Estem bojos o què?

Més enllà de la imatge de l’home brut que dorm entre cartons i brama al cel, que a moltes ens vindria al cap si hagués titulat aquest article Sensellarisme i salut mental, existeixen moltes altres situacions, també preocupants, que revelen l’estreta relació entre males condicions d’habitatge i mala salut mental. Viure al carrer seria la situació extrema de la primera part de l’equació; no necessàriament de la segona...

Posaré alguns exemples de situacions d’exclusió residencial que també s’estan donant en aquests moments, realitats conegudes i sostingudes per entitats socials i administracions, que mai, per res del món, hauríem de naturalitzar.

1. Persones migrades a qui, per racisme més o menys encobert, ningú vol llogar un pis o donar d’alta un subministrament, la qual cosa dificulta en nombrosos municipis que es puguin empadronar, perquè encara hi ha força ajuntaments que vulneren aquest dret de ciutadania.
2. Dones que mantenen relacions de maltractament per no quedar-se sense sostre i per la por a perdre la tutela de les seves filles, en una lluita constant per la dignitat personal i la garantia d’uns mínims materials.
3. Joves extutelats que pernocten en pensions immundes, pagades per serveis socials (és a dir, per tots nosaltres) on tenen permís per dutxar-se només en dies alterns.
4. Infants i adolescents que han viscut mesos, i en molts casos anys, amuntegats en una habitació, sense espai on fer els deures, sense cap mena d’intimitat, sense poder convidar els seus companys a celebrar un aniversari, amagant a l’equip de futbol on juguen que mai tornen “a casa”, com la resta.
5. Famílies a qui, després de passar anys donant tombs per totes les finestretes úniques de la pobresa, de desenvolupar totes les habilitats necessàries i aprendre tots els discursos que volem sentir, els adjudiquen un pis de protecció oficial i hi renuncien per no canviar una vegada més d’escola, de veïnes, de metge, de treballadora social... de vida.

Com podem esperar que aquests processos de desenvolupament i aprenentatge infantil marcats per la inestabilitat, la inseguretat, la vergonya, el dol per tot el que es va perdent pel camí... no es tradueixin en dèficits d’atenció, hiperactivitat, impulsivitat, dificultats de socialització i fracàs escolar? Per mencionar només alguns dels efectes més evidents a curt termini.

Els informes de la PAH sobre la situació de l’habitatge i la pobresa energètica a Barcelona alerten des de fa anys del seu impacte en la salut, especialment de les dones, que continuen assumint la major part de les tasques de la llar, de gestió dels subministraments i de cures. I assenyalen que el grau d’afectació de problemes de salut mental en persones en situacions d’exclusió residencial està entre quatre i cinc vegades per sobre del de la població general de la ciutat. Por, ansietat, sentiment de fracàs, manca de control, ràbia, frustració, impotència, depressió, culpabilització i un gran ventall de trastorns psicològics relacionats amb els físics (mala alimentació, hipertensió, insomni, etc.) que porten a l’aïllament i l’exclusió.

Un malestar col·lectiu que ens atrapa i ens fa emmalaltir, també a nosaltres mateixes, les que treballem al sector social de l’habitatge, per l’enorme contradicció que suposa treballar per a l’autonomia de les persones en un sistema que genera dependència de la burocràcia i dels ajuts, ja que les regles del mercat immobiliari (a qui per fi sembla que amb la nova llei estatal, malgrat les mancances, s’intenta posar algun fre) han deixat sense accés al dret a l’habitatge a una gran part de la població.

Continuem treballant dia a dia i hi ha iniciatives boniques, com la del conte Jo et cuidaré, del qual s’ha informat recentment al Social.cat, que ens ajuden a acompanyar als infants i les famílies que han patit desnonaments, però hem de mantenir la reivindicació de polítiques que garanteixin el dret a l’habitatge digne, des de la reflexió col·lectiva i l’autocrítica. Perquè el rerefons és un marc mental i institucional que individualitza la pobresa i l’exclusió residencial com un problema de cadascuna de les persones que la pateixen, fent-les responsables (quan no les culpabilitza, directament), en comptes d’entendre’l i abordar-lo com un problema estructural en el qual tots tenim una porció de responsabilitat, per molt que ens costi reconèixer-ho. Potser és per això mateix que ens reca tant acceptar el repte d’una renda bàsica universal, on posem en joc l’autonomia de la voluntat en condicions d’igualtat?