La revolució dels cossos

El proppassat 14 de setembre es va celebrar a Madrid la VII Marxa per la visibilitat de la diversitat funcional. Com totes les anteriors,ens va deixar imatges inesborrables, sensacions intenses i missatges contundents. Aquest és el tret de sortida per a altres marxes arreu de l’Estat, com la d’Andalusia o la que esperem fer a Catalunya cap al desembre. I segueix el fil del Freedom Drive a nivell europeu, que allà també ens hi juguem la llibertat i els drets.

L’inici d’aquesta acció anual es troba al tancament de 24 hores a l’Imserso que un grup d’activistes del Moviment de vida independent vam dur a terme el 13 de setembre de 2006. Es pretenia canviar alguns punts clau de la Llei de (foment de) la Dependència per crear eines socials que fessin posible la vida independent de les persones amb diversitat funcional. Després d’una reunió de més de dues hores amb el aleshores ministre Jesús Caldera, es va arribar a un compromís verbal que recollia bona part de les demandes.
Res d’aquest acord es va traslladar al text legal. Segons el ministre perquè els altres grups políticis no van voler negociar, i segons aquests perquè el ministre mai no els hi va proposar.

Així doncs, a efectes pràctics inmediats, el tancament en l’Imserso es podría considerar un fracàs. Però, lluny d’això, el procés d’empoderament individual i col·lectiu que vam experimentar ens va dur a celebrar cada segon dissabte de setembre la Marxa per la visibilitat de la diversitat funcional. Des dels seus inicis, hi ha qui viu la Marxa com un acte per reivindicar drets i hi ha qui la sent més com a afirmació orgullosa d’una identitat col·lectiva. El punt en comú que es va trobar és la visibilitat; tant per reivindicar drets com per afirmar identitats positives cal ser visibles.

Lògicament, l’orgull no prové de pensar-se millor o amb més mérits que qualsevol altre, si no de la conciència de saber-se real, expressió intensa de la rica diversitat humana. Tanmateix, és sorprenent i remarcable que, en només set anys, aquesta construcció identitària col·lectiva hagi començat a trobar aliances amb altres moviments polítics que intenten alliberar els cossos de la opressió normalitzadora (feminismes, transfeminismes, LGTB…) La connexió entre aquestes lluites té un potencial de transformació social, cultural i política que es pot considerar una autèntica revolució dels cossos, en el sentit apuntat per Beatriz (Beto) Preciado quan parla de “revolució somatopolítica” o per Raquel (Lucas) Platero en connectar els conceptes queer i creep.

A Barcelona, els primers contactes per teixir aquesta aliança van sorgir en el marc d’un taller sobre post-porno i diversitat funcional que va ser enregistrat per formar part del documental “Yes, we fuck”. A la VII Marxa es va començar a visibilitzar el potencial polític dels cossos en rebel·lió, però gairabé tot està per fer. Hem de construir espais i dinàmiques per compartir debat polític, festa, sexe, germanor…vida. Aquesta revolució serà sexy o no serà.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article