Un mentrestant que és etern

El 29 de novembre de 2016 va fer-se públic el projecte que, sota el nom de Lliures de pobresa, exclusió i desigualtats, es proposava impulsar un fons econòmic i solidari per lluitar contra un món que no ens agradava. Fa uns dies, en recordar aquesta data, em van venir a la memòria algunes de les coses que dèiem en el manifest que vàrem llegir, i que malauradament avui encara són vigents.

Afirmàvem: “Portem anys de crisi veient i convivint amb una estructura social marcada per alts nivells de desigualtat, pobresa i exclusió social. Avui ja sabem que els indicadors de pobresa no només no han baixat, sinó que han empitjorat: velles i noves formes de precarietat s’han entrecreuat i aguditzat, ens hem endinsat en la dualització social i ens consolidem com una de les societats més desiguals del nostre entorn europeu. Ara i aquí, la pobresa ja afecta un de cada cinc catalans: aquesta crisi ens ha empobrit més, ens ha fet més vulnerables i ens ha enfondit en la lògica perversa i injusta de les desigualtats”. 

“El col·lapse institucional vigent i la insuficiència evident de les polítiques públiques, fruit de la reducció de l’escàs estat de benestar existent, vulneren drets de ciutadania i posen al límit el sistema de protecció social. No pretenem substituir sinó exigir les responsabilitats i obligacions socials que corresponen a les administracions públiques. Però, mentrestant, mentre això no passi plenament, ni restem ni restarem quiets, sinó que continuarem responent com a societat, aprofundint, millorant i eixamplant la capacitat social de resposta. En el fons, però, no és només un mentrestant: és també l’autoresponsabilització solidària davant els impactes de la crisi”.

Aquelles paraules eren la reacció a un context de crisi que havia començat el 2008, al qual es va respondre amb les famoses retallades i unes polítiques públiques reactives i pal·liatives incapaces de canviar aquella situació. Després de vuit anys continuàvem convivint amb la pobresa i amb les desigualtats, que lluny de reduir-se cada dia anaven augmentant o restaven estabilitzades sense millorar. Però, avui, 2023, han passat força més anys, i no podem dir que el context és diferent, ans al contrari, continua la tendència negativa vers una societat més desigual, més injusta i amb major vulnerabilitat, i es detecta amb més força que mai la paradoxa que el creixement econòmic, al contrari del què s’esperava, ha produït estancament social.

La realitat ens porta a acceptar que aquella anàlisi que ens semblava conjuntural, avui és tot el contrari: vivim en una pobresa i exclusió que forma part d’una situació estructural i sistèmica. Davant aquesta situació, el Projecte Lliures pren ara més sentit que mai: ens cal dotar-nos d’una caixa de resistència que permeti finançar i fer créixer propostes comunitàries, amb mirada social i que ajudin a resoldre les creixents desigualtats.

Per aquest motiu, mentre no arribi un canvi radical de model socioeconòmic i de protecció social, us recomano a conèixer i a sumar-vos al Lliures, una iniciativa que fa costat a projectes d’arreu del territori i als col·lectius més vulnerables.

La nostra societat actual és incapaç de garantir una vida digna per a tota la població, i especialment entre col·lectius que viuen risc d’exclusió com és el 52,7% dels migrants, o el 31,3% dels infants i joves, o el 48% de la població que té dificultats per arribar a fi de mes.

Tenim un sistema de protecció ple de contradiccions, amb manca de coherència, complex, fragmentat, poc àgil, amb quanties insuficients que no garanteix la cobertura necessària per eliminar la pobresa i les desigualtats. Així, la població a Catalunya que es troba en risc de pobresa abans de rebre alguna prestació és del 42,1%, després de rebre les pensions el percentatge es redueix al 26,6%, i després de rebre la resta de prestacions la xifra es redueix a 19,9%, xifra que ens diu existeix quasi un 20% de la població que no té cobertes les seves necessitats bàsiques per una vida digna. Perquè per algunes d’aquestes persones la normativa els nega l’accés a la prestació, perquè no tenen permís de residència, o no tenen accés al sistema informàtic, o la incomprensió del procediment administratiu els allunya de la sol·licitud que haurien de fer.

Per tot plegat, crec que cal reafirmar-nos en la voluntat de no restar quiets, i d’exigir un canvi en les polítiques socials, i alhora demanar la corresponsabilitat ciutadana, fent un clam a la solidaritat i cooperació per a construir un món més just i equitatiu on tots i totes siguem ciutadanes de ple dret.