Joves extutelats, gestió econòmica i educació social

En el treball amb joves que surten del sistema de protecció i inicien el seu camí cap a l’autonomia com a majors d’edat, és molt present el dret a la prestació econòmica com a persona extutelada, igual que ho és el dret a la prestació d’habitatge.

Em vull centrar en aquest primer dret que té a veure amb uns ingressos econòmics i, més concretament, en aquells joves que viuen en pisos d’autonomia 18-21 anys amb seguiment educatiu. La Llei 13/2006, del 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic, crea una prestació de dret subjectiu, de caràcter temporal, per a atendre situacions de necessitat dels joves que han estat tutelats per l’administració. Aquesta prestació s’aplica, inicialment, dels 18 als 21 anys, i amb la llei 4/2019, del 24 de juliol, es modifica l’article 19 de la Llei 13/2006 i aquesta prestació és aplicable als joves extutelats des dels 18 anys i fins que en compleixin 23.

Tant el Govern, com el Parlament de Catalunya, són conscients de la situació d’extrema vulnerabilitat del jovent extutelat. Durant els darrers anys han regulat sobre aquest assumpte, conscients de l’evidència d’unes dades que indiquen que el sensellarisme és cada vegada més jove, i que moltes d’aquestes persones debuten al carrer en sortir del sistema de protecció i ser majors d’edat, tot i els allargaments de mesura, les derivacions a pisos de l’ASJTET (Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats), a PILS (Programes d’Inserció Laboral) o al projecte 360°, tots ells impulsats per DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència).

Oficialment, l’ASJTET és qui gestiona la prestació i acompanya el suport econòmic amb altres programes específics per a ajudar a aquests joves extutelats en el procés d’emancipació. En el seu moment, l’existència d’un organisme públic d’aquestes característiques va ser únic en l’àmbit estatal i poc freqüent en l’àmbit europeu, i va situar Catalunya com a territori pioner en l’atenció al col·lectiu. L’ajuda econòmica estava vinculada a un PTI (Pla de Treball Individual) que el jove s’havia de comprometre a seguir, dotant així a la prestació d’un potent element educatiu.

Arran de la modificació de la llei de prestacions de 18 de març de 2023, totes les sol·licituds presentades a partir d’aquesta data que compleixen tots els requisits es concedeixen directament sense valorar ni tenir en compte si el jove té un projecte, una bona actitud, etc. El PTI es fa quan cobren, no abans, amb la qual cosa, amb el retard existent en les tramitacions, pot ser que hi hagi joves que ni tan sols se’ls ha localitzat o no volen tenir un seguiment, i cobraran igualment.

Amb aquest panorama, és fàcil intuir que la realitat d’aquesta qüestió és complexa. La gestió econòmica esdevé un cúmul de despropòsits on l’educador o educadora social referent de l’habitatge on resideix la persona jove és qui ha de garantir, amb totes les seves conseqüències, que l’esmentada prestació faci la funció per a la qual ha estat tramesa. En aquest moment comencen els mals de cap.

Rebre la prestació econòmica com a extutelat, el que hauria de significar una bona notícia i un element emancipador i que donés garanties i estabilitat al procés i al projecte de cada jove, es converteix en un problema fins i tot abans d’arribar a ser ingressada. Primer, el tràmit de sol·licitud esdevé un conjunt d’accions prèvies en forma de gimcana que acostuma a ser complexa pels mateixos educadors i educadores. Si s’aconsegueix arribar a la meta de ser aprovada, la següent etapa serà cobrar-la.

Tothom en aquest sector sap que res és immediat, però si ens hem acostumat a parlar d’uns tres o quatre mesos d’espera fins a rebre la prestació, aquests terminis superen ara mateix els sis mesos de llarg. Sostenir aquesta espera no és fàcil i qui millor ho sap és l’equip educatiu que atén directament.

Després arriba la notícia del cobrament. En comptes de ser un motiu de satisfacció i tranquil·litat, els i les educadores es troben amb nous problemes encara més profunds. Partim de la base que durant l’adolescència hi ha molt treball a fer, igual que hi ha moltes coses que no estan apreses. Diners acostuma a ser sinònim d’immediatesa si aquest tema no s’ha treballat amb dedicació i cura. Pot ser complex encara que es treballi prèviament, però com a mínim tens arguments. Si acompanyem joves que mai han tingut ingressos o que aquests s’han limitat a la paga setmanal de deu euros al CRAE, el més lògic és que ens trobem amb persones que tindran un coneixement esbiaixat del valor de les coses. Podem descobrir sorpreses que van acompanyades de la compra compulsiva d’objectes de valor o de les millors marques per sentir-se alguna cosa, com també ens podem acabar trobant deutes provocats per la sol·licitud de crèdits, préstecs, enviament de diners a la família d’origen o addiccions a les apostes, per citar alguns exemples. Tot això pot succeir molt més aviat del que ens sembla.

Des del primer moment, es treballa amb el jove extutelat el concepte de l’estalvi i el significat pràctic d’aquest. També es treballa el copagament simbòlic, per allò de significar el valor de les coses, des dels subministraments, al manteniment de l’habitatge. Tota aquesta gestió i dedicació de temps, pot veure’s truncada quan el jove rep els efectes retroactius de la prestació, provocada pels més de sis mesos d’espera que anteriorment comentaven. En aquest sentit, hem vist de tot, però el més habitual és que el noi o la noia rebi entre tres i vuit mil euros de cop, tot i que també hem vist xifres superiors quan la burocràcia administrativa ha fet de les seves i ha allargat l’espera.

Com és imaginable, una persona de 18-21 anys, sense uns referents familiars presents a prop, que cobra aquesta quantitat de diners de cop, és una bomba de rellotgeria i un despropòsit, per dir-ho suau. Pràcticament, no he conegut cap jove que hagi fet una correcta gestió econòmica dels seus ingressos, entenent com a correcta la que possibilita generar un coixí d’estalvi de cara al finançament d’una habitació, exclusió residencial a banda. El que sí que he vist han estat diferents baixes laborals de professionals, normalment per ansietat, incapaços de sostenir la violència que aquesta gestió genera. Quan parlo de violència, vull fer especial referència a la violència institucional que provoca aquesta mala praxi i la fragilitat d’un sistema, representat en aquest cas per l’ASJTET, incapaç de donar respostes immediates i on la burocràcia i la signatura preval per sobre de la pedagogia. L’educadora que acompanya a aquesta jove es troba sola, sense ningú a l’altra banda, fent reducció de danys i omplint, això sí, una paperassa immunda, sense que hi hagi cap anàlisi al darrere.

Fa poc, un company m’explicava, escandalitzat, que acompanyava a dos joves que es van enfadar molt amb ell quan els va dir que la prestació s’ampliava dels 21 als 23 anys. Remugaven afirmant que el que no volien era que treballessin. Per què vaig a treballar si ja rebo la paga? Es pregunten molts.

Per acabar aquesta reflexió o pensament en veu alta, és inevitable compartir una experiència personal recent. En una de les reunions del grup de treball que vol organitzar una jornada sobre joves migrants sols d’àmbit estatal, companys de Barcelona i Girona insistien en la necessitat de reflexionar i treballar al voltant de la gestió econòmica dels joves. La sorpresa va ser que per a la resta de comunitats participants no hi havia cap problema, òbviament perquè no hi havia cap paga. No vull dir amb això que hàgim d’eliminar un dret que, com deia abans, és pioner i posa en el centre a la persona, més aviat em pregunto de què serveixen els drets quan no hi ha una base metodològicament fonamentada al darrere i, entre tots, acabem convertint un somni en un malson.