Les agressions silenciades

Els educadors i les educadores socials vivim a diari situacions límit on veiem perillar la nostra integritat física i, tot i que sabem que el nostre dia a dia pot estar supeditat a agressions físiques, en el fons mai estem del tot preparats per a què passin. I quan passa només vols que aquell dolor físic i emocional passi. Passi i marxi ben lluny.

Cap agressió és igual. Cap agressió és viscuda de la mateixa manera. I el dia que arriba una agressió amb nom i cognoms la silenciem. La silenciem perquè sembla que si no ho dius, no ha passat. Però allà estàs tu, a l’hospital mig inconscient, veient com passa un metge rere l’altre i et sents perdut dintre aquella immensitat del moment, buscant un perquè sense trobar-lo i esperant que arribi aquella persona estimada que has avisat per omplir d’amor aquell moment tan fosc, on no pots fer res més que plorar, plorar i plorar.

Passen els dies i aquella agressió silenciada només ha passat per un petit cercle teu, però per la resta tot segueix igual. I nosaltres la seguim plorant. En patim les conseqüències, la païm i a poc a poc aprenem a conviure amb aquella agressió que ens va portar a l’hospital i, amb aquella petita marca que ha quedat al fons de la nostra ànima. Una marca que ens recorda els fets, les hores d’hospital i el patiment a la família.

Passen els dies i les hores i intentem tornar a la normalitat. A recuperar el nostre dia a dia personal i professional. A perdre les pors. A deixar enrere les fòbies. A oblidar aquells fets i a tornar a la normalitat. El que encara no sabem, és que quan has patit una agressió on has vist la teva vida perillar, mai més tornaràs a ser aquella persona que eres perquè hauràs après a valorar petites coses que no valoraves. Perquè hauràs après a estimar i a estimar-te d’una altra manera. Perquè hauràs après que ets una persona forta. Però també hauràs après que ets una persona fràgil alhora que infinitament resilient.

Entre dolor i plors, arriba el dia en què et comences a plantejar què faràs laboralment. El dilema de seguir el mateix camí. El dilema de fer un gir professional. No és una decisió fàcil. És una decisió qüestionada per tothom, fins el dia que tu mateix t’adones que triïs el que triïs, serà lícit. Serà lícit perquè només tu sabràs el què has viscut, només tu sabràs el teu dolor intern, i només tu sabràs el que és millor per tu.

Les agressions ens fan mal físicament. Però també ens deixen una gran marca emocional. Una marca que necessita que t’escoltis, et respectis i t’estimis per tornar a tenir les regnes de la teva vida. Amb una petita marca. Però recuperant les regnes.