La geometria de l’esperit

“No hi ha document de cultura que no ho sigui, alhora, de barbàrie”, va escriure Walter Benjamín. Per a certs oportunistes que mai no miren més enllà dels seus interessos immediats, tornar al passat resulta el paradís perdut que somien a recuperar; un etern retorn de “personalismes” excloents —educcionistes— que es fan acompanyar d’una perversa psicologia social (com va ser la de Milton Friedman), per esgrimir la seva particular creença sobre la “irreversible rigidesa” de les lleis socials; assumint-les com si es tractés de la llei de la gravetat, pretenent que la beneeixi una ciutadania no ja passiva, sinó ignorant. La majoria dels lideratges han representat aquest caràcter sòrdid de la dominació, les seves obres resten plasmades a cada moment de la història.

Quan la barbàrie es va civilitzar segons les dues definicions —el salvatge i l’estranger— va néixer l’espant: quants milions de persones fugen del primer tipus de brutalitat creuant els mars, per topar-se amb un segon tipus de crueltat?; milions d’individus condemnats a patir l’atrocitat de la cobdícia, la ferocitat de la indiferència. La civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona, deia Voltaire.

Ni l’odi ni la difamació ens separaran de les nostres contradiccions, i és aquesta síntesi de contraris, el mutu contrapunt del blanc i el negre on l’encreuament entre llum i foscor ens il·lumina i ens defineix. Entre allò que es diu i allò que s’acaba fent es conforma part del nostre comportament; molt llunyana està la possibilitat de controlar-ho (cada cop està més regat d’autoritats, consumisme i aïllaments). És impossible separar-nos de les circumstàncies: per la pressió del grup, la imposició d’encàrrecs, la publicitat, les ordres, els deures...

Adolf Eichmann, responsable logístic de l’holocaust nazi, no era un diable sinó un home comú, amb sentiments de tendresa, que va voler fer bé la seva feina, ser eficaç en la peculiar producció en cadena de l’extermini: complia ordres, sense conviccions ideològiques ni morals... “No hi ha un vermell més intens que els grisos de Gernika”, canta Jorge Drexler... Per què una ciutat que no representava el més mínim objectiu militar va ser destruïda per 40 tones de bombes? Bombes que no paren de caure. Per què la gent normal, que ni és malvada ni té més pretensions, s’involucra en la vilesa? Cendra i boira. Ja ningú no es pot sentir segur en aquest món, la banalitat del mal implica tothom, “l’etern murmuri dels de fora”, va comentar Foucault.

Hannah Arendt, a la seva obra La condició humana, insistia a distingir el coneixement del pensament, i sobre aquest segon, destacava la importància de tenir un constant diàleg intern, on cadascú hauria de jutjar les seves accions. Potser és aquesta la cosa: la manca de reflexió, l’explicació del perquè les persones bones fem coses dolentes.

Quan es destinen més diners a micròfons i armes, i menys a mestres i educadores (per al seu reciclatge, als seus suports, a la seva vocació), la cosa no va bé; penso ara en l’informe PISA. Quan per fi es condemna un terratinent per robar 20 milions de litres d’aigua (ara seran investigades la Casa d’Alba i la del torero El Litri), l’esperança es precipita i s’enreda feliçment entre els arbres.