El 44% i la instrumentalització del feminisme

Les percepcions sempre m’han semblat perilloses. Especialment en un món on la neutralitat ha estat, és i continua sent la subjectivitat masculina. No ho dic jo: ho va dir Adrienne Rich l’any 1966. La imposició de la mirada masculina fa possible un relat d’interès patriarcal que, inevitablement, construeix realitats. Realitats com la generada fa uns dies quan mitjans de comunicació i xarxes socials van decidir posar el focus en un 44,1% d’homes que, sembla, consideren que les polítiques d’igualtat els discriminen. La pregunta és: a qui interessa que aquesta xifra entri, de ple, a l’agenda pública?

Missatge de terror i desesperança. Es fa notícia d’una reacció emocional, instrumentalitzada i, a més a més, molt previsible. L’enquesta del CIS també parla d’un 55,9% d’homes a favor d’aquestes polítiques feministes, així com d’un 83,9% de la ciutadania que declara sentir-se “entre un poc i molt feminista”. El panorama no és tan desolador. El sentit comú fa temps que, a poc a poc, advoca per un país més divers, inclusiu i igualitari. Malauradament, hi ha a qui no l’interessa que aquest canvi de mentalitat comenci a percebre’s en els discursos socials. Massa gent disposada a controlar els relats a canvi de no seguir perdent privilegis.

Era el primer cop que el CIS feia una enquesta monogràfica sobre igualtat i els protagonistes han tornat a ser ells: els homes i les seves inquietuds; els homes i les seves preocupacions; els homes i les seves opinions sobre el feminisme. Volen ser ells els protagonistes? Parlem, doncs, de la baixa implicació masculina a les tasques de la llar, de la cronificació dels valors d’extrema dreta en nois cada cop més joves o de les més de 100 assassinades aquest 2023 que mai van arribar a veure cap estudi com aquest. Parlem-ne.

La irresponsabilitat del periodisme és enorme. Les redaccions continuen infectades d’aliances patriarcals disposades a continuar decidint què i com es parla pel que fa al moviment feminista. La immediatesa i el nombre de visites interessa més que l’ètica periodística i el dramatisme que demanden les xarxes socials és l’excusa perfecta per fer volar un discurs molt perillós que sembla no ser competència de ningú. Sense pedagogia feminista, ni perspectiva de gènere, el periodisme no és res més que informació esbiaixada.

Com a periodista, però, tinc esperances. Els avenços sempre comporten reaccions i les feministes fa temps que n’hem aconseguit molts. Fer trontollar l’statu quo molesta, incomoda, preocupa i no agrada. Especialment, quan formes part d’aquest 44,1% que considera la igualtat quelcom dolent com per poder “arribar massa lluny”. Un 44,1% que, imagino, no té res a dir pel que fa al cas Carlos Vermut i la impunitat dels agressors a la indústria cinematogràfica. Tampoc hauran vist el vídeo del president Pedro Sánchez a Davos envoltat de 10 homes i una sola dona en el marc de l’Operació Ibex. I encara menys sabran que, segons l’últim estudi Òmnibus de la Generalitat de Catalunya, el 52% de les dones té por de ser víctima d’una agressió sexual i el 56% d’un robatori. Res a veure amb el 12% dels homes, en el primer cas, i el 30% en el segon. Seguim parlant de xifres, percentatges i des(igualtats)?

Està bé deixar-se de tanta teoria i passar a la pràctica feminista. Ara bé, no podem permetre que el relat mediàtic quedi en mans d’un sector patriarcalitzat disposat a controlar l’imaginari social per mitjà d’una instrumentalització de la causa feminista.

Ens hi va la vida.