La pobresa infantil i el codi postal

Cada any ens posem les mans al cap quan es fa pública la taxa de pobresa infantil a Catalunya. Enguany, l’Enquesta de Condicions de Vida ens alertava al maig que el 27,5% dels infants a Catalunya es troben en aquesta situació. El problema és que aquesta xifra és estable en el temps, en els últims deu anys, fins i tot amb un repunt durant la pandèmia, i sembla que, després del primer impacte cada vegada que es publica una actualització, ens hi hàgim acostumat. Una dada alarmant que ens parla d’un problema estructural gravíssim, ens pot deixar indiferents, repetida en el temps?

Potser la clau és que molta gent no la veu, aquesta pobresa infantil, i li costa creure-se-la. A Catalunya, infants en risc de pobresa infantil? Doncs sí. Però el bosc no ens deixa veure els arbres, capgirant el refrany. Cal fer l’exercici de filar més prim amb les dades, situar-les al mapa i veure’n la magnitud. Posar-nos davant del mirall i entendre la greu situació que viuen molts nens i nenes cada dia a casa nostra.

Quan ens hi posem, l’on probablement no sorprèn, perquè ja tenim al cap quins són els barris desfavorits a casa nostra. La proporció del problema potser sí que ens fa reaccionar d’una vegada: 19 municipis catalans tenen almenys un districte on la meitat dels infants viuen en risc de pobresa. Si parlem de pobresa severa, hi ha 13 municipis on, en algun dels seus districtes, un de cada quatre nens i nenes la pateix. Són dades del 2021 que publicava a finals d’octubre d’aquest any l’Atles de Distribució de la Renda de les Llars de l’Institut Nacional d’Estadística.

Si no parlem que tenim la pobresa infantil enfilada i arrapada a certs codis postals, encara dubtem si s’ha de relacionar amb els resultats educatius de l’informe PISA. Per força hi té a veure! La pobresa afecta tots els àmbits de la vida dels infants, també l’educació. Aprendre costa molt més si a casa hi ha angoixes per mantenir l’habitatge o garantir els àpats. O si el pare i la mare no tenen ni el nivell formatiu ni el temps suficients per donar un cop de mà amb les tasques de l’escola. Tot plegat s’agreuja quan alguns aspectes del sistema educatiu amplien aquestes desigualtats educatives: la segregació escolar, la manca de menjador escolar en el 60% dels instituts de secundària i el fet de no arribar encara a una inversió del 6% del PIB en el sistema educatiu com marca la Llei d’Educació.

Precisament, parlant de lleis, una de les prioritats per evitar que la pobresa infantil continuï enquistada en determinats barris és fer valer la Llei dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència. En l’article 77 estableix que cal actuar de forma preferent amb plans d’intervenció social preventius i comunitaris en els barris i entorns territorials en què es detecti una concentració de desigualtat econòmica, escolar, cultural i d’indicadors de risc per als infants i adolescents. Tretze anys després de la seva aprovació al Parlament, amb les dades a la mà, queda clar que les administracions han de garantir molta més inversió en aquestes zones per teixir xarxes comunitàries que sostinguin el benestar dels nens i les nenes.

En aquestes xarxes ha de ser clau el paper dels serveis de suport educatiu i social que tirem endavant entitats, perquè sabem que tenen un gran impacte positiu en el dia a dia dels infants i famílies que hi participen. Cada dia fem una feina de prevenció, detecció i actuació davant la manca de cobertura de necessitats bàsiques o altres situacions de risc que afecten el benestar d’aquests nens i nenes, braç a braç amb els serveis socials i els centres educatius. També els assegurem reforç educatiu fora de l’horari lectiu i els encoratgem a no tirar la tovallola a mesura que avancen en les etapes educatives. Però no arribem a tothom perquè no se’ns garanteixen suficients recursos. Les administracions no haurien d’esperar a la publicació de noves dades de pobresa infantil per començar a actuar amb més ambició i visió de llarg termini.