L’habitatge cooperatiu es troba en un moment d’expansió ara mateix a Catalunya. Només en la darrera dècada, el nombre d’habitatges sota aquest model s’ha multiplicat per deu: dels 44 que hi havia en convivència o en construcció el 2015 fins als més de 500 que es van comptar el 2021, segons l’informe Assequibilitat econòmica de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús: diagnosi, reptes i propostes. Davant d’aquest escenari d’auge sorgeix la pregunta: pot ser realment una alternativa a la crisi residencial actual? El primer repte en aquest sentit és l’accessibilitat, ja que el cost que suposa comprar un immoble privat per rehabilitar-ho o finançar la construcció d’un edifici en sòl públic cedit a les cooperatives suposa una barrera econòmica que en limita l’accés a moltes famílies. I, en segon lloc, viure en un habitatge cooperatiu implica també una inversió de temps i esforços per generar vincles i crear comunitat que no qualsevol persona es pot permetre. Perquè l’habitatge cooperatiu, més que una forma jurídica, és una forma de viure.
A la plaça de les Dones de Nou Barris, al barri de Roquetes, hi ha un edifici de set plantes que destaca entre la resta. A mesura que t’apropes, t’adones que les seves parets blanques i taronges són de fusta, sobretot quan des de baix mires els amplis balcons que sobresurten de la façana i que encara tenen les plaques de fusta al descobert. Per entrar en aquest edifici has de passar davant d’una botiga de comerç agroecològic i a la porta t’hi trobes amb diversos cartells reivindicatius que ja t’anuncien que aquella no és una finca d’habitatges com qualsevol altra. I un cop hi entres, ja ho tens clar: una clau gegant de cartó porta inscrit el nom “Cirerers”, que a més de ser el nom del carrer on es troba és també el nom d’un projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús impulsat per Sostre Cívic. Des de l’abril de 2022 hi viuen un quarantena de persones amb edats que van des de la trentena fins als 65 anys i que han apostat per conviure de forma col·lectiva entre totes plegades.
La col·lectivització va més enllà de compartir espais, també forma part de la presa de decisions i de l’organització de la vida diària
“En aquell moment vivia sola i estava pagant un lloguer a Barcelona que no em podia permetre i era un tema que m’angoixava moltíssim”, explica l’Eva Ortigosa, que a més de ser la coordinadora de projectes de Sostre Cívic és també una de les veïnes de Cirerers. Ella ens rep a la porta de l’edifici i ens acompanya per l’escala exterior fins a una de les tantes terrasses que hi ha a les diverses plantes de l’edifici. Espais col·lectius que es connecten amb el que anomenen com a “carrer-replà”, on sovint es troben per dinar plegades, xerrar mentre carreguen una de les rentadores compartides o simplement per prendre el sol juntes. Tot i que en total hi ha 32 pisos d’ús privatiu de 50 m² de mitjana, bona part dels espais (més de 770 m²) de l’edifici són d’ús comunitari: una sala d’usos múltiples, un espai de treball amb escriptoris i biblioteca i fins i tot un magatzem amb eines i estris que pot utilitzar qualsevol veïna. A Cirerers es comparteix tot el que es pot.
“Aquí a Cirerers cadascú té el seu pis i si no vols relacionar-te, no et relaciones; però el fet de tenir aquesta gestió democràtica i col·lectiva et porta a aquesta vida en comunitat”, assegura Ortigosa. Però la col·lectivització va més enllà de compartir espais, també forma part de la presa de decisions i de l’organització de la vida diària. Així, se celebren assemblees generals cada tres setmanes, on es tracten col·lectivament temes com la gestió dels espais comunitaris, aspectes econòmics, legals, arquitectònics i fins i tot referents a la filosofia i el posicionament polític del projecte. A més, es fan també assemblees de cures, on es posa l’èmfasi en el projecte de convivència, així com cada veí i veïna participa, com a mínim en una comissió de treball, des d’on van gestionant el dia a dia d’aspectes com el manteniment de l’edifici, la relació amb el barri, les cures i altres temes.
Així com Cirerers, actualment hi ha una vintena de projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a tot Catalunya, la majoria d’ells a Barcelona. Iniciatives que estan apostant per construir plegades un model alternatiu d’habitatge i demostrar que es pot viure d’una altra manera.
