Bloqueig pressupostari amb conseqüències socials i ètiques

Acabem de viure, un altre cop, com alguns polítics posen per damunt els interessos de partit, en comptes de l’interès  del bé comú. Si tenim en compte que, a l’escena política, un dels obstacles més grans per al progrés i el benestar és  l’obstrucció de l’aprovació dels pressupostos generals. Aquest bloqueig no només atura el funcionament bàsic de l’Estat, sinó que també té repercussions massives a diverses àrees vitals de la societat. Des de l’assistència als col·lectius més vulnerables fins a l’impuls de la competitivitat agrària i la innovació tecnològica, els estralls d’aquest estancament s’estenen com una taca d’oli i afecten cada estrat de la societat.

La no aprovació dels pressupostos generals és un afrontament directe als col·lectius més vulnerables. Programes d’assistència social, atenció mèdica, educació i habitatge, entre d’altres, pateixen retallades o es veuen estancats, deixant a les persones més necessitades en una situació encara més precària. La incertesa i la manca de recursos agreugen la seva difícil situació, mentre que la burocràcia política deixa a l’aire programes com el decret de l’assistència personal, que estan pensats per facilitar la plena integració social de persones amb algun tipus de discapacitat.

El Govern de la Generalitat ja ens ho havia repetit mil vegades en les últimes setmanes, tot dient que havia confeccionat per al 2024 un “bon pressupost” a nivell econòmic i social, que hagués possibilitat de disposar de més recursos procedents de la recaptació tributària, per la via de les bestretes de l’Estat. I probablement ho era, de bo, ja que era el “més alt” i el “més social” de la història, segons el Govern, amb una despesa total de 43.673 milions, però que de fet el Parlament va rebutjar tramitar per un sol vot.

Molts agents socioeconòmics i entitats ja havien reclamat l’aprovació dels comptes, i lamenten ara que no hagi estat possible. El bloqueig dels pressupostos generals de la Generalitat de Catalunya ha fet que l’actual govern hagi decidit convocar noves eleccions i, amb aquesta decisió, també ha provocat la congelació de l’aprovació de la Llei del Tercer Sector Social a Catalunya, que és una eina estratègica per enfortir i reconèixer el paper fonamental que tenen les organitzacions no governamentals a la societat catalana. Aquesta legislació no només és una qüestió de reconeixement legal, sinó que també representa un suport institucional a un sector que sovint treballa a l’avantguarda de la solidaritat i el benestar comunitari.

L’aprovació d’aquesta llei específica per al Tercer Sector Social no proporcionaria només un marc legal clar per a aquestes organitzacions, sinó que també hagués pogut oferir una sèrie de beneficis tangibles, com la millora de la transparència i la rendició de comptes, l’accés a finançament i recursos, i la promoció de la col·laboració entre el sector públic, privat i les ONG. Sense oblidar la possibilitat d’impulsar la professionalització i el desenvolupament de capacitats dins de les organitzacions, assegurant que estiguin equipades per complir les seves missions de manera efectiva i sostenible.

I, dins aquest àmbit, no em vull oblidar de la gran plaga que afecta els nostres productors al sector agrícola i ramader, com és la sequera que amenaça de manera persistent totes les comarques del nostre país. Sense l’aprovació de pressupostos adequats, els esforços per mitigar els seus efectes deixen el sector desemparat. La inversió en infraestructures per a la gestió de l’aigua, la promoció de pràctiques agrícoles sostenibles i la recerca en tecnologies de conservació de l’aigua queden en uns llimbs polítics, deixant les nostres comarques al designi dels capricis del clima.

Darrere d’aquest bloqueig pressupostari hi ha una qüestió d’ètica fonamental: fins a quin punt els polítics estan disposats a posar per sobre els interessos per les estratègies de partit als interessos generals del país? La lleialtat partidista sovint eclipsa la responsabilitat envers el benestar de la societat en conjunt. Aquesta manca de visió i compromís ètic no només obstaculitza el nostre progrés, sinó que soscava la confiança en el sistema polític, fomentant l’abstenció i en molts casos el creixement de partits totalitaristes d’ultradreta.

Si tenim en compte que els pressupostos generals són una eina crucial per a la gestió econòmica i social d’un país, ja que contenen les assignacions de fons amb criteris socials; com ara la salut, l’educació, les pensions o els serveis públics. El bloqueig pressupostari de Junts i els Comuns és més que un impàs polític; han generat una crisi que afecta els mateixos fonaments de la societat, posant en perill no només l’estat del benestar, sinó també el nostre propi sistema democràtic.

Penso que, en política, la transparència és una exigència que han de complir totes les persones que governen les nostres institucions públiques, ja que els ciutadans hem de saber els motius pels quals es bloquegen aquests pressupostos i els polítics han de saber com afectarà aquest bloqueig a la vida quotidiana de la societat. Ni la construcció del casino del Hard Rock dels Comuns, ni l’anul·lació de l’impost de successions de Junts no són una justificació sòlida per donar resposta a la ciutadania. És massa evident que per damunt han prioritzat els interessos de l’estratègia del propi partit.

Per avançar, cal un compromís renovat amb el bé comú i una ètica política que posi els interessos comuns per sobre dels interessos partidistes. Només llavors podrem superar aquests desafiaments i construir un futur més pròsper i equitatiu per a tothom.