Mai més un 17-A

Fa un any, el 18 d’Agost de 2017, els catalans vam sortir al carrer massivament per expressar dolor, suport a les víctimes i als seus familiars i dient “no tenim por” per deixar clar que no se’n sortiran: que la por i l’odi no canviaran la nostra forma de viure i conviure. Aquesta va ser la resposta d’aquesta societat a un atemptat que, com en tants altres llocs, ens va sacsejar i horroritzar però que, a diferència d’altres precedents, volia subratllar la seva inutilitat: els fanàtics no ens faran renunciar de la defensa de la societat oberta.

Catalunya va donar una resposta diferent, doncs, i n’hem d’estar orgullosos. Però aquest fet no treu que, des del primer moment, reviséssim què ha passat, intentéssim donar resposta a una pregunta dolorosa, dura però inevitable: per què uns nois de Ripoll van arribar a odiar tant la seva societat, la gent del seu país, fins a extrems tant cruels? Així va ser com les mestres, veïns, antigues monitores, excompanys del futbol o de feina no deixaven de mostrar la seva sorpresa o incredulitat. Tots plegats ens vam preguntar: en quin moment s’havia trencat el vincle de pertinença que ens uneix com a comunitat per sentir-se atrets per unes idees extremes de notorietat i destrucció, que res tenen a veure amb cap religió? També vam haver d’aprendre a acceptar que no existeix una “societat de risc zero” però que entre tots podem treballar sobre factors de risc social que ben segur que amenacen l’anhelada convivència pacífica. Respostes difícils de trobar, segur. Però que caldrà buscar per, al menys, poder fer tot el que estigui a les nostres mans per a que mai es repeteixi un 17A.

Per començar a buscar les respostes, tenim d’entrada dues constatacions. Primera, en la comissió d’un atemptat tan horrible hi ha una responsabilitat individual que mai estarà a les nostres mans plenament la possibilitat d’evitar-la. Hi ha, però, factors de risc social sobre els que podem i hem de treballar. Segona, algú que comet un crim indiscriminat contra tothom i contra qualsevol és algú que ja no sent cap vincle amb la societat en la que viu, algú que en algun moment va trencar el sentit de pertinença, el vincle amb les seves famílies, amb el carrer, la seva ciutat, amb el seu present i futur.

Hi ha un treball de seguretat i d’investigació del que no em correspon parlar. Hi ha una sèrie de factors de risc socials que incideixen en la construcció del sentit de pertinença sobre els quals tenim el deure d’actuar. Prevenir l’extremisme violent vol dir treballar per una societat de la qual tothom se’n senti part corresponsable. És molt difícil ser part des de la vulnerabilitat social per això el primer és treballar per a la inclusió social. Se’m dirà, i és cert, que només una de les cinc famílies dels terroristes de Ripoll era usuària dels serveis socials i per tant els condicionants econòmics no són factor de risc social directe en aquest cas, a primera vista. Aprofundint una mica més, hi ha una dada que em sembla que pot tenir certa força explicativa: una gran part dels pares i mares d’aquests nois no té estudis i aquest fet podria haver condicionat el fet que a aquells nois els faltés un referent d’orientació. I encara na tercera qüestió per reflexionar: Quina era la mirada de l’entorn (Ripoll) al seu bagatge cultural?

Valorem prou la seva aportació a la societat, de la seva llengua, de la seva religió, de la seva identitat d’origen? Com afecten aquestes mirades al sentit de pertinença? Quina capacitat per a la relació amb el conjunt de la societat tenien les seves famílies? I si l’haguessin tingut, quina predisposició de la societat majoritària haurien trobat? Cap d’aquestes preguntes es pot respondre amb un monosíl·lab. Però fer-nos-les és del tot necessari en sapiguem o no les respostes.

Està molt descrit el cas de les generacions descendents dels qui van migrar, en aquest i en altres països, i de les dificultats i oportunitats que tenen en la construcció de la pròpia identitat. En molts casos, la doble (o triple) competència lingüística i cultural dona una amplitud de mires i unes capacitats que donen lloc a nombrosos casos d’èxit personal i social. El món, també Catalunya, n’està ple d’exemples. En d’altres, les barreres que imposa la desigualtat o la intolerància a la diversitat generen una sensació de rebuig que es realimenta amb la ruptura de la convivència. Fins arribar a l’odi. En el cas que ens ocupa, en aquest brou hi va anar a pescar algú que va utilitzar, per altra banda, mètodes propis de la captació sectària.

Treballar sobre els factors de risc socials vol dir treballar en un sentit ampli en la prevenció. Una societat forta que treballi per la inclusió social de tothom n’és la primera condició necessària però no suficient. També cal una societat que conegui i reconegui la seva diversitat, que no li digui al diferent tu i els que sou com tu no podeu ser membres d’aquesta societat. I això, que també és condició necessària tampoc és condició suficient. Cal, també, una societat que visqui junta, no segregada, on les persones de diferents orígens tinguin espais d’interacció. Reconèixer la diferència però situar-la lluny del teu barri, fora de la teva escola, ignorar-la en l’entorn laboral, evitar-la en l’àmbit privat no ha donat bons resultats en algunes societats que parlaven de multiculturalisme. Viure junts vol dir viure junts. Arreu. Cal preguntar-nos si allà on juguem, treballem, debatem, estudiem o ballem hi som tots. Tots a tot arreu.

Inclusió social, conèixer i reconèixer la diversitat, tenir espais d’interacció on ens hi trobem tots. Aquesta és la proposta per a seguir sent un sol poble del que tothom se’n senti part. Aquest és el marc general de centenars d’actuacions concretes que han d’implicar tota l’actuació del Govern i de la societat.

Vam viure un gran canvi demogràfic entre 1997 i 2008. I amb un model de convivència que conjuga la necessitat de tenir valors comuns i, al mateix temps, respecte a la diversitat, podem dir que hem avançat. Ara, però, hem d’evitar que les desigualtats d’oportunitats es transmetin de generació en generació, hem d’aprofundir en el reconeixement de la diversitat i hem de fomentar la interacció, evitant la segregació, per crear un sentiment de pertinença compartida a la societat catalana que arribi a tothom. La gran majoria de persones estrangeres que viuen a Catalunya fa més de cinc anys que van arribar i tenen un projecte de vida vinculat al territori, així seran els seus fills i filles qui faran grans aportacions al país i hem de ser capaços d’identificar i fer aflorar aquest potencial i, alhora, evitar els casos de rebuig.

Però també és cert que aquests casos de rebuig poden continuar existint. Per això des de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania estem posant en marxa un programa específic d’intervenció per a l’eradicació de l’extremisme violent i les ideologies de l’odi. Aquest programa ha de servir per abordar els processos de radicalització que condueixen a l’extremisme violent des d’una perspectiva integral, entesos com a processos que pretenen apartar persones i grups determinats de la cultura pública comuna, amenaçant la cohesió social. L’enfocament d’aquesta acció és social, des d’una perspectiva intercultural, i no està centrada en aspectes de seguretat pública, que correspon a Interior, sinó que treballa aspectes de prevenció, la detecció i la intervenció contra aquests fenòmens.

Un any després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils, seguim defensant la idea que som un sol poble i no deixarem de treballar en aquesta direcció. Fem que l’aniversari dels atemptats sigui una nova ocasió per mostrar la nostra solidaritat als familiars de les víctimes, rebutjar la violència i defensar la nostra forma de viure en una societat oberta que ni la por ni cap fanàtic podrà modificar.