I després dels silencis, treballar per i amb el vincle per accions més “científiques”

“Vincle” és una paraula que sovint utilitzem al camp social. Agafat com un préstec de la psicologia, i descrit en el nostre argot d'una manera el més simple possible, vindria a ser la relació de confiança entre els professionals i els usuaris de la intervenció, la qual possibilita un marc de proximitat, tendresa i calidesa que a la vegada actua com a marc, i moltes vegades, l'entenem com a instrument facilitador de canvis. Aquesta doble vessant del vincle (com a marc i com a instrument de canvi) permet poder treballar d'una manera continuada i efectiva en el temps per a la millora de les situacions.

Com a professional, he tingut la sensació que en moltes ocasions treballem segrestats per aquesta necessitat de vincle. És com una lluita interna; per un costat, el vincle necessita d'unes condicions per poder treballar-lo i mantenir-lo i , per altra banda, implica un compromís amb una metodologia d'efectes en el temps. Les institucions, parlo sobretot dels serveis socials d'atenció primària, estan estructurades sota un marc d'exigències que dificulta molt aquest treball des del vincle amb la persona atesa. Infinitat d'entrevistes per realitzar durant la setmana, encàrrecs burocràtics que es mengen moltes hores d'intervenció, ratios que no s'ajusten a les realitats, etc. Queda clar que es fa difícil treballar des del vincle, quan no es compleixen les condicions mínimes necessàries que ho garanteixin.

Els professionals som conscients que sense aquest vincle no podem treballar moltes de les demandes que ens arriben i que solen ser causa de situacions multiproblemàtiques, També considerem que treballar sense vincle s'assembla massa a la feina per la qual molta gent ens etiqueta i que en realitat són funcions que ocupen la major part de la nostra jornada: -Gestors de serveis, de prestacions, buròcrates de l'Administració, discurs que no deixa de ser la prova del tipus d'atenció promoguda pels poders polítics: atenció assistencial o atenció d'apagafocs.

Es pot treballar sense vincle? Clar que es pot treballar sense vincle, però la pregunta seria: perquè ho hem de fer? Des d'un model assistencial, podem intervenir sense vincle, és més, ho fem molt sovint. Si partim del fet que difícilment quan una persona arriba a serveis socials, l'atenció que necessita consisteix en una tramitació d'alguna prestació, servei (malgrat hi han intervencions que es basen en això) podem concloure que les demandes que ens trobem exigeixen d'una atenció diferent, segur, més propera.

Entenem la proximitat com a confiança i la confiança com a vincle, llavors la nostra intervenció ha d'estar emmarcada en aquest tipus de relació professional d'un caire més íntim. Aquesta aposta pel vincle no només es centra en la demanda, sinó que valora altres capacitats humanes com són la percepció, la sensibilitat i les emocions que acompanyen totes les accions de les persones. Treballar en aquest sentit és saltar des de la simple demanda cap a una disponibilitat per escoltar de forma activa i acompanyar de forma individual, tenint en compte les particularitats de la persona, família o grup.

Quan parlàvem d'utilitzar els silencis que es donen en les entrevistes per poder crear participació, parlàvem d'un esforç dels professionals per passar d'una posició de protagonistes cap a una posició d'agents i facilitadors de canvis. Retornant a aquesta idea, si lluitem per intervencions on el vincle sigui el marc de confiança en el qual es pugui escoltar, parlar, opinar, comprometre's l'un amb l'altre, els uns amb els altres, estarem en el mateix camí de la participació, entesa com a la suma de tots els agents socials en la consecució d'una ciutadania més compromesa. Potser és arriscat opinar sobre el que ens arriba a la porta dels serveis socials, però si ens mirem com a disciplina científica, ens valorarem com a professionals del vincle. Potser, tot allò que es pugui treballar sense vincle, es podria gestionar des d'altres llocs d'atenció i altres agents. Si deixem de ser calaix de sastre per ser professionals del vincle, dels silencis, de metodologies que exigeixen unes condicions que possibilitin la serenor de qui posa a disposició de l'altre la seva expertesa i coneixement, tant dels recursos de la institució, com de la xarxa (social, sanitària...etc.) però també de la comunicació, de l'empatia, de les emocions, potser anem en el camí d'apoderar-nos com a científics del treball social, que va més enllà del rol d'apagafocs.

Si aportem la mirada del vincle a les nostres intervencions, hem d'anar de la mà de les institucions amb les que treballem, a les quals hem de convèncer amb arguments consistents perquè entenguin que la nostra professió és quelcom més que la gestió d'un servei o prestació; és sobretot l'atenció integral de la persona que acut al nostre servei en una posició de vulnerabilitat i que necessita d'un marc de confiança per poder arribar a la millora de la situació que viu. Les prestacions (econòmiques, de serveis) són recursos, però la gran força és la relació professional-usuari/a, i si aquesta l'entenem com a vincle, hem d'atendre des dels sentits, les emocions, la sensibilitat, amb la seguretat que dóna el nostre saber tècnic.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article