Què se n’ha fet d’aquells joves que ballàvem la Polla Records i volíem canviar el món?

Convençut que si un no entén el que li va passar quan era jove difícilment entendrà el que li passa ara, vaig anar el passat 26 de novembre a la Sala Padró a la presentació del llibre de Pedro Carrión, KNY 1985/2010. Una crònica dels moviments alternatius, editat per l’Avenç de Cornellà. Com ell mateix va dir, es tracta d’un llibre que en realitat és un reconeixement a la lluita social a Cornellà en aquells anys i un record per la classe treballadora d’on venim.

Però el llibre no és una història de les idees o dels pensadors. És una crònica feta sobretot a partir de fotos, dibuixos, fanzins i pamflets. És d’aquells llibres que primer mires qui hi surt, a qui coneixes, i després mires d’entendre la resta. És una història que recupera els petits fragments que van servir per teixir xarxes de sociabilitat, de sentit i de compromís. Que van crear relat i comunitat.

Les imatges del llibre s’alcen o s’amaguen desafiant alguna cosa de la nostra pròpia història. Imatges que permeten establir relats comuns. Un passat compartit. Joves que ens rebel·làvem a seguir el camí fixat d’acabar els estudis, buscar una feina i estalviar per comprar-nos un pis. Una època on la vida lluitava per fer-se un forat i no ens conformàvem a reduir-la a una travessia ja escrita.

I ara, quaranta anys més tard, amb moltes canes i entrades, el món segueix sense ser ni com volem ni com volíem. Què se n’ha fet d’aquells joves que ballàvem la Polla Records i Kortatu cridant “mierda de ciudad”?

Diu la filòsofa Marina Garcés que actualment ens trobem en una paràlisi de la imaginació. Que no som capaços de representar-nos quin futur volem. Quan érem joves no volíem el que ens marcaven i ara no sabem què voler. Comenta que actualment, quan pensem en el present, només som capaços d’evocar allò perdut. El passat perdut. I és justament això el que ens condemna a un present precari. No tenir capacitat per imaginar-nos un altre futur.

El llibre del Pedro Carrión m’ha servit per entendre que per imaginar projectes transformadors calen ancoratges. Un lloc des del qual mirar el món i fer-ne relat. Que és en les lluites quotidianes on aprenem a ser narradors i a formar part del col·lectiu. Que el llibre parla de Cornellà però que podria fer-ho de Santa Coloma, Bellvitge o Sant Cosme. Que no reprodueix el que va passar sinó que ens convida a que ens ho expliquem. I que en fer-ho, esdevinguem protagonistes. Que ens situem en el passat però per a enllaçar-lo amb el present. I que això ens doni una orientació de futur. Que no es tracta de posar un m’agrada, sinó de construir una posició políticament combativa. Que no és una promesa ni una solució fàcil, és una proposta de com continuar la història... I també per canviar el món? En això estem.