas recent d’Italia, ens obliga a lluitar contra el revisionisme històric i per un renaixement dels valors antifeixistes que defensaven una Europa basada abans que res en la justícia social. Una Europa on la salut, els drets socials, i la defensa de la vida siguin al primer pla de les accions i de les preocupacions per les creixents agressions via mercantilització.

3. Un 10è aniversari d’Audita Sanidad, una entitat que practica auditories ciutadanes, independents, i amb participació d’experts i de persones i moviments civils. Que denuncia la privatització dels sistemes sanitaris públics: externalitzar serveis; derivar les patologies rendibles;  col·laboració publicoprivada, o ficar la mà al diner públic, amb deduccions fiscals a canvi d’assegurances privades, tràfic d’històries clíniques; Big Data... Amb anys de lluita i experiència, hi ha unanimitat: l’estratègia és abatre la parasitació d’allò públic perpetrada i en profit de mans del negoci privat.

La ciutadania parla clar. Ells fan com si escoltessin, però no mouen el seu mantra-consigna mercantil i es limiten a repetir sense immutar-se les mentides amb la disfressa de modernitat o col·laboració. Salut és lluitar, vam proclamar al final.