Les ‘Sinsombrero’. Un gest per a la igualtat femenina

Des de temps remots, la dona ha tingut un paper secundari o directament no ha tingut cap paper distingit en la societat. Amb l’arribada de la Revolució Industrial, però, la dona es va incorporar a la feina fora de casa, i, després, la Primera Guerra Mundial la va impulsar a activitats que estaven designades als homes, ja que ells havien marxat a la guerra. En els anys vint, la dona havia demostrat les seves aptituds i llibertat d’acció.

Amb el temps, les més valentes van poder accedir al món de la cultura, encara que escasses; van plantar cara a les adversitats i van poder assistir a les universitats, altres a classes de pintura o escultura, altres van continuar en el món del llenguatge i la literatura, i algunes, tot i que poques, es van ocupar de la investigació i la ciència, mentre el sufragisme s’implantava a Espanya i les joves creadores van poder desenvolupar les seves capacitats al costat d’aquests homes excel·lents amb la seva acceptació total.

El Lyceum Club Femenino va ser una associació de dones modernes, intel·lectuals i transgressores fundada el 1926 a Madrid. Punt de trobada cultural i social de dones de la generació del 14 i de la del 27. Dones de la talla de Victòria Kent i Clara Campoamor van passar pel Lyceum, que estava destinat a debatre el panorama cultural i social de l’època. I malgrat les ferotges crítiques per les parts més conservadores de la societat, va aconseguir ser un escenari important a Madrid.

Per què es deien Les Sinombero?

A l’Espanya de principis de segle, les persones de les classes més adinerades s’havien de cobrir el cap amb un barret, tant ells com elles. Era un signe de jerarquia social. Els homes es podien descobrir el cap en espais tancats, però les dones no.

A partir de la dècada dels anys trenta comença el “moviment sinsombrerista”, i molts assenyalen un acte públic com a detonant del moviment. Va ser a la Porta del Sol de Madrid, quan Salvador Dalí, Federico García Lorca, i dos integrants de Les Sinombrero, Maruja Mallo i Margarita Manso, tots ells estudiants de l’Escola de Belles Arts de San Fernando, es van treure el barret i van passejar pel mig de la coneguda plaça madrilenya entre els insults dels transeünts.

Aquest acte, que pot semblar trivial, va significar molt com a protesta pacífica davant d’una societat castrant que marcava la classe social fins i tot en la indumentària. Va ser la fi d’una època i el començament d’una altra. La modernitat imperant va permetre que no portar barret es generalitzés a poc a poc.

I qui són les integrants de Les Sinsombrero?

Les Sinsombrero van ser un grup de deu dones pertanyents a la Generació del 27, de la qual encara avui només sobresurten noms de la cultura com el de Federico García Lorca, Luis Buñuel, Luis Cernuda o Salvador Dalí. Tots artistes masculins. Elles, dones que amb la seva dedicació i aportació van fer coses rellevants, però que, malauradament, van haver de bregar l’indicible per aconseguir una petita part del que aconseguia l’home.

La Generació del 27 no només va comptar amb figures masculines d’indiscutible transcendència; les dones d’aquesta generació, novel·listes, escultores, poetes, pintores i pensadores com Maruja Mallo, Rosa Chacel, Margarita Manso, Maria Zambrano, Ernestina de Champourcín, Josefina de la Torre, Ángeles Santos, Marga Gil Roësset, María Teresa León i Concha Méndez van desbordar talent dins i fora de les nostres fronteres. Però, novament, la història injustament les va silenciar. Per això és tan important difondre i perseverar la seva obra. Després de tantes dècades, la cultura encara reclama la reafirmació de la seva obra i la seva memòria.