Una hora a la vida d’una docent de secundària. Escrit obert a tota la comunitat educativa


Vaig sentir fa temps, quan encara estudiava el màster de formació del professorat, allà pel 2015 concretament, que les aules són el reflex de la societat. Llavors, no ho vaig acabar d’entendre, però ara, aquella frase que vaig escoltar gràcies al meu saber estar a l’aula, té sentit. Amb el present escrit pretenc il·lustrar, a la vegada, tant la frase mencionada com la tasca docent d’avui dia, amb la finalitat de fer reflexionar a una part de la comunitat educativa, i especialment a les famílies.

Així, posem-nos en situació: dimarts, 17 d’octubre; 8:10 hores del matí. La docent entra a l’aula tard perquè l’ordinador s’ha encès massa lent, com passa en diverses ocasions; una alumna l’ha parat pel passadís molt amoïnada i la impressora tenia cua d’arxius. Es disposa a fer classe a 2n d’ESO. Fa una olor estranya (tabac? marihuana?). La majoria de l’alumnat (27 joves) ja ha arribat, no tots. Inicia l’explicació d’allò que el grup farà durant la matèria —matemàtiques—: equacions de segon grau, concretament, i començades la classe anterior.

La primera explicació és interrompuda en menys d’un minut per un alumne que arriba tard i entra sense dir res. Torna a iniciar-la. Se la torna a interrompre pel so d’un mòbil, ara una alarma. La docent crida l’atenció amb respecte. Vol iniciar amb calma tot i que no és el primer dia que passa. Segueix tot reiniciant l’exposició del contingut del dia. Dos alumnes dormen. Els crida l’atenció, però aquests no fan cas i només poden dir “qué palo hermano”, “otra vez la pesá esta”. Segueixen dormint i se suma un nou alumne a aquesta dinàmica.

Mentrestant, dos alumnes més miren el mòbil sense aixecar la vista en cap moment. I novament aquesta dinàmica es contagia: dues alumnes se sumen a mirar el mòbil. La docent ha de tornar a parar i demanar que es guardin els telèfons. Les contestacions dels i les joves no són massa respectuoses novament. No surten del “joder”, “palo” i “hermano”. S’interromp la classe per quarta vegada. Segueix l’explicació i demana que es treguin les tasques que es van treballar a la classe anterior. Tres alumnes exposen que no les tenen, que les han perdut. La docent entrega noves còpies i recorda que s’ha de cuidar el material. Dos alumnes més no les tenen emplenades i demanen si es poden tornar a fer les activitats. La docent els recorda que durant la classe anterior van estar totalment distrets, com els hi passa sovint, que no les tornarà a fer, però que sí recordarà on es van quedar. Aquests s’enfaden i falten el respecte a la docent, un d’ells inclús deixa anar un “gilipolles” en veu baixa.

Paciència. Ja són gairebé les 8:30 hores. La docent continua recordant el temari de la classe anterior tot fent preguntes al grup. Ningú respon. Insisteix a fer preguntes sobre el temari de la classe passada i una alumna, tímidament, respon correctament una pregunta. La docent ho agraeix i escriu a la pissarra dues equacions de segon grau perquè el grup les realitzi i recordi el mecanisme de resolució, explicat a la sessió anterior. Deixa cinc minuts per fer la tasca. Diversos alumnes aixequen la mà tot preguntant com es fa. La docent passa per un parell de taules per explicar-ho de forma individual a dos alumnes que tenen un programa individualitzat.

Mentrestant, la resta del grup comença a xerrar i dos alumnes s’aixequen sense permís per parlar amb companys de l’altra banda de l’aula. La docent interromp l’explicació individualitzada per cridar l’atenció al grup per xerrar en excés i als alumnes que s’han aixecat. A la vegada, torna a veure que alguns alumnes fan ús dels mòbils i un altre juga amb un encenedor, com si estigués al carrer. Exposa que si torna a veure mòbils i encenedors els traurà i no els entregarà fins l’endemà. Una part de la classe riu i un alumne exposa “mi madre llamará y me lo tendrás que dar antes de irme, no me lo puedes quitar, es ilegal”. La docent calla i veu com encara algun alumne té el mòbil a la mà.

Paciència. Són les 8:45 hores, ja queda poc. La docent es disposa a corregir la primera equació a la pissarra a poc a poc, pas a pas, perquè s’entengui. S’atura novament per cridar l’atenció a un jove mal assegut, amb els peus a la cadira del company. Una altra vegada s’emporta un “joder qué pereza la pesá esta, encima que hago el ejercicio, he trabajado mucho ya”. Demana una persona voluntària per fer la correcció, insisteix i una persona s’atreveix. Aquesta persona inicia l’exercici a la pissarra. Abans d’acabar la correcció, un alumne pica a la porta i es disposa a entrar. Arriba molt tard. La docent li diu que esperi fora a la següent classe, però entra igualment exposant que arriba tard perquè la seva mare no l’ha llevat a temps, que no és culpa seva, i exposa a la docent que pot trucar a casa per comprovar-ho. Entra i pregunta què fan. Distreu a dos companys, que li expliquen què ha de fer. Aquest tampoc té la tasca de la classe passada i la demana en veu alta mentre la docent revisa l’exercici de la pissarra. La docent li dona una còpia i torna a recordar que s’ha de cuidar el material.

Són les 8:52 hores. La docent intenta acabar de revisar la primera equació. Es torna a aturar perquè un alumne està menjant l’entrepà. Aquest explica que té gana i que ja és gairebé l’hora d’acabar la classe. La docent recorda que no es pot menjar en hora de classe i que queden menys de deu minuts per acabar. L’alumne el guarda enfadat. Novament, la mestra s’emporta un “hostia puta, ya lo guardo, siempre jodiendo”. La docent exposa que la primera equació està correcta, que el grup ja la pot revisar al dossier. Són les 8:56 hores, el grup ho sap i incrementa el volum. Per a ells, la classe ja ha acabat, han treballat molt. La docent dona la sessió per acabada i diu que poden recollir.

Ha aconseguit fer una equació de segon grau, genial. Són les 9 hores i la docent surt dient adeu, sense rebre resposta, ja que tothom mira el mòbil. Només li queden quatre hores lectives gairebé seguides, una coordinació amb una família (i passar-la a escrit), corregir 54 exàmens, molts fets a desgana, revisar la programació i pensar activitat de Castanyada/Halloween. Aquestes últimes tasques ja per fer a casa, és clar. Recordem, és 17 d’octubre. Paciència, té moltes vacances i és vocacional.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan Santa coloma
8.

Culpa de la profe q no motiva a l'alumnat.. I no fa les mates divertides com per exmple amb música (tot és ironia)

  • 0
  • 0
Maria
És una descripció acurada del que es pot rendir avui en dia en una hora de classe, si més no en la meva experiència, també ho és pel que fa als comentaris dels alumnes i a la llengua utilitzada. Llàstima que a l’autor se li encomani la llengua desnaturalitzada i digui que “treurà els mòbils i els encenedors”, entre altres calcs del castellà que no tenen cap sentit en català. Tenim feina i cal estar a l’alçada.
En resposta a Maria
Sergio Moreno
7.

Disculpes per no escriure "llevar". Queda feina, però no tanta en aquesta direcció, que també. I, per suposat, sóc castellanoparlant.

  • 1
  • 0
Joan
El relat és prou adequat a la realitat, però que els "xungos" sempre parlin en castellà no sé si és un prejudici de l'autor, un intent d'adjudicar una actitud a un col·lectiu, una realitat distorsionada, o una realitat només d'algunes zones. Ja que és una ficció, poc costava fer ús de les dues llengües del país, perquè del contrari només em queda pensar que qui escriu, volent trencar prejudicis sobre els i les docents, explota altres prejudicis tan o més antics i terribles...
En resposta a Joan
Sergio Moreno
6.

Els xungos, generalment, parlen en castellà. Agradi o no. És la realitat a tope. Almenys, tot el que jo conec.

  • 5
  • 0
Joan
El relat és prou adequat a la realitat, però que els "xungos" sempre parlin en castellà no sé si és un prejudici de l'autor, un intent d'adjudicar una actitud a un col·lectiu, una realitat distorsionada, o una realitat només d'algunes zones. Ja que és una ficció, poc costava fer ús de les dues llengües del país, perquè del contrari només em queda pensar que qui escriu, volent trencar prejudicis sobre els i les docents, explota altres prejudicis tan o més antics i terribles...
En resposta a Joan
Jaume Barcelona
5.
Joan Manresa, desconec com és una aula a Manresa, tot i així, no em puc estar de dir que qui viu en una ficció ets tu. No per xungos parlen en castellà. Simplement, l'alumnat de l'escola pública parla en castellà, i si al teu institut públic parlen en català, avisa als mitjans: sou una anomalia. Diga-li a l'alumnat això de "poc costava fer ús de les dues llengües del país". Diga-li al professorat "poc costava fer ús de les dues llengües del país", però a algú que retracta una realitat... vés a pastar.
Jo no conec cap institut públic de Manresa, però si els teus companys de feina fan la classe en català, avisa els mitjans: sou una anomalia.
Finalment, que acabis dient-li carca amb prejudicis terribles a l'autor... Benvingut a l'escola pública catalana: les classes són en castellà-català, els alumnes parlen en castellà i els alumnes t'insulten en castellà.
  • 8
  • 1
Joan
El relat és prou adequat a la realitat, però que els "xungos" sempre parlin en castellà no sé si és un prejudici de l'autor, un intent d'adjudicar una actitud a un col·lectiu, una realitat distorsionada, o una realitat només d'algunes zones. Ja que és una ficció, poc costava fer ús de les dues llengües del país, perquè del contrari només em queda pensar que qui escriu, volent trencar prejudicis sobre els i les docents, explota altres prejudicis tan o més antics i terribles...
En resposta a Joan
Meritxell
4.

És una realitat a moltes aules, quan els alumnes es queixen o contesten malament, ho fan en castellà encara que en altres moments s'expressin en català.

  • 9
  • 0

Comenta aquest article