Subvencionar i fiscalitzar

La justificació de les subvencions és un aspecte rellevant dins del procés de gestió de les ajudes que ofereixen les administracions públiques, però en cap cas hauria de fer-nos perdre de vista que l’element més important que cal cuidar i potenciar al màxim és l’acció per la qual s’ha concedit aquella ajuda i l’impacte social obtingut.

L’administració pública disposa d’un seguit de lleis a diferents nivells que bàsicament regulen el compliment de la finalitat i l’aplicació dels fons. A tal efecte s’exigeix als perceptors, beneficiaris i col·laboradors que se sotmetin a uns requisits formals i temporals per verificar el compliment exacte dels objectius subvencionals.

Però aquests requisits s’han anat complicant en els darrers anys, al meu entendre, per dues grans raons de pes: d’una banda, la irrupció de les tecnologies digitals ha provocat una migració de sistemes de justificació analògics a sistemes digitals molt més complexos per a les persones que n’han de fer ús.

I, d’altra banda, el pes que en els últims anys ha jugat la Unió Europea en la redistribució de recursos a partir dels diferents programes d’activació econòmica, sobretot en els dos grans moments històrics recents (postcrisi financera i post-Covid) també ha motivat un seguit de requisits de compliment i obligacions cada vegada més estrictes degut en part per la mala gestió que es feu de molts fons de recuperació en la primera crisi (recordem els escàndols dels EROS a Andalusia per posar un de tants exemples).

Tot plegat ha provocat que els esforços, sobretot de les entitats beneficiàries més petites, per tal de donar resposta als requisits de verificació de les subvencions, siguin cada cop més esgotadors.

L’administració pública en general i de forma més clara quan anem escalant en l’abast territorial, té un sistema de verificació que fa recaure un gran pes del procés en la mateixa entitat beneficiària, ofegant-la amb una forta càrrega de feina administrativa i de gestió.

Això suposa que totes les entitats gestores d’una subvenció, sobretot si és una subvenció provinent de fons europeus, han de tenir una estructura de demostració d’inversió adequada del recurs concedit i, per tant, la possibilitat de dedicar part d’aquest recurs subvencionat a fer aquesta feina.

Aplicat a la realitat és el que provoca, per exemple, que un psicòleg, el sou del qual està subvencionat perquè atengui un cert col·lectiu amb problemes de salut mental, en realitat dediqui una part important de la seva jornada laboral a fer tasques administratives. O el que seria semblant, que un pagès que ha rebut una subvenció de la UE per reactivar un producte autòcton al seu territori hagi de passar una bona part del seu dia a dia omplint formularis o aplicant protocols de diversa índole.

Potser caldria que l’administració trobés maneres de facilitar les justificacions de les subvencions que dona en pro de millorar la qualitat de l’impacte que pretén crear gràcies a aquestes ajudes sense que recaigui en els gestors de les accions aquesta feina afegida. Llanço el debat per qui vulgui recollir el guant.