Transitar pel dolor

“El dolor mental és menys dramàtic que el dolor físic, però és més comú i també més difícil de sostenir” (C.S. Lewis, escriptor britànic,1898-1963) 

“Nadie regresa del dolor y permanece siendo el mismo” (Luis Rosales, poeta espanyol, 1910-1992) 

“L’art més poderós de la vida és fer del dolor un talismà que cura, una papallona que reneix florida en una festa de colors” (Frida Kahlo, pintora mexicana, 1907-1954)  

Les professionals que treballem en l’acompanyament a persones —educadors socials, treballadors socials, infermeres, metges, auxiliars, integradors socials, mestres, pedagogs, psicòlegs, terapeutes— som reflexes del dolor d’altres persones amb les quals ens trobem en el camí de la vida. Es fa difícil treballar amb el dolor, ja que aquest ens crea malestar en nosaltres mateixos, per les nostres pròpies històries de vida, pel nostre moment present, per raons culturals i socials. 

El dolor és una emoció complicada, una emoció d’aquelles que no es volen, però necessària per saber que formen part de la vida. Sense ella és impossible sentir que som part de l’existència. Penseu en el dolor que causen les eleccions equivocades, o una ferida, o la pèrdua d’una persona estimada. Penseu en el record i les sensacions que crea una cama o una mà que ja no hi és físicament. Aquest dolor és necessari per entendre que som vida i que no estem simplement en la vida. 

Les persones que ens dediquem a acompanyar a persones acompanyem aquest dolor. Acompanyem pèrdues, maltractaments, assetjaments, abusos i històries de vida que, moltes vegades, superen qualsevol ficció. Acompanyant-les, aprenem a acompanyar i respectar aquest dolor, aquesta emoció incòmoda que ens provoca, als professionals o artesans de l’acompanyament, malestar. Respectar el dolor de l’altre, sense jutjar-lo, sense treure’l la possibilitat de veure’l, en certs moments es fa difícil.  

Aquest dolor es pot transformar en moltes accions que dificulten no jutjar o acompanyar. A vegades es converteixen en paraules inapropiades en moments i contextos que no toquen i que ens provoquen reaccions, a vegades, fora de lloc. A vegades el dolor es transforma en fugides que acaben sense cap tipus de retorn possible i amb mirades a terra, mirades derrotades com si hagués estat la batalla perduda d’una gran guerra. A vegades aquest dolor s’expressa en consums i en exposar-se de forma perillosa, simplement per poder sentir la vida córrer per ella, sense aturar-se a pensar que el canvi podria ser reconèixer-se com a vida amb un valor propi i una vàlua que altres no t’han donat, fins que algú te la doni, des de la infinitud de la incondicionalitat. A vegades aquest dolor es transforma en posar en perill a altres per demostrar que no t’importa res, per demostrar que ets un titella d’altres, però que tens el poder de fer dels altres les teves titelles. A vegades es transforma en el malalt que no vol continuar lluitant per la seva cura o que, simplement, necessita que algú estigui per ell, perquè no ha tingut a ningú al seu costat. 

Aquest dolor, a vegades, es transforma en processos d’autolesions i suïcidis, per demostrar i sentir, un altre cop, la vida i el control d’ella. Aquest dolor ens crea impotència i malestar de no poder fer més, de no ajudar més, de no haver arribat a temps o de fer molt però insuficient per evitar l’acció, la decisió de l’altre. Però, com la resta de dolors que hem pogut descriure abans, quina és la nostra capacitat per canviar o transformar aquest dolor com a professionals? 

Cap. Només podem acompanyar aquest dolor, el nostre malestar i respectar-ho fins que la persona que acompanyem decideixi, per si mateixa, acompanyar-seen aquest dolor, treballar-ho, assumir-ho i, per què no, estimar-lo i abraçar-se a ell, per donar-li el seu espai i el seu moment de cura, de presència, de poder dialogar amb ell. I els professionals i artesans només podem estar presents, en silenci o no, però estar presents per mirar, acompanyar i donar seguretat en aquest moment, a aquest diàleg, a aquesta possibilitat de canvi, de transformació del dolor en una altra cosa, en un canvi que pugui fer créixer, sentir la vida i la possibilitat que formem part de la vida, que podem tenir possibilitats d’elecció i que no cal que ens deixem emportar per ella, sense cap límit, sense cap frontera, per justificar que només així ens sentim vius i oblidem el nostre dolor. 

Acompanyar aquest dolor és comprendre el reflex que ens provoca i veure’ns com a persones que recolzem a altres. Veure’ns en la nostra història de vida, en la nostra motxilla i que veiem d’aquest malestar provocat pel dolor de l’altre. Transitar i acompanyar el dolor és comprendre que la vida fluctua i que, en certes ocasions, només ens queda saber com la surfejarem, amb qui ens acompanyarem i com acceptarem que sols no sempre podem amb ella, amb la vida, amb el dolor i amb el malestar. Transitar amb el dolor és també transitar amb la vida i entendre que no estem sols, que no només aquelles accions que ens fem ens ajudaran a conviure millor amb el dolor i amb la vida, sinó aquelles decisions que tenen a veure amb l’ajuda, amb l’acompanyament, amb l’escolta en un altre, ens poden fer veure què és allò que necessitem per provocar canvis i acceptar dolors, per ser VIDA.