“No, no porta arracades. Però és una nena, oi?”

Estem vivint una època convulsa on les notícies relacionades amb la violència i la discriminació per raó de gènere, malauradament estan en boca de tothom. Sempre he cregut que l'educació és una base important per desautoritzar el patriarcat i per això volia compartir un text que vaig escriure fa uns mesos:

La nostra filla no porta arracades. D'ençà que va néixer diferents persones ens pregunten de manera continuada per què no les porta. Als transports públics, al carrer, als bars, la cartera del barri... Per a mi, era inimaginable que un acte que no sembla tan important causés un impacte tan gran en els altres.

Ara bé, si baixem el problema de la qüestió merament estètica, veiem que l'assumpte és que sense les arracades no sembla una nena. I aquí és on radica el problema. En la necessitat binaria de gènere que ens canalitza a ubicar necessàriament a un sexe determinat unes característiques concretes.

Penso que no cal que ens justifiquem, però a causa de l'augment de les demandes d'aquestes persones anònimes, els donaré una explicació.

La nostra filla no porta arracades principalment perquè ja se les posarà si ella ho decideix. Perquè el seu cos és seu, no és propietat nostra. Perquè pensem que ha de ser lliure i responsable de decidir quan, com i de quina manera se les vol posar, si és que ho vol fer.

També pensem que determinar ordinàriament que la Nora és una nena, amb la projecció de gènere que es convertirà en una dona (i, per tant, ha de portar arracades), significa eliminar qualsevol altra possibilitat d'estar amb si mateixa. No donem l'alternativa a què ella decideixi quan creixi si vol ser una dona o no, i de quina manera ho vol ser.

El fet de no posar arracades és simbòlic, i si ho mirem des d'aquesta perspectiva, també és polític. Perquè entenc que els primers passos per educar des d'una perspectiva de gènere, lliure i feminista, és confiar en el fet que ella determini les responsabilitats sobre el seu cos i sobre la seva vida.

Per això, entenem que per lluitar contra la cosificació, el patriarcat i la violència per raó de gènere hem de començar per mirar-nos personalment la forma en què perpetuem aquestes pràctiques. Així, d'alguna manera podrem començar a mirar el món amb una nova obertura que potser fomenta relacions més lliures i igualitàries.