És la memòria una eina per a construir futurs ecofeministes?

En els darrers anys, han augmentat el nombre de xerrades, entrevistes, articles i tallers sobre els ecofeminismes arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol. Espais que han actuat com llocs d’intercanvi d’experiències, sabers i cosmovisions entre el Nord i el Sud Global, posant en relleu que ‘defensar la terra és defensar la vida’ i ‘defensar les nostres vides és defensa la terra’, en tant que formem part d’una mateixa xarxa com diu Lolita Chávez. Aquest sentipensar compartit, però, sovint, ens costa arrelar-ho a les nostres vides urbanes quotidianes i a les lluites que travessen la nostra història, ja que en el procés ens hem oblidat que nosaltres també som terra. És des d’aquí que ens enfrontem a la pregunta que encapçala l’article i ens atrevim a formular-ne una resposta: sí, la memòria és una eina per construir futurs ecofeministes.

La història i la memòria més enllà d’una vitrina

Parlar d’història i memòria sovint ens porta a parlar de moments i esdeveniments històrics com una fotografia fixa sobre el passat, una fotografia esbiaixada que recull les veus i les fites d’aquells qui ostentaven —i ostenten— el poder. Per tant, la història i la memòria oficial es troben travessades per les mirades dominants i les reprodueixen, excloent les mirades de les dones i identitats dissidents, de pobles originaris i comunitats indígenes, i de totes aquelles subalternes que sostenen el planeta dia a dia amb les seves feines de cura i subsistència invisibles pel sistema econòmic actual. Reconèixer la història i la memòria com a sabers situats ens permet comprendre-la amb la seva totalitat i interactuar amb ella.

Si considerem que la memòria és una eina, necessitem completar la fotografia de la història i sumar a les fotografies fixes de l’historicisme els relats, les experiències i els coneixements de totes aquelles qui s’han vist excloses. No podem entendre la història i les memòries que l’acompanyen sense comprendre les relacions, els conflictes i les idees que han donat forma el món on vivim: evitar caure en idealitzacions i romanitzacions, obrir un diàleg entre reptes passats i futurs. Cuidar la història implica revisitar-la, qüestionar-la i posar-la en relació amb les experiències actuals; i en aquest procés, despetrificar la memòria: fer d’aquesta una eina política al servei del present, el punt de partida per pensar-nos i construir un horitzó ecofeminista.

Avançar cap a futurs ecofeministes

Defensar la terra és defensar la vida, defensar les nostres vides és defensar la terra. Aquest aprenentatge que fem de les feministes comunitàries té vital importància per comprendre el vincle íntim entre cos-territori-terra i per visibilitzar que en les lluites per una vida digna que travessen la nostra història i memòria col·lectiva també s’articulava la defensa de la terra.

Des de les lluites per assolir l’aigua corrent i energia, carrers segurs, mercats, escoles i centres de salut a les lluites per a tenir espais verds, centres cívics, transport públic digne i habitatges accessibles per a totes les veïnes, parlem de lluites veïnals que posen en comú la necessitat col·lectiva de garantir l’accés a serveis públics i béns comuns vitals per a desenvolupar les vides quotidianes. Lluites que connecten la salut i les cures amb els espais formigó i asfalt que habitem, i que qüestionen el viure d’esquenes —i a expenses— de la natura que ens rodeja.

Avançar cap a futurs ecofeministes és aprendre de l’experiència acumulada en cada una d’aquestes lluites, dels sabers i les pràctiques quotidianes d’aquelles que ens cuiden i cuiden la natura que ens envolta. Reconèixer que sí, que som vulnerables i dependents d’altres cossos i éssers vius, i que en els espais col·lectius —xarxes veïnals i comunitàries— resideix una fortalesa des d’on construir futurs possibles.