Privació lingüística a la sordesa

Autora: Esperanza Morales López

Què és la privació lingüística?

Quan busquem una definició d'aquest concepte en un àmbit generalista com la Wikipedia, se'ns diu que passa quan un nen no rep exposició al llenguatge durant el seu període crític. La conseqüència d'això és negativa, perquè el desenvolupament de la facultat del llenguatge es pot veure seriosament retardat a causa de la manca d'estimulació i socialització, i en conseqüència es pot veure afectat el seu desenvolupament sociocognitiu.

En l'àmbit lingüístic trobem un terme sinònim al de privació lingüística: el de semilingüisme, introduït per l'investigador suec N. E. Hansegård el 1975. Un individu és semilingüe quan no ha adquirit cap llengua en el nivell d'un parlant natiu abans del període crític. La història ens ha proveït de casos molt cridaners de semilingüisme en els anomenats "nens salvatges", aquells que van créixer separats de la convivència humana i que, quan es van incorporar a la vida social, ja no van poder adquirir plenament una llengua de manera completa, ni oral ni de signes. I, a conseqüència d'això, el seu estadi cognitiu també va quedar frenat.

En el cas dels nens oients, els exemples de privació lingüística (o semilingüisme) se solen donar en situacions familiars severes de desestructuració social, quan la comunicació del nen amb el seu entorn no ha estat prou rica per propiciar el desenvolupament natural d'una llengua de manera natural. En situacions bilingües o multilingües, el semilingüisme acostuma a donar-se tant a la primera llengua (la llengua materna o de la família), com en la llengua o llengües del sistema educatiu. Aquests casos coincidirien amb les situacions d'emigració i estaríem parlant de privació lingüística en una llengua materna si els nens o joves van perdent a poc a poc la competència en aquesta llengua o la barregen amb la llengua segona majoritària (tal és el cas de l'spanglish dels chicanos als Estats Units); o privació lingüística en la segona llengua majoritària quan no l'adquireixen a un nivell natiu al llarg del seu procés educatiu. No obstant això, hi ha controvèrsia entre els investigadors en aquest segon cas, perquè podria donar-se el cas que a aquests nens i joves els falti competència en les varietats estàndard i formal, però han adquirit altres varietats més col·loquials (per exemple, és el que ha succeït a vegades amb l'alumnat afroamericà, també als Estats Units).

Què és la privació lingüística a la sordesa?

En el cas dels nens sords i amb dificultats auditives, aquest fenomen ocorre quan no reben exposició al llenguatge oral en els primers anys de vida ni tampoc es les proporciona la possibilitat d'adquirir la llengua de signes. En aquesta situació, ja no estem parlant només de casos socials extrems, sinó de nens de famílies comunes, escolaritzats en el model oralista que considera que l'única llengua possible és l'oral, encara que no s'assoleixin els objectius desitjats en els primers anys d'escolarització d'aquest alumnat. El resultat final és que ens trobem amb alumnat sord semilingüe en llengua oral i, en conseqüència, amb privació lingüística i amb processos d'alfabetització molt pobres.

El primer cas de privació lingüística a alumnat sord que vaig conèixer va ser fa diversos anys després de la lectura de l'informe que van realitzar una docent d'educació d'adults i una intèrpret de llengua de signes a Galícia (publicat en el recurs didàctic número 9, http:// bilinsig.org/recursos-educativos), encarregades de l'alfabetització de dos joves sords semilingües en llengua oral i llengua de signes. Un d'ells procedia de l'emigració, però un altre havia nascut en aquesta regió; per tant, un cas evident de privació lingüística conseqüència del fracàs tant del seu entorn familiar com de l'educatiu.

Els següents casos els he trobat aquest any a Barcelona. Dos nens sords de 7 anys que no han adquirit gairebé res de llengua oral (ni català ni castellà) i, davant d'aquest fracàs, els pares han decidit optar per la llengua de signes; el seu nivell és encara molt incipient. Fa unes setmanes que els observo i són diversos els trets que comparteixen tots dos, en comparació amb els altres nens signants: no tenen capacitat d'atenció i no reaccionen davant la mirada d'altres signants (això alenteix la tasca dels monitors per ensenyar-los signes). Per això tendeixen a aïllar-se quan el joc implica atendre unes regles o consignes dels monitors, encara que, de vegades, hi participen si el joc comporta l'emoció d'aconseguir alguna cosa de manera simple (per exemple, córrer per arribar a una meta abans que altres). Mentrestant, els seus companys signants, d'una edat gairebé similar, participen bé en els jocs de grup amb els monitors que signen, bé en la part de joc lliure, desenvolupant el joc simbòlic, normalment en grup (per exemple, fent de pacient i metge , amb els seus vestits i estris corresponents).

Estem novament davant de dos casos de privació lingüística (i/o semilingüisme)? Al meu entendre, clarament sí. Endarrerir l'adquisició del llenguatge (sigui en llengua oral o en llengua de signes) fins als 7 anys és una decisió molt arriscada del CREDA corresponent i dels seus responsables educatius, i les conseqüències són evidents empíricament: la incapacitat de tots dos per a la comunicació interpersonal en grup. Als pares se'ls ha demanat paciència perquè el "miracle" de l'adquisició de la llengua oral segur que arribarà, però ells han començat a preocupar-se molt seriosament i han pres ja la decisió d'incorporar la llengua de signes en el seu desenvolupament. Esperem que no sigui un procés irreversible.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article