Sortir del carrer, obrir la porta a una vida digna

L’Ajuntament de Lleida atén les persones sense llar a través del Pla Iglú, que s’adapta i es personalitza en cada cas

Amb el suport de  

L’habitatge és un dret humà universal, és la porta d’accés a una vida digna. A la ciutat de Lleida hi ha unes 1.750 persones que no tenen assegurat aquest dret. Són persones que, tot i que algunes sí que tenen un lloc on viure, presenten dificultats per mantenir l’habitatge o viuen en un entorn insegur. “El fred de Lleida pot ser letal per les persones que dormen al carrer, ara i sempre”, explica Marta Pardell, treballadora social del programa Inclusió Social, de l’Ajuntament de Lleida. Per pal·liar aquesta situació i acompanyar aquestes persones, la Paeria impulsa, des de l’any 2002, el Pla Iglú.

Si a aquesta adversitat climàtica se li sumen les dificultats actuals que les persones tenen per accedir al mercat laboral, les dificultats administratives —en el cas de persones migrants—, i la manca d’habitatges públics disponibles, la situació de les persones sense llar es complica. “Aquests factors funcionen com a handicap per sortir del sensellarisme i, a la vegada, es tornen facilitadors de l’entrada al mateix, com un cercle sense sortida”, assenyala Pardell. Un cercle que, a l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Lleida intenten escapçar. Ho fan a través de l’anomenat Pla Iglú, que s’activa cada any amb l’arribada del fred.

Des del dia 3 de novembre que es va endegar el pla, l’ajuntament ha atès 360 persones, de les quals 25 són dones

Des del dia 3 de novembre que es va endegar el pla, l’ajuntament ha atès 360 persones, de les quals 25 són dones. “Gairebé el 100% són persones sense sostre, algunes viuen en infrahabitatges la resta de l’any i, quan arriba l’hivern, necessiten un allotjament alternatiu en no tenir condicions suficients per afrontar l’adversitat climatològica”, assegura Pardell.

L’equip que impulsa el Pla Igú està format per professionals de diferents disciplines; des de treballadors socials, educadors socials, treballadors familiars, etc. que treballen tot l’any en l’atenció directa de les persones sense llar de la ciutat, gestionant recursos propis, menjador municipal, aliments, allotjament, pisos d’inclusió, etc. Al consistori també treballen en xarxa amb diferents entitats de la ciutat, com l’entitat Sant Joan de Déu Terres de Lleida.

Primer una casa, o pas per pas?

Què necessita una persona que viu al carrer? Amb una casa ja ho tindria tot solucionat, o seria només un primer pas? Aquesta pregunta, segons Joan Ramon Barri, educador de carrer del programa Inclusió Social, podria ser molt ràpida de respondre o podria tenir una resposta molt llarga. “A vegades, els educadors ens compliquem i no cal, perquè amb una simple acció, com oferir una casa ja has resolt el problema. I no cal tanta intervenció. Però, també és cert que altres vegades no serveix aquesta opció. Per tant, la resposta varia depenent del cas”.

El Pla Iglú contempla la diversitat d’històries de vida de les persones que viuen al carrer i, per aquest motiu, es decideix si s’ha d’intervenir amb el model clàssic, també anomenat d’escala, “perquè fas una intervenció pas a pas, pujant esglaons o el model més novedós, anomenat housing first, és a dir, primer una casa i després ja s’acompanya a la persona”, explica Barri, qui reconeix que “quan vam descobrir la metodologia de housing first vam veure la llum!”, diu Barri.

“En un principi vam veure que aquest era el canvi que havíem de seguir tots però, quan valores cas per cas, te n’adones que no tothom està preparat pel model housing first”, assegura Barri.

“El model clàssic d'atenció és més intervencionista”, diu l'educador de carrer, Joan Ramon Barri

Així, el nou model que prioritza primer una casa com a punt de partida per les persones sense sostre és un model totalment diferent al model clàssic o d’escala. “El model d’escala és molt més intervencionista”, explica Barri. Amb tot, aquest educador reconeix que “les dues opcions són necessàries”. “Però el model d’escala s’ha de dignificar més. Perquè acostumen a ser espais vells, foscos, rònecs,... s’ha de fer una bona rentada de cara. Necessitem espais oberts, lluminosos, que la persona quan entra s’hi trobi còmoda i acompanyada. S’ha de treure tota la caspa al sistema escala”.

Ambdós models tenen un denominador comú: posen la persona al centre i l'apoderen. “La nostra manera d’intervenir és centrant-nos en la persona. Això ens permet fer un acompanyament més actiu i arribar al fons”, explica Barri.

Crear el vincle, l’inici de tot plegat

Convertir-se en una persona sense llar no és quelcom que passi de forma sobtada, sinó que és un procés que va afectant progressivament a la persona, tant en l’aspecte material, amb la manca de feina, d’ingressos, etc. com en el terreny personal, amb el trencament familiar i social, empitjorament de la salut mental i física, les addiccions, etc.

“Cal tenir en compte que les persones en situació de sense llar han patit al llarg de la seva vida moltes ruptures, ferides i fets estressants que han desencadenat aquesta situació. Tot això no succeeix d’un dia per l’altre i, de la mateixa manera, tornar a reconstruir tot això és també un procés lent i delicat”, assegura Pardell.

Els motius que fan que una persona acabi al carrer són molts i molt variats, alguns depenen de la pròpia persona i altres tenen a veure amb el context actual. Sigui el motiu que sigui, quan ho has perdut tot és molt complicat sortir-te’n si no hi ha algú que t’ajuda. Per iniciar aquest procés d’ajuda, asseguren els experts, cal crear un vincle. Però, com es produeix el vincle amb les persones sense llar? “El vincle es produeix amb el temps. Temps i espai. Necessiten que hi hagi algú a prop. Així és com es crea el vincle. Ajudem a qui vol ser ajudat. Alguns, en un principi, ens veuen com a controladors”, assegura Barri.

“El vincle es fa amb molta paciència i respectant el seu espai i els seus temps”, assegura Pardell

La situació que viuen aquestes persones és tan fràgil que es trenca. Per això és molt important com fer fer aquest primer pas. “El vincle es fa amb molta paciència i respectant el seu espai i els seus temps”, assegura Pardell. La dificultat per crear vincle pot venir de la persona que tens davant però també pot ser que no es tracti de dificultats personals sinó de recursos. “Una persona pot fer un procés evolutiu perfecte i topar-se amb la situació de no tenir contracte ni feina, això impedeix que sigui un procés complert. La societat no està preparada per ajudar aquestes persones”, explica Barri.

Jiri Kozdera pren el cafè a la seva nova llar | Ajuntament de Lleida

“Ja no vull més aquesta vida”

L’objectiu dels educadors, expliquen, és acompanyar les persones sense llar en tot aquest camí. “Redescobrint les seves potencialitats, recuperant la seva autoestima, oferint espais segurs de contenció i motivant a anar fent passos de millora”.

Aquest és el cas del Dorel, una persona que va estar un temps vivint al carrer i que actualment treballa de conserge al mateix ajuntament. Va arribar a Lleida del seu país d’origen, Rumania, amb un contracte de treball per fer la temporada de la fruita però, un cop finalitzat aquest contracte, “la cosa es va complicar”, assegura. No el trucaven i la pèrdua d’ingressos, la impossibilitat de seguir el ritme i pagar factures va fer que caigués en la desesperació. “Era el primer cop que em veia en aquest situació. Vaig començar a tenir por i va arribar l’angoixa. Vaig començar a beure per oblidar aquesta dura realitat”.

Segons Barri, el consum de tòxics normalment dificulta el procés. “En el cas del Dorel va ser un procés llarg i no linial, va haver-hi recaigudes. Primer vam fer el vincle: el vam anar a buscar, l’acompanyàvem a fer tràmits, temes mèdics, algun incident a l’alberg, després, un cop estabilitzat, vam plantejar l’opció del pis...”. Aquest va ser un exemple d’intervenció clàssica. Anar pujant, esglaó a esglaó, fins que el Dorel va arribar a ser autònom, tenir el seu pis, i la seva feina.

“L’important és que ell vegi que té opcions, que hi ha sortida”, assegura l’educador de carrer, Barri

“L’important és que ell vegi que té opcions, que hi ha sortida”, assegura l’educador, que recorda quina és la situació actual del Dorel. “Ara veiem el Dorel treballar amb nosaltres i ja ni hi penso que ell estava al carrer”.

Per la seva banda, el Dorel considera que sense l’ajuda dels professionals no se n’hagués sortit. “La meva situació ha millorat molt gràcies als professionals que m’han acompanyat i m’han fet suport, els estic realment molt agraït”, diu emocionat.

Des del 2009 fins a l’actualitat el Dorel està vinculat als serveis socials de l’Ajuntament, participa de les activitats, i fins i tot ara treballa de conserge per l’entitat. “Ell ens ho agraeix infinitament i diu que va ser gràcies a nosaltres però jo crec que va ser ell, la part important la va fer ell. És ell qui diu: “Jo ja no vull més aquesta vida”.

“Quan ho has perdut tot ja no t'importa res"

Tal com assegura Barri, “els responsables de capgirar les històries de vida de les persones que són al carrer són ells mateixos”. “Nosaltres som una simple falca. Això sí, quants més recursos tenim, millor és aquesta falca”, detalla. Amb tot, un cop ho has perdut tot, remuntar és molt complicat si no és amb ajuda professional i amb polítiques justes i dignes. En aquesta situació es va trobar el Jiri Kozdera, qui assegura que va arribar al carrer per “haver perdut els papers”, literalment.

“Vaig estar vivint en una tenda de campanya al carrer uns 13 anys. Els treballadors socials em van ajudar a fer la targeta sanitària, després vaig començar a fer tots els tràmits dels papers, que és molt llarg aquest procés”. Kozdera assegura que “quan ho has perdut tot, ja no t’importa res, això és el pitjor per refer-se”. Ell assegura que el projecte iglú li ha donat tot. “Sense papers no ets ningú. Em vaig enganxar a l’alcohol i se m’anava deteriorant la salut”, assevera.

“Ara tinc aquest habitatge gràcies a la iniciativa. Tots els tràmits els han fet els professionals de serveis socials, insistint cada dia. També l’àmbit de la salut, la feina...”, diu. Kozdera va seguir el model d’intervenció housing first. “L’habitatge és molt important per la salut. L’alberg és una solució temporal. Gràcies a l’habitatge he pogut recuperar tot allò perdut…bé, tot el que s’ha perdut, perdut està. Però si que he pogut aplanar-me el camí. Recuperar moltes coses, començant per la tranquilitat”, destaca.

Fa quatre anys que el Jiri va iniciar aquest programa. “Ara ja tinc esperança. De l’altra manera no podia començar a fer res. Tenir un habitatge és el més important. Però és clar, sense papers no tens habitatge, per tant, l’un va lligat amb l’altre”. Kozdera demana que el Govern s’impli més amb la gent que viu al carrer, que facilitin els tràmits. “Posar facilitats a l’abast del ciutadà i que no et deixin desamparat”, reclama.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article