Ens sobren els motius

Escriure els motius que ens empenyen a tornar a sortir al carrer de nou amb motiu del Dia Europeu de la Igualtat Salarial aquest 22 de febrer en un petit article no és fàcil. Com diu Jordi Román, president de la Confederació empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya, en una entrevista al Social.cat, “no podem aspirar que la gent que treballi al tercer sector social ho faci per vocació social exclusivament”. Tanmateix, és la mateixa patronal que perpetua i precaritza les condicions de tot el sector social, deixant en custòdia a les treballadores del sector la responsabilitat de sostenir les condicions miserables a les quals estem sotmeses, treballadores i les persones que en són destinatàries.

Les treballadores del tercer sector social desenvolupem la nostra feina sota l’entramat de fundacions, associacions sense ànim de lucre, grans empreses i fons voltor que tenen l’encàrrec de gestionar serveis essencials i públics sota el paradigma de la mercantilització. L’externalització permet oferir salaris d’entre un 30% i un 40% inferiors al que percebrien les mateixes persones, per la mateixa feina, pels mateixos projectes i recursos no externalitzats amb l’agreujant de l’incompliment de convenis per part de moltes entitats i empreses, que exerceixen l’extorsió en molts casos per mantenir sota control la precarietat. Una plantilla fluctuant i exhausta que degrada l’acompanyament i atenció de la persona objecte dels serveis socials.

Que una persona pel mateix projecte o recurs externalitzat, mateix servei i mateixa feina percebi un salari molt inferior que si ho fes directament per l’administració és una estafa. Des del 2007 l’IPC ha augmentat un 33,6%, mentre que els convenis sota el paraigua del sector social han restat congelats. El conveni d’Acció Social, que aglutina al voltant del 44% de les treballadores, està al voltant del 33% de poder ser equiparaten relació amb les condicions del personal laboral de l’Administració, sense comptar que no tenim cap mena de complement salarial com ara la nocturnitat o el plus festiu.

Tanmateix, en la resta de convenis, molts d’ells caducats, la distància és més gran: el que atén les persones grans en residències, on les cuidadores perceben l’SMI, és l’autèntica vergonya, mísera, indigent i ronyosa situació que viuen treballadores i persones grans dependents d’aquest país, la tangibilitat delirant de la màxima expressió d’oblit i maltractament cap a les persones quan deixem de ser productives. Cap professional mínimament qualificat vol treballar amb gent gran, amb persones amb discapacitat intel·lectual i altres col·lectius perquè no podem arribar a final de mes i hem de sostenir condicions laborals sarnoses que ens inclinen cap a la més infàmia i denigració.

Les treballadores del tercer sector social exercim la nostra feina dividides en nou convenis diferents. Aquesta divisió és la garantia que sosté la precarietat i humiliació a la qual estem sotmeses, sostenint condicions laborals i salarials infaustes i desnerides per a una feina complexa que requereix una alta especialització contínua.

La patronal, el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano i el president Aragonés ens ofrenen amb una dicció impetuosa paraules impregnades de bons desitjos: “Volem que els serveis socials siguin efectivament la tercera pota de l’estat del benestar”; “Volem una Catalunya justa, amb oportunitat i deures per a tothom, on ningú quedi enrere”; o també podem sentir al president de La Confederació, Jordi Roman: “Necessitem que les professionals i els professionals del tercer sector estiguin reconeguts, estiguin ben retribuïts”.

Ens humitegen les esperances de l’anhel d’unes condicions que mai arriben i mentre Govern i patronal es responsabilitzen mútuament de la nostra situació, es perpetuen les nostres miserables condicions.