Valentia per ser qui ets

“El camí de créixer i evolucionar com a persones no hauria de ser el d’intentar tenir unes característiques diferents, sinó cultivar la versió més sana de les que ens pertanyen.”

T’agradaria ser tan enginyosa com la teva companya de feina, tan sociable com la teva parella o tan detallista com el teu millor amic? Sovint voldríem tenir qualitats que veiem en altres persones i que semblen impossibles d’assolir per a nosaltres.

Sentir admiració quan veiem que una persona destaca en un aspecte concret és una forma sana de reconèixer els seus dons, però la línia que la separa de l’enveja pot ser molt fina. Desitjar el que posseeix l’altre, especialment quan voldríem tenir-ho a costa seva, ens amarga per dins i dificulta que valorem el que sí que tenim. De fet, fàcilment generalitzem la comparació de qualitats a la comparació del valor global com a persona, col·locant-nos per sota de l’altre (o per sobre), com si una vida pogués tenir un valor més alt que una altra.

Certament, hi ha característiques que estan més acceptades socialment o que queden més bé, però no ho hauríem de confondre amb el valor que cada persona tenim pel sol fet d’existir. En general, queda més bé la facilitat de comunicació que no trobar les paraules quan volem expressar alguna cosa. O tenir una certa extraversió en comptes de ser introvertit. Però cada atribut permet unes possibilitats en detriment d’unes altres, així que no trobarem una qualitat que vagi bé en totes les circumstàncies. Si vull expandir una idea farà falta una persona més aviat xerraire, però si vull treure conclusions sobre les opinions que s’estan compartint en grup valdrà més comptar amb una persona introvertida, més inclinada a l’observació. Per a cada escenari hi haurà una qualitat que serà la més adequada.

Intentar ser algú altre fa perdre molta energia perquè vas en contra de la teva naturalesa. Així doncs, el camí de créixer i evolucionar com a persones no hauria de ser el d’intentar tenir unes característiques diferents, sinó cultivar la versió més sana de les que ens pertanyen. Per exemple, en cas de ser una persona somiadora ho podrem aprofitar per avançar cap a noves possibilitats amb imaginació i optimisme, tot i que farà falta aprendre a tocar de peus a terra quan calgui; o en cas de ser una persona que gaudeix dels processos estables i repetitius —perfecte per a treballs que d’altres troben monòtons— haurem d’aprendre a sostenir la sorpresa i la incertesa que de vegades porta la vida.

A la consulta moltes vegades em trobo amb persones que valoren molt certes qualitats que no tenen i en menyspreen d’altres que els surten de forma natural. Hem de deixar de mirar tant cap enfora i començar a apreciar la nostra singularitat. No cal ser ningú altre per fer una bona aportació al món, només conèixer i cultivar els nostres talents perquè tinguin efectes positius en tots els àmbits de la nostra vida (en les relacions, en el treball, en la participació social o artística, etc.) En la diversitat hi ha la riquesa i també, sigui dit de pas, una major capacitat d’adaptació i resiliència com a comunitat. A més a més, l’expressió genuïna i autèntica de qui som produeix un efecte magnètic que aplana el camí de la plenitud vital.

De vegades ens espanta ser qui som i construir el nostre propi camí, encara que no s’assembli al dels altres. Com a éssers socials la tendència és intentar formar part del grup, per això fa falta una certa valentia per apostar pel que ens fa únics i sortir de l’homogeneïtat. Atrevir-nos-hi ens permetrà oferir els nostres dons perquè com a societat puguem superar els reptes que tenim al davant. Només així estarem en bones condicions per aconseguir un futur d’esperança per a les generacions que venen, perquè visquem amb més harmonia en aquesta llar comuna que és el planeta Terra.