Carta d’un nàufrag laboral

La carta, escrita poc abans d’ingressar a la nauseabunda claveguera de l’atur, arranca amb una metàfora:

Un avió té la capacitat de càrrega limitada. Si la sobrepassa, no s’enlaira, vola malament o s’estimba. En el camp del treball, succeeix exactament el mateix: el treballador té una capacitat de càrrega (de treball) limitada, i per tant... El legislador ho sap i per regular o contenir l’abús i l’explotació, estableix, entre altres coses, “les ràtios”.

Quan una fundació del tercer sector incompleix la ràtio establerta en la cartera de serveis socials (per tant, és llei), sobrecarregant al treballador, què passa?

1) Que la plantilla pateix una dinàmica de canvi permanent. Se succeeixen les baixes laborals (accidents de treball encoberts), les incorporacions fallides, els cessaments voluntaris... Malgrat el patiment en el si de la plantilla, acostuma a imposar-se la llei del silenci.

2)Que la qualitat assistencial traspassa la línia roja de la negligència institucional. I més, quan es tracta de serveis centrats en l’atenció a la persona, on el vincle és una eina imprescindible. Però, com no hi ha normativa jurídica que pugui emparar una més que possible sentència condemnatòria, per incompliment de l’encàrrec institucional o iatrogènia, aquest “crim social” resta impune.

3) Que quan les “veus” que tracten de sobreviure en aquest fangar de burocràcia no en volen ser còmplices i diuen “prou, fins aquí, la ràtio s’ha de complir!”, ràpidament són convidades a marxar, comprant el seu silenci: “t’oferim...”.

4) Que la inevitable denúncia a la Inspecció de Treball, per molt greu que pugui ser la infracció, no serà més que “un altre tràmit” pels gestors de mentalitat buròcrata. Després, patrons i gestors es retrobaran, en el contuberni de la cosa social, en parlaments i fòrums per omplir-se la boca amb paraules de compromís, transparència, justícia i solidaritat. I si algú gosa interpel·lar-los, es justificaran: “És el model neoliberal que governa els convenis i subvencions; és el que hi ha, ho prens o ho deixes”.

5) Amb tot, el que és pitjor és, en primer lloc, el malbaratament dels recursos que no arriben a aquells que els necessiten, retinguts en els organigrames de la burocràcia institucionalitzada. I, en segon lloc, la manca d’ètica social. L’any 1981, un picapedrer polonès, autor d’un dels grans documents sobre el món del treball, ho va anticipar: el conflicte Capital – Treball es disputa en la pròpia naturalesa humana, entre el ser individual i el ser social.

L’ètica capitalista “Salvi’s qui pugui!” ha desterrat l’esperit dels treballadors de la I Vaga General espanyola el 1885, “Associació o mort”.