La vergonya de seguir tancant éssers humans

Perquè elevem una experiència humiliant a categoria d'exemple? Perquè tanquem a éssers humans, que per raó d'injustícia social o bé de simple mala sort, s'han vist al mig de procediments judicials injustos? Perquè no ens enganyarem, el percentatge més alt d'interns a les presons catalanes són pobres i immigrants. La lògica penitenciaria –institució total-  diu voler insertar o recuperar a persones quan en realitat el que fa és desplegar sistemes de càstig i repressió. En realitat el règim de les presons genera uns efectes adversos en la subjetivitat de les persones que és incapaç de reconèixer. Aquí, quan parlem d'efectes adversos, parlem d'una adaptació a l'entorn anormal de la presó que, posteriorment, desencadenarà un funcionament totalment desadaptat a l'exterior. Parlem d'una autoafirmació agressiva i d'una submissió a la institució, d'una alteració de la sexualitat, d'una absència de control sobre la pròpia vida, d'un estat permanent d'ansietat, d'una absència d'expectatives de futur –que si ens fixem són les que bàsicament ens orienten en la vida-, d'una absència de responsabilització –la qual cosa és greu i més encara si diem que el que volem fer és responsabilitzar als subjectes-, d'una pèrdua de vinculacions –que tindrà conseqüències importants en les xarxes socials de recolzament de les persones internes-,  d'una alteració de l'afectivitat, és a dir d'una sensació de desemparament i sobredemanda afectives, d'una anormalització del llenguatge, així com de problemes sensorials en la visió, l'oïda, el gust, l'olfacte i d'alteracions en la imatge corporal. Totes elles conseqüències descrites en la ja clàssica obra de Valverde La carcel y sus consecuencias. Conseqüències però que es continuen ignorant, que suposen una vulneració dels drets més fonamentals, que suposen al capdavall i permeteu-me l'expressió: un tipus de maltractament psicològic institucionalitzat i normalitzat. Les persones alienes a aquest tema de ben segur que pensen que les nostres presons són humanes i respectuoses amb els drets de les persones. No hi ha res més pervers que parlar d'humanització de les presons ja que tancar no té res d'humà.  Observem que s'imposa un règim normatiu, a interns i treballadors, que aixafa, castra, ofega i amputa a les  persones, a totes elles, a unes i a les altres. La vulneració de drets és sistemàtica, és flagrant. L'exercici de poder és recurrent. La gran maquinària institucional no deixa ni respirar. Per poc que ens acostem a aquesta realitat, sentim i pensem el dolor que infringeix la violació de la dignitat humana.