Un model més enllà del que és públic o privat
Tot i que l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús té un llarg recorregut a Catalunya —el primer projecte, Cal Cases, es va inaugurar el 2007—, és en l’última dècada on aquest model ha experimentat una expansió sense precedents. L’any 2015, quan es fa el primer programa públic de foment del model a Barcelona, hi havia 44 habitatges cooperatius en fase de promoció o ja en convivència. Tres anys més tard, aquests habitatges ja s’havien multiplicat per cinc i eren 222. Finalment, l’any 2021 es van comptabilitzar un total de 511 habitatges cooperatius, 207 en convivència i 304 en promoció; segons l’informe Assequibilitat econòmica de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús: diagnosi, reptes i propostes, elaborat conjuntament per La Dinamo Fundació, Sostre Cívic, Fundació Coop57 i altres cooperatives.
“Si mirem deu anys enrere, estem en un moment d’expansió”, assenyala la coordinadora d’activitat de La Dinamo Fundació, Glòria Rubio, qui afegeix que ara mateix “hi ha una evolució molt ràpida del model cooperatiu a Catalunya”. Una expansió que s’explica per diversos motius. Per una banda, per la creació d’espais d’incidència política com la sectorial d’habitatge cooperatiu de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) —constituïda el 2018—, així com per la posada en marxa de polítiques públiques que estan facilitant que les cooperatives tinguin sòl públic i privat a la seva disposició. Dos eixos que estan permetent l’impuls d’un model en concret d’habitatge cooperatiu, el de la cessió d’ús.
“Si mirem deu anys enrere, estem en un moment d’expansió”, afirma Glòria Rubio, coordinadora d’activitat de La Dinamo
A diferència d’altres formes d’habitatge cooperatiu que han existit històricament a Catalunya —com les cooperatives d’habitatge de propietat, on un cop feta la construcció es divideix horitzontalment la propietat i es reparteix entre els socis de la cooperativa—, el model de la cessió d’ús parteix de la idea d’una “propietat col·lectiva”, que trenca amb la dicotomia rígida entre la propietat privada i la pública. “Les cooperatives en règim de cessió d’ús parteixen de la propietat col·lectiva. Per tant, la propietat sempre roman col·lectivament, les persones usuàries tindran cessió d’ús i no podran disposar mai de l’habitatge per vendre’l ni traspassar-lo als seus fills”, subratlla Rubio, qui afegeix que “el model d’un contracte de cessió d’ús defensa el dret a l’habitatge”, perquè implica que no es pot “fer negoci amb l’habitatge, només pots fer-lo servir per viure-hi”.
Cirerers, per exemple, es va construir en un sòl propietat de l’Ajuntament de Barcelona, cedit a Sostre Cívic en dret de superfície per un període de 75 anys. Així, les veïnes i els veïns que han acabat vivint-hi van haver de fer-se socis de la cooperativa, fer una aportació de capital social d’aproximadament 20.000 euros i ara han de pagar quotes mensuals d’entre 500 euros i 700 euros —segons la mida de l’habitatge— per cobrir, entre altres coses, el retorn del préstec bancari per construir l’edifici i fer front a altres despeses de la comunitat. A canvi de tot això, les membres de la cooperativa poden viure-hi durant tot el temps que dura la cessió. “Estem parlant d’un model que garanteix l’accés a l’habitatge de forma estable i indefinida durant el temps que hi siguis”, afirma Ortigosa. Tot i això, l’assequibilitat econòmica dels habitatges cooperatius continua sent un dels principals reptes perquè el model pugui arribar a cada cop més persones.
L’assequibilitat econòmica, el principal repte
Segons el darrer informe anual de l’Observatori de l’Habitatge Cooperatiu – Llargavista, l’import mitjà que ha d’aportar cada soci o sòcia que ja està en convivència per viure en una promoció d’habitatge cooperatiu és de 33.886,20 euros. Una xifra que, tot i estar per sota del preu de mercat d’una hipoteca, per exemple, continua sent massa elevada per a moltes famílies i és un escull pel que fa a l’accessibilitat del model. “És el gran repte de l’habitatge cooperatiu, l’accessibilitat”, remarca Ortigosa.
L’import que ha d’aportar cada soci o sòcia per poder formar part d’un projecte d’habitatge cooperatiu depèn de molts factors. Els més importants són l’estat de l’edifici, si s’ha de construir des de zero o si només s’ha de rehabilitar, i la procedència del sòl, és a dir si es fa en sòl públic o en un sòl de titularitat privada cedit a la cooperativa. Actualment, bona part de les promocions d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es construeixen sobre sòl públic que una administració cedeix en dret de superfície a la cooperativa. En aquests casos, bona part de les quotes es destinen a pagar el retorn dels préstecs —amb entitats financeres com l’Institut Català de Finances (ICF), Fiare Banca Ética o Coop57— per finançar la construcció dels edificis. Una construcció des de zero que, encara que no s’hagi de pagar pel sòl, fa que el capital social que s’ha d’aportar per formar part de la cooperativa sigui més elevat que en altres casos.
