Persones que crien soles, una desigualtat invisibilitzada

Per decisió pròpia o situacions com la viduïtat, abandonament de progenitors o separació, moltes persones s’enfronten en solitari a la criança. La desigualtat que suporten aquestes famílies perjudica el desenvolupament de la infància.

Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) d’Espanya, les famílies monomarentals —integrades per una persona adulta que està a càrrec dels seus fills i filles— representen un 10,4% del total de llars al país (al voltant de dos milions de famílies). Del total d’aquestes llars, el 81,4% estan encapçalades per dones. És per aquest motiu que, des d’Intress, ens decantem pel terme família monomarental amb l’objectiu de visibilitzar que la major part de persones que crien soles són dones.

Els desafiaments que enfronten

“Entre els problemes principals als quals han de fer front aquestes famílies —indica Beatriz Gimeno, directora de l’Institut de les Dones—, es troben els econòmics, la conciliació de la vida laboral amb la cura de les seves criatures, la sobrecàrrega de responsabilitats, l’ocupació i els relacionats a la seva situació residencial”. Una de les conclusions de l’informe Las familias monoparentales en España: Una restrospectiva, elaborat per les investigadores Violeta Assiego i Paloma d’Uribe pel Ministeri d’Igualtat, apunta que la taxa de risc de pobresa en les famílies monomarentals és del 46,8%, en comparació amb el 25,3% en la resta de les famílies. La majoria de les persones que crien soles enfronten dificultats per a cobrir totes les necessitats bàsiques dels seus fills i filles amb un sol ingrés.

A més, les llars monomarentals liderades per dones experimenten taxes més altes d’inestabilitat laboral, la qual cosa comporta nivells superiors de pobresa. Aquestes llars tenen el doble de probabilitats de caure en situació de pobresa en comparació amb aquelles encapçalades per homes, amb un 52% enfront del 25%.

El suport social és fonamental per a les famílies monomarentals. Comptar amb una xarxa d’amistats, familiars o serveis comunitaris pot marcar la diferència en la capacitat d’aquestes persones per a fer front a les demandes quotidianes i superar moments difícils. Fomentar la creació de xarxes de solidaritat i oferir recursos de suport pot ser crucial per al seu benestar.

Des de l’any 2013, s’ha observat un augment substancial en la quantitat de llars monomarentals, registrant un increment del 13,9%. No obstant això, després d’aquesta xifra general, destaca una dada més significativa: el creixement és especialment notable en les llars monomarentals per elecció pròpia (31,6%), així com en aquelles llars monomarentals on la persona progenitora està separada o divorciada, experimentant un augment superior al 28,6% en deu anys.

Què podem fer per a afrontar aquestes desigualtats?

Polítiques socials i econòmiques inclusives. És fonamental implementar polítiques que brindin un suport econòmic i social adequat a les famílies que enfronten desigualtats, en aquest cas, a les famílies monomarentals. Això inclouria subsidis, ajudes econòmiques, accés a habitatge assequible i serveis de cura infantil. Sobretot, per a defensar i protegir els drets dels nens i les nenes a créixer en un entorn que fomenti el seu desenvolupament en igualtat d’oportunitats.

Flexibilitat laboral i conciliació. Promoure mesures de conciliació laboral, com el teletreball o la jornada laboral flexible, permeten a les persones progenitores equilibrar les seves responsabilitats familiars i laborals de manera més efectiva.

Visibilitzar les desigualtats. És important sensibilitzar la societat en els desafiaments que enfronten les famílies monomarentals i fomentar l’empatia i el suport cap a elles, per a combatre l’estigma i la discriminació.

En tots els casos, implantar alguna d’aquestes o el conjunt de propostes, suposaria una millora i una contribució considerable a un millor desenvolupament integral dels nois i noies que viuen en aquestes famílies. Que no es vulnerin els seus drets hauria de ser la nostra principal preocupació.

Un escenari complex

És bo reafirmar que la criança en solitari és una realitat en auge que, en qüestionar el mandat heteropatriarcal, suporta una doble discriminació per la seva naturalesa dissident. És per això que mereix ser reconeguda i abordada adequadament per la societat i la política. Pensem que garantir el benestar i els drets de les persones que crien soles és fonamental per a construir una societat més justa, inclusiva i solidària.