Contra els Ábalos i Rubiales: lideratge (en) femení

José Luis Ábalos i Luis Rubiales. Exmilitant del Partit Socialista, el primer. Expresident de la Real Federación Española de Fútbol, el segon. Dos protagonistes de dues polèmiques que, tot i sorgides en espais, temps i sectors diferenciats, presenten un punt en comú: l’aferrament malaltís a posicions d’autoritat que ens recorda que, passi el que passi, i caigui qui caigui, el poder, per a ells, continua sent inamovible.

L’any 2023, la política laborista Jacinda Ardern va dir adeu a la possibilitat de reelecció com a primera ministra de Nova Zelanda tot i arrossegar un mandat ple d’excel·lències governant en solitari. Un any abans, Ashleigh Barty, millor tenista del món durant 114 setmanes i campiona de Wimbledon l’any 2021, va decidir abandonar la seva carrera professional amb només 25 anys. Un cas semblant al de Gabriela Sabatini, qui també va retirar-se als 26 sent la tercera tenista més important del món en aquell moment (1996). “Mai vaig trobar-ho a faltar”, va declarar dues dècades després en una entrevista televisiva. I és que no crec que el problema radiqui en la manera d’entendre l’èxit que tenim les dones, sinó en les raons estructurals que fan que les posicions de poder estiguin definides a gust d’ells.

Construir el treball reproductiu des de la mirada masculina ha fet que, històricament, les dones hàgim patit càstigs econòmics per raons tan absurdes com, per exemple, decidir ser mares. En conseqüència, el 35% de les dones amb fills i filles afirma tenir pobresa de temps i el 75% de les persones que decideixen fer jornada parcial per raó de cures són dones. Dues dades de la Time Use Initiative (TUI) que s’entenen millor si diem, també, que el 60% de les cadires directives les ocupen homes i que, per cada 100 homes promocionats des del nivell bàsic fins al directiu, només 87 dones ho són (World Economic Forum, 2023).

I continuo. Entendre el mercat laboral des de la mirada masculina fa que, “casualment”, les dones ocupem els llocs de treball en sectors de menys nivell reproductiu com són el comerç o els serveis de cura. Tot molt irònic tenint en compte que parlem de sectors essencials per al funcionament del sistema capitalista. Arribant a cobrar, doncs, 6.350 euros mensuals menys que els homes, segons dades actuals del Departament d’Empresa i Treball. I per si encara no en teníem suficient, arriba The Economist i ens diu, arran d’una nova investigació periodística, que la bretxa salarial afecta totes les dones en edat fèrtil pel simple fet de ser potencials mares, independentment de si, a la pràctica, tenim o no fills/es. I llavors, què?

Primer, hem de redefinir conceptes. Deixar d’entendre el poder des de la mirada masculina i, per tant, com quelcom intrínsecament connectat amb la violència, i començar a veure’l com una via de canvi i transformació.

Segon, hem de promoure el lideratge (en) femení perquè aquesta redefinició del poder sigui possible. I és que, sota aquest lideratge, es potencien valors clau per al funcionament de qualsevol organització com són la intel·ligència emocional, l’esperit d’equip, l’adaptació o la comunicació efectiva. Tot i que, més enllà d’aquestes skills, per a mi, el més important, és que una dona en el poder obre la porta a moltes més.

Tercer, hem de connectar el lideratge (en) femení amb el moviment feminista. Només d’aquesta manera el canvi des de les altes esferes serà possible. I és que, tal com diu la Beatriz Arias, a qui vaig entrevistar arran del seu llibre, Liderando en femenino, “totes les dones fracassem col·lectivament quan una decideix jugar en contra d’una altra”.

I termino amb la següent dada: “Les empreses amb una dona com a directora general tenen un 12,6% més de probabilitat de comptar amb altres dones en els espais de poder”, explica l’Organització Internacional del Treball (OIT). I és que el lideratge en femení el poden practicar tant dones com homes, però la presència femenina i feminista en les altes esferes és el que segur farà que el sostre de vidre comenci a trontollar i el terra enganxós, a lliscar.

Com sempre: Ens hi va la vida. Comencem?