Els petits detalls de l’educació

“(...) una infermera (...) m’explicava que la metgessa que el va atendre, verbalment li va dir (...) que no havia res que poguessin fer i que la solució era tornar a casa a morir. Aquesta dona només va trobar consol en la mà d’una futura infermera (...) que va posar la seva mà a sobre de la seva. Ella encara el recorda com un instant únic (...).”

Fragment extret del Blog Cata de Vida de Josep París, infermer.

“Puc veure’t/necessites veure’m/ Són les petites coses que et delaten/Les paraules que no pots dir/ Són les petites coses que atormenten i traicionen/ No et vas donar compte que estava/ això va ser perquè vas parlar amb mi/ i no cap a mi.”

The little things that give you away U2 (2017)

Cada cop més ens oblidem dels petits detalls que ens envolten. D’allò que és realment essencial i important per la convivència i la vida. Cada cop veig més clar que ens deixem emportar per la vida, per no viure-la. I penso, com podem acompanyar a les persones si no ens podem acompanyar a nosaltres mateixos? Com poder demostrar incondicionalitat cap a l’altre si, en certes ocasions, ens oblidem de l’essencial, dels petits detalls que ens confinen? Detalls senzills, simples però que ens permeten omplir-nos de vida. Què ens està passant? Què estem fem? Per què vivim en la queixa constant d’allò que no tenim i no valorem allò que sí que hi ha i ens permet créixer com a professionals i com a persones?

Les dues cites exposades abans d’aquest escrit volen representar quelcom que està passant en les professions que acompanyen a persones. Professions que estan oblidant-se de les persones, d’allò essencial d’aquesta feina, l’acompanyament humà. La possibilitat de poder estar, de poder tocar i mirar a l’altre, donar-li existència, fer-lo visible. Parlar a ells, a les persones, donant-li espai dins del nostre discurs. Donar-li presència i sentiment de pertinença a la seva pròpia història i no tractar-los com un número o una història objectiva de laboratori. Per què fem això? Per què encara es fa això?

Clar que es pot carregar sobre les institucions i infraestructures per sobre dels professionals que hi treballen directament amb les persones. Clar que podria dir que manca recursos, de tots els nivells, per poder donar un servei més humà i menys numèric. Clar que podria parlar d’allò que ens ensenya en les Universitats i en els diferents Graus i que omplen de dades i teories als futurs professionals de l’acompanyament i el tracte a les persones. També podria parlar de la cultura neoliberal i com ens empeny al triomf, a la lluita per ser els millors, als resultats immediats per sobre del tracte cap a les persones i d’una altra manera de fer les coses. I, finalment, també podria parlar de les eleccions personals i que cadascú pot escollir com fer la seva feina i acceptar treballar d’una manera o d’un altre sense ser jutjat o voler jutjar. Però aquesta queixa és la solució? És tan important i fort el monstre cultural i social que ens envolta? És ell qui ens cega les nostres accions i compromisos amb el nostre encàrrec professional? O som nosaltres que acceptem l’existència d’aquest monstre i la nostra impotència per anar contra ell?

Crec que hem de ser capaços de poder mirar i parlar a l’altre, i no cap a ell. Hem de saber posar la mà a sobre d’un pacient en un mal moment i abraçar a aquell que pugui necessitar-ho. Reconèixer a l’altre dins de la seva pròpia història és dir-li a l’altre que existeix i no el convertim en un simple objecte de la nostra tasca professional. Crec que les llàgrimes compartides, igual que els somriures, eduquen i creen vincles. Crec que cal cuidar els petits detalls de l’educació, aquells que ens oblidem i que són tan importants com els informes semestrals, trimestrals o els informes mèdics que ens acompanyen en la nostra tasca. Els petits detalls de l’educació, a vegades, és tan simple com pensar en l’altre i que aquest ho percebi, encara que sigui d’una manera quasi imperceptible. Si li arriba, el nostre esforç haurà servit per crear un inici d’ancoratge vital, una petjada inicial del camí que porta cap a la vida, cap al sentiment de pertinença a ella.

Vull tancar aquesta reflexió amb unes paraules del Josep París en el seu Blog Cata de Vida: “La clau està en aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, com a persones que som, reconèixer també les nostres pròpies pèrdues i confirmar de forma fefaent que estiguin realment ben escoltades”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article