Les agressions silenciades

Els educadors i les educadores socials vivim a diari situacions límit on veiem perillar la nostra integritat física i, tot i que sabem que el nostre dia a dia pot estar supeditat a agressions físiques, en el fons mai estem del tot preparats per a què passin. I quan passa només vols que aquell dolor físic i emocional passi. Passi i marxi ben lluny.

Cap agressió és igual. Cap agressió és viscuda de la mateixa manera. I el dia que arriba una agressió amb nom i cognoms la silenciem. La silenciem perquè sembla que si no ho dius, no ha passat. Però allà estàs tu, a l’hospital mig inconscient, veient com passa un metge rere l’altre i et sents perdut dintre aquella immensitat del moment, buscant un perquè sense trobar-lo i esperant que arribi aquella persona estimada que has avisat per omplir d’amor aquell moment tan fosc, on no pots fer res més que plorar, plorar i plorar.

Passen els dies i aquella agressió silenciada només ha passat per un petit cercle teu, però per la resta tot segueix igual. I nosaltres la seguim plorant. En patim les conseqüències, la païm i a poc a poc aprenem a conviure amb aquella agressió que ens va portar a l’hospital i, amb aquella petita marca que ha quedat al fons de la nostra ànima. Una marca que ens recorda els fets, les hores d’hospital i el patiment a la família.

Passen els dies i les hores i intentem tornar a la normalitat. A recuperar el nostre dia a dia personal i professional. A perdre les pors. A deixar enrere les fòbies. A oblidar aquells fets i a tornar a la normalitat. El que encara no sabem, és que quan has patit una agressió on has vist la teva vida perillar, mai més tornaràs a ser aquella persona que eres perquè hauràs après a valorar petites coses que no valoraves. Perquè hauràs après a estimar i a estimar-te d’una altra manera. Perquè hauràs après que ets una persona forta. Però també hauràs après que ets una persona fràgil alhora que infinitament resilient.

Entre dolor i plors, arriba el dia en què et comences a plantejar què faràs laboralment. El dilema de seguir el mateix camí. El dilema de fer un gir professional. No és una decisió fàcil. És una decisió qüestionada per tothom, fins el dia que tu mateix t’adones que triïs el que triïs, serà lícit. Serà lícit perquè només tu sabràs el què has viscut, només tu sabràs el teu dolor intern, i només tu sabràs el que és millor per tu.

Les agressions ens fan mal físicament. Però també ens deixen una gran marca emocional. Una marca que necessita que t’escoltis, et respectis i t’estimis per tornar a tenir les regnes de la teva vida. Amb una petita marca. Però recuperant les regnes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Reconstrucció Santa coloma de farners
1.
Quanta raó,
Els educadors socials sempre sentim que al treballar amb i en les persones, hem de procurar respectar la seva identitat, història, individualitats, autonomia, integritat... I realment és el nostre deure com a professionals, sí!
Pero els educadors tambe som persones... I la impotencia de procurar el 100% per laltre, el nostre igual, i no rebre uns mínims... Es frustrant i dessolador pel professional. Sembla que per poder fer la nostra feina hagim dignorar que nosaltres, els educadors, tambe som persones.
Tot i que lagressió física és quelcom tangible i xocant, no oblidem la part emocional del nostre dia a dia, no es veu pero ens afecta igual. Suposo que amb els anys ens hem de fer forts i gestionar-ho diferent... Jo encara no n'he aprés.
Ànims perquè crec que és una frustració i un enfrontament general en la nostra prefessió, i el fet de que tots estiguem igual o similar ens diu que no tot es culpa nostra, sinó que la situació i el context és delicat i complex.
  • 2
  • 0

Comenta aquest article