ME(I)NA

L’augment en l’arribada al nostre país d’adolescents, majoritàriament nois sense referents familiars, ha creat una situació d’emergència que desborda el sistema de protecció per la situació de desemparament en què es troben. Una situació a la que cal donar resposta des de tots els sectors i actors socials, treballant des de l’emergència però també des de línies de treball preventives i proactives.

L’arribada al nostre país d’adolescents indocumentats sense referents familiars a la recerca del que anomenen/pensen/creuen una millor situació vital que la que viuen al seu país, ha deixat d’ésser un fenomen per esdevenir una normalitat. Els anomenem col·lectiu MEINA (menors estrangers indocumentats no acompanyats) o MENA, si s’obvia l’aspecte documental.

Són majoritàriament nois, provinents de països del Magrib (destacant-ne sobradament el Marroc), de l’Àfrica subsahariana i, en menor nombre, de Pakistan i Afganistan.

Diuen tenir entre 15 i 18 anys i alguns d’ells han patit viatges llargs i arriscats sofrint en ocasions les conseqüències de situacions d’intempèrie i posant en risc la pròpia integritat. En d’altres casos, venen acompanyats dels mateixos familiars o amics que en deleguen la seva cura i atenció al sistema de protecció d’infància i adolescència. És important fer menció al nombre de noies, que tot i que és menor, hauria de ser objecte d’anàlisi i debat prioritari.

Seguirem parlant de MEINA i no de MENA perquè, tot i que majoritàriament disposen de documentació del seu país d’origen, quan accedeixen al sistema de protecció oculten aquesta informació essent, per tant, persones temporalment indocumentades vers les que s’activa tot un protocol en el que participen diferents serveis i organismes.

En ser menors d’edat i no disposar, segons manifesten en el moment de la seva arribada, ni de documentació que els identifiqui, ni de referents familiars que els atenguin, és la Direcció d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), com a garant de la protecció efectiva dels infants i adolescents, la responsable d’atendre’ls i, ho fa en els recursos residencials de la xarxa de protecció ampliada a tal efecte. Els MEINA es troben en situació de desemparament de facto pel fet de no disposar de persones adultes referents que se’n facin càrrec i accedeixen a recursos d’acolliment on els tècnics competents iniciaran un estudi de la seva situació personal i sociofamiliar al mateix temps que garantiran el seu benestar i donaran cobertura i assistència.

La Taula d’atenció integral dels menors sense referents familiars, presidida pel Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, fou creada per abordar i planificar actuacions globals davant la situació d’emergència social a la que ha arribat el nostre país amb el gran nombre d’arribades de MEINA, sobretot en el darrer any. La Taula és constituïda per representants de l’Administració de la Generalitat de diferents conselleries i departaments, administració local, entitats i agents socials, sindicats, representants dels col·legis professionals implicats –com el Col·legi de Pedagogs de Catalunya-, entre d’altres membres, tots ells destinats a coordinar-se per posar a disposició, adaptar i dissenyar recursos, serveis i programes dirigits a garantir una adequada atenció.

El fenomen és altament complex. Una resposta efectiva i global implica necessàriament la coordinació i predisposició de diversos estaments, polítics, administratius i judicials, no només del govern català sinó també espanyol i, evidentment, dels països d’on els MEINA són originaris.

Els pedagogs i pedagogues estem preocupats per la situació actual i futura i ens sumem a les línies de treball proposades pel Conseller i consensuades per la Taula. Perquè podem aportar propostes dirigides a ampliar la mirada, reflexionar i debatre sobre el per què arriben i quin és el perfil dels adolescents i de les seves famílies. Cal fer esment específic que ens referirem als MENA d’origen marroquí al ser aquest el grup ètnic més nombrós entre els nouvinguts.

La diferenciació entre “MENA” i “adult migrant econòmic i/o polític que arriba al nostre país en situacions precàries a la recerca de noves oportunitats”, a excepció de casos minoritaris, els MEINA no són persones que ostentin la condició de refugiades o sol·licitants d’asil ni protecció internacional. Les persones que ostenten aquesta condició són aquelles que es troben fora del país d'on són originaries, o bé on hi resideixen habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no poden o no volen reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi. Un nombre elevat de MEINA es troben protegits en el nucli familiar al Marroc, no migren per situacions de desprotecció o risc, sinó que es posen en greu risc al migrar.

La situació d’emergència actual eclipsa les línies de treball preventives en origen que cal abordar i fomentar des del nostre país. La creença, tant per part dels adolescents com de les seves famílies, en un “somni europeu” idealitzat, amb abundància i immediatesa de recursos, amb facilitat per accedir al món laboral i obtenir un salari elevat, s’estén i es veu reforçat per persones que han fet d’aquests “acompanyaments” un negoci perillós.

Consegüentment, es dipositen expectatives sobredimensionades sobre la realitat de la situació social del nostre país i vers la capacitat dels menors d’edat de poder migrar en solitari. Ells es pensen adults i la família equipara la marxa del seu/la seva fill/a amb el procés de migració del d’un adult. Ara bé, els adults disposen de capacitat d’autonomia, d’una personalitat formada i de recursos personals efectius; tot i així la migració esdevé un procés de pèrdues que cal dotar de significat en el procés de desenvolupament d’un adolescent. Aquestes elevades expectatives en els adolescents que ni ells ni la societat on arriben poden necessàriament assolir. S’assumeix un alt risc quan es deleguen les funcions parentals en el país veí, que, altrament, alhora manté una predominant idea general de pobresa i desprotecció al país d’origen no necessàriament certa.

La conveniència d’establir un canal de col·laboració del Govern del Regne del Marroc basat en almenys tres línies d’actuació. En primer lloc, la identificació immediata d’aquells adolescents aparentment indocumentats a Catalunya però que presumiblement no ho estan en el país d’origen. En segon lloc, en col·laboració amb els professionals del circuit de protecció, la creació de programes que fomentin tant el retorn voluntari d’adolescents amb les seves famílies, al país d’origen, com l’acollida necessària per part dels referents familiars que es puguin trobar a Catalunya. Per últim, cal fer visibles els efectes emocionals, psicològics, els riscos vitals i les influències nocives que pateixen molts d’aquests menors d’edat durant els trajectes i un cop es troben sols i sense referents, sobretot en aquells adolescents que no disposen d’eines personals efectives orientades a l’autonomia.

És vital donar especial importància a la vulnerabilitat dels adolescents de 12, 13, 14, 15 anys, al trobar-se en una etapa decisiva de formació personal i social que precisa especialment de la presència, escolta i acompanyament familiar en el seu procés de recerca de la seva identitat i pas a la vida adulta. Cal atorgar el valor que es mereix l’educació en el si del nucli familiar.

La generació de recursos específics i especialitzats per atendre adolescents amb trastorn mental i consum de substàncies tòxiques, posant en relleu l’imperatiu d’emprendre les reformes legals i administratives pertinents per tal d’agilitzar l’atenció i minimitzar el risc d’aquells que en pateixen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article