L’import mitjà que ha d’aportar cada soci per viure en una promoció d’habitatge cooperatiu és de 33.886,20 euros
En aquest sentit, les cooperatives utilitzen diverses estratègies per poder abaratir al màxim l’accés als habitatges dels socis i sòcies. Una d’aquestes estratègies, per exemple, és l’anomenada quota de solidaritat, on una petita part de la quota mensual de cada membre de la cooperativa va destinat a una espècie de caixa solidària. Aquesta partida serveix per ajudar aquell veí o veïna que, en un determinat moment, no pugui pagar el lloguer. A més de l’import solidari, en algunes cooperatives, com Cirerers, també destinen una quota a la replicabilitat del projecte. Es tracta d’una aportació que el que busca és que les persones que han gaudit, han viscut i s’han beneficiat del model d’habitatge cooperatiu ajudin que altres projectes es puguin tirar endavant, especialment en els casos on cada projecte depèn d’una cooperativa de segon grau que fa de paraigua, com és el cas de Sostre Cívic. “El que busca aquesta quota és que el propi model tingui replicabilitat, és a dir, que dintre de Sostre Cívic tinguem mecanismes interns per abastir-nos a nosaltres mateixes per poder tirar endavant projectes d’aquest tipus”, assegura Ortigosa. La quota de replicabilitat es calcula a partir d’un percentatge del preu de l’habitatge de protecció oficial en aquell moment.
Tot i això, una de les alternatives que aconsegueixen reduir més el cost d’accés a un habitatge cooperatiu és l’ús del mecanisme del tanteig i retracte per, enlloc de construir edificis des de zero, comprar edificis per un import inferior al preu de mercat i rehabilitar-los. A aquest mecanisme hi poden accedir aquelles cooperatives que estan homologades com a promotores socials per part de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. La Diversa, per exemple, és un projecte d’habitatge cooperatiu que s’ha construït en un bloc de pisos reformat al barri d’Hostafrancs, el qual va ser adquirit per La Dinamo Fundació a través del tanteig i retracte i després cedit a la cooperativa de veïns i veïnes per un període de trenta anys. Es tracta d’un dels projectes d’habitatge cooperatiu més assequibles que s’han fet a Catalunya, ja que les persones que hi volguessin entrar només havien d’aportar un capital social de 4.000 euros, enfront dels prop de 20.000 euros de capital social que suposen entrar-hi a viure a un edifici com Cirerers, per exemple. “Jo em canviava de pis cada any. La sensació que tens en els habitatges que he viscut, comparat amb el d’ara, és diferent. Perquè ara hi puc dedicar temps i esforç”, destaca la Laia Forné, veïna de La Diversa.
Les veïnes de La Diversa han hagut d’aportar 4.000 euros de capital social, enfront dels prop de 20.000 que han aportat les veïnes de Cirerers
Forné ens rep a La Diversa, a l’espai comunitari que tenen a la planta baixa de l’edifici, on cada dimecres les veïnes que ho desitgin poden recollir una cistella amb productes ecològics elaborats per una entitat del barri. Aquest espai comunitari, juntament amb la terrassa, és un dels dos punts principals de trobada entre les veïnes i els veïns que viuen, des del 2019, als vuit pisos que conformen l’edifici. En el cas de Forné, per exemple, ella ens explica que viu en un pis de 70 metres quadrats, pel qual paga al voltant de 700 euros al mes. Dins d’aquest import, hi ha una part destinada a la quota de solidaritat i una altra que va a un fons de manteniment, que serveix per cobrir reformes necessàries i imprevistos. Forné assenyala que un dels problemes als quals han de fer front és que, ja que es tracta d’una finca molt antiga, necessita reformes constants i, com que són poques veïnes, tenen “poca capacitat d’estalvi i també de gestió”. A més, apunta que el fet que no sigui un edifici construït des de zero fa que, en comparació a altres projectes d’habitatge cooperatiu, tinguin menys espais comuns. No obstant això, les veïnes busquen la manera de trobar-se en els espais que tenen disponibles i també obrir les portes de l’edifici a altres col·lectius del barri.
En aquest sentit, la cooperativa ha decidit llogar dos dels locals que té l’edifici a la PAH i a un col·lectiu de dones que han sigut víctimes de violència de gènere, a un preu inferior al de mercat. D’aquesta manera, les sòcies i socis poden alleugerir el cost del projecte, alhora que fan xarxa amb les entitats del barri. A més, ja que La Diversa és un projecte molt més assequible que la majoria dels habitatges cooperatius que hi ha actualment en convivència, s’han pogut obrir les portes a una major diversitat de persones, que si no fos d’aquesta manera, no haguessin pogut accedir a aquest model d’habitatge.
“Una de les nostres bases del projecte era tenir diversitat en les unitats de convivència. Hi ha diversitat d’origen, però també diversitat de tipus de famílies”, manifesta Forné. Precisament, la inclusió de tota aquesta diversitat de persones i de formes de convivència és un altre dels principals reptes que té al davant el model de l’habitatge cooperatiu. “Al final, si el projecte no és accessible, estàs excloent una part important de la societat. Per això, des de la sectorial fem incidència política i reivindiquem que sense els ajuts públics i la força de confiar en l’interès públic del model i apostar per això no aconseguirem superar aquest repte; és impossible”, destaca Rubio.
Obrir les portes de l’habitatge cooperatiu a tots els col·lectius
Les persones que avui en dia tenen la possibilitat de viure en un habitatge cooperatiu tenen un perfil molt determinat a hores d’ara. La immensa majoria de les persones que viuen en habitatges cooperatius a Catalunya tenen entre 31 i 64 anys (67,5%), mentre que els majors de 65 anys representen tan sols una de cada vint-i-cinc persones (4%) i els joves entre 18 i 30 anys són un 11%. A més, el fet que es tractin d’habitatges de protecció oficial, però que impliquen la necessitat d’aportar un capital social elevat en la majoria dels casos, fa que persones que es troben en certes situacions de vulnerabilitat social —per exemple, persones migrades en situació administrativa irregular, joves sense estalvis ni possibilitat de tenir avals econòmics o gent gran amb habitatges en propietat, però en condicions no aptes, etc.— es quedin fora de la major part dels projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús que es tiren endavant.
El 67% de les persones que viuen en habitatges cooperatius a Catalunya tenen entre 31 i 64 anys
Per intentar garantir la inclusió de tota la població en el model de l’habitatge cooperatiu, s’han impulsat diversos projectes adreçats exclusivament a col·lectius concrets. Així, per exemple, s’han posat en marxa diversos grups de convivència per a persones majors de 65 anys, on es busca, a més, promoure nous models de vellesa i amb serveis específics d’atenció per al col·lectiu. Aquest és el cas, per exemple, dels projectes de Can 70, Walden XXI i Solterra, de Sostre Cívic; o Ítaca Palau, El Nostre Racó i La Constel·lació, dissenyats per Col·lab. Per altra banda, també s’han impulsat projectes exclusivament per a joves, com és el cas de l’habitatge cooperatiu impulsat per Sostre Cívic a Calonge, La Sala; o el de La Chalmeta, a La Marina del Prat Vermell a Barcelona.
Darrerament s’han impulsat també projectes amb una perspectiva feminista i a favor de la diversitat sexual i de gènere, els quals encara no estan en convivència, com és el cas de La Morada i La Renegà. “El nostre projecte és transversal en tots els sentits. Soc la més gran del grup, per això, dins d’aquesta transversalitat, m’interessava molt també que fos transgeneracional, perquè crec que des de la nostra mirada podem mostrar que un altre món és possible per a les persones grans”, explica la Marga Ximénez. Ella té 72 anys i forma part de la cooperativa La Renegà, la qual té la peculiaritat que, tot i que les unitats de convivència són mixtes —és a dir, hi ha homes que són parelles, fills o familiars de les sòcies— el dret d’ús està només a nom de les dones.
“El fet que la sòcia sigui la dona és una manera de garantir i evitar certa precarietat quan hi ha separacions, quan hi ha divorcis, etc. Per tant, sí que per nosaltres era important que la sòcia sigui la dona, però també volem que la comunitat sigui mixta, perquè el món és mixt i, justament, volem ser una mostra de la diversitat”, assenyala la Laura Solé, que també forma part de la cooperativa. En aquest sentit, es tracta d’una cooperativa feminista que renega del patriarcat i del model social que vol que les dones siguin “obedients i vulnerables”, com adverteixen en els seus estatuts.
A més, La Renegà aposta també per altres models de convivència i de consum. Aquesta cooperativa d’habitatge va néixer d’un grup de consum al Baix Montseny, on s’arrelarà també el futur edifici i on mantenen lligams amb les entitats de la zona. Per altra banda, les integrants del grup promotor es van adonar que moltes són dones, separades i amb fills i, per aquest motiu, a La Renegà, a diferència d’altres projectes d’habitatge cooperatiu, hi ha moltes famílies monomarentals. “Justament el fet de ser dones, amb aquest plus de precarietat que implica a algunes ser mares i d’altres que volen ser-ho soles, també fa que ens vulguem ajuntar per donar-nos suport les unes a les altres”, afirma Solé.
“No m’imagino vivint d’una altra manera”, assegura Laura Solé, sòcia de La Renegà
L’aposta d’una perspectiva feminista transversal a La Renegà va més enllà de les mateixes sòcies de la cooperativa, ja que un dels objectius que tenen és ser un projecte obert a la societat. Així, les membres de la cooperativa han decidit cedir dos dels tretze habitatges que formaran part de l’edifici a lloguer social per a dones que han estat víctimes de violència masclista, els quals seran gestionats per la Fundació Surt. D’aquesta manera, afirmen, contribueixen a l’accés a l’habitatge de les dones en procés de reempoderament.
A inicis de 2023, La Renegà va aconseguir finalment comprar el terreny on construiran l’edifici, a Santa Maria de Palautordera, el qual està previst que estigui llest per a entrar-hi a viure a principis de 2025. Es tractarà d’un edifici de dues plantes, amb pisos d’entre 50 m² i 70 m². “Hi haurà molt espai verd, que és un tema important que tenim en compte, i al mig d’aquest edifici, que té forma de ventall, hi haurà els pisos socials”, explica Ximénez. Més enllà dels pisos, però, el projecte contempla també diversos espais comunitaris. “És molt probable que tinguem una cuina compartida, una zona de safareig, una zona d’estar i després tenim bastant espai exterior per fer zona de trobada, un petit hort”, descriu, il·lusionada, Ximénez.
Per a aquestes dones, la possibilitat d’engegar un projecte d’habitatge cooperatiu a una regió com el Baix Montseny és l’oportunitat perfecta de poder continuar els seus projectes de vida en un espai arrelat a la natura i amb un estil de vida col·lectiu, juntament amb les companyes de la cooperativa “No m’imagino vivint d’una altra manera. És a dir, a mi el que m’agrada de La Renegà és que fuig una mica dels models de convivència heteronormatius, de parella tradicional; vull dir que hi ha projectes d’habitatge cooperatiu on això encara està molt present. A La Renegà hi ha models de convivència molt diversos”, assegura Solé.
Pot ser l’habitatge cooperatiu la solució a la crisi residencial?
Per moltes persones, més enllà de ser una via d’accés a una llar, els habitatges cooperatius són una via per plantejar noves formes de convivència, fer front a l’aïllament i l’individualisme i construir vincles i xarxes de suport mutu per a tota la vida. Però, pot realment ser una solució per a qualsevol persona que estigui buscant un habitatge? “Pot ser una solució per a tothom que vulgui entendre que es pot organitzar la vida d’una altra manera”, apunta Ortigosa. Tot i això, la directora de projectes de Sostre Cívic reconeix que qualsevol persona que vulgui formar part d’un habitatge cooperatiu ha d’estar disposada a fer “un petit canvi de xip”: “Has d’entendre que això no és un projecte individual, sinó col·lectiu i s’ha de disposar d’un mínim de temps per desenvolupar aquesta lògica comunitària i cooperativa”.
En aquesta mateixa línia, Rubio deixa clar que quan una persona se suma a una cooperativa d’habitatge no només està resolent la seva “necessitat individual” d’accedir a una llar, sinó que està “construint una comunitat” i això, per tant, comporta “uns compromisos individuals i col·lectius” que necessiten temps i energia. “Un projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, tal com l’entenem a La Dinamo, ha de ser un projecte integrat per persones que parteixin de la base que estan lluitant pel dret a l’habitatge. Tirar endavant un projecte d’aquest tipus és, doncs, sumar en aquesta lluita”, assenyala Rubio.
“L’habitatge cooperatiu pot ser una solució per a tothom que vulgui entendre que es pot organitzar la vida d’una altra manera”, remarca Eva Ortigosa, directora de projectes de Sostre Cívic
Precisament, aquesta necessitat de dedicació de temps, energia i capital és un motiu pel qual l’arquitecta i sòcia fundadora del Col·lectiu Punt 6, Roser Casanovas, considera que no totes les persones es poden permetre viure en un habitatge cooperatiu tal com estan plantejats en el model actual. “La crítica que fem és que actualment es fa èmfasi en un model —a més a més li diuen així— i a nosaltres la paraula model no ens agrada gens, perquè torna a tancar en una capseta una sola forma de fer. Llavors, si analitzem quin és el biaix que tenen ara mateix les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, doncs veiem que qui no està entrant potser és que necessita altres opcions, però el que no podem dir és que les polítiques públiques ja faran les alternatives”, subratlla Casanovas.
Per aquest motiu, des del Col·lectiu Punt