Padró: on tot comença

Són moltes les històries que descobrim quan, en les entrevistes d’acollida, ens endinsem en els viatges de les persones que acompanyem, des de l’acollida a l’arrelament. No n’hi ha dues d’iguals ni existeixen processos migratoris exactes, però, malauradament, sí que hi ha un aspecte molt compartit: la dificultat que tenen moltes persones migrades per accedir al registre de padró del municipi on resideixen.

La contradicció de la llei de padró, que dictamina alhora que és un dret però també una obligació, i les dificultats per accedir-hi: els entrebancs burocràtics d’un sistema institucionalment racista fan que el padró es converteixi en l’autèntica porta d’entrada a una societat de drets. De la mateixa manera, qui no aconsegueix empadronar-se en queda exclòs.

Així, qui en queda fora té complicat accedir a la sanitat, a l’educació i en definitiva als serveis bàsics. Famílies que volen oferir certa normalitat a les seves filles i fills i sol·liciten escolarització; persones que travessen un procés migratori on la vulnerabilitat econòmica és present i els aboquem a què paguin per rebre assistència sanitària; persones a qui fem esperar mesos o anys per a poder empadronar-se per primera vegada, sabent que probablement hauran d’acreditar un certificat de padró històric per tal de tramitar un arrelament social; persones amb baixes de padró sobrevingudes, que fan que aquestes hagin de tornar a la casella de sortida... La llista és inacabable i es converteix en un degoteig continu i pervers que obre la porta a màfies que fan pagar pel padró fins a 600 euros.

Cal defensar la garantia i el respecte als drets humans. Perquè ningú no pot viure sense padró i perquè negar el padró, que en definitiva és una mesura de control per saber quina població hi ha al municipi i poder així dimensionar els serveis, et fa invisible i et relega a una situació de no ser, de no existir.

La llei que recull el dret i l’obligació a l’empadronament és senzilla i té recursos perquè tothom quedi aixoplugat dins del cens municipal. Molts ajuntaments, però, no reconeixen per exemple l’empadronament sense domicili fix, que està recollit a la llei i que facilitaria complir-la, per tal que totes les persones poguessin gaudir del dret i l’obligació d’estar empadronades.

Queda molta feina per fer, i sensibilitzar l’administració pública serà la principal, perquè és cert que amb el padró comença tot.

(Aquest article ha estat escrit conjuntament per tècniques de l’Àrea de Ciutadania de la Fundació SERGI)