L'Espanya que jo vull no es pot permetre, si més no per egoisme, deixar enrere les persones que som discriminades pel nostre funcionament. Entre d'altres motius perquè cal que tots remem en la mateixa direcció per treure al nostre poble o llogaret endavant. Per tant, no ha de deixar arraconats, ni en l'ostracisme, ni a exiliats ni a persones amb orientació sexual diferent a l'habitual ni a coixos, cecs, dones i altres.
Hi ha moltes normes d'accessibilitat a Espanya que no es compleixen en pràcticament cap de les seves comunitats autònomes. L'accessibilitat universal no només està reconeguda com a dret a la normativa internacional, també ho està en l'estratègia europea per a les persones amb diversitat funcional, a nivell nacional també: es podria escriure una enciclopèdia de papers mullats al respecte. Dir ara que l'accessibilitat universal és útil tant per a uns com per a altres em sembla superflu, desgastat: tothom ho sap però ningú ho aplica perquè no ens tenim en consideració.
De nou sobre el paper, no es pot incapacitar legalment a ningú, siguin quines siguin les seves característiques. La pràctica és ben diferent amb tot el que comporta de nociu: bàsicament la mort social de la persona, que es tradueix en l'eliminació de moltes o totes les seves possibilitats d'intervenir en la societat. Aquesta persona depèn de la bona o mala voluntat d'un o diversos jutges per realitzar la més mínima acció com pot ser votar o prestar diners a un col·lega. I la veritat és que cada dia s'incapacita éssers humans per raons més i més pelegrines, per sortir-se d'un determinat patró establert per ningú sap qui però cada dia més estricte. Entre aquestes persones desnonades de si mateixes s'expliquen aquelles que ho són per la seva edat, comportament, tipus de comunicació o altres motius.
Davant la creixent actitud de mirar-se la pròpia panxa sense tenir en compte que hi ha altres panxes, les reaccions són diverses i variades. Tampoc seré jo molt exhaustiu en la seva enumeració, però sí destacaria el passotisme imperant, el cansament, les ganes d'imposar el criteri propi sobre l'aliè, l'ús i l'abús d'un poder del qual ens fem indegudament creditors, etc. I tota aquesta maldat, tot el mal que originem per acció o omissió causa un enorme fàstic en l'espectador, que es tanca en si mateix perquè sap que pot ser el següent en perdre la llibertat d'elecció.
Per tant, sabem que a dia d'avui la no discriminació és una quimera, un somni sortida d'un conte de fades però que no ha arribat a aterrar en el món real. Tot això malgrat que hi ha un munt d'organismes internacionals, nacionals, autonòmics i locals presumptament entestats a protegir i promoure la certa igualtat d'oportunitats que a tots ens pertany.
Encara que en aquest període vital fóssim capaços d'adequar l'entorn físic i comunicatiu a les nostres necessitats; encara que d'un espetec aconseguíssim que desaparegués la discriminació, segregació, marginació que patim per la nostra manera d'interactuar amb nosaltres mateixos i l'entorn que ens envolta , tot i així molts encara necessitaríem comptar amb el suport humà extern de l'assistència personal, l'existència és tan fràgil que es pot apreciar fins amb els ulls embenats.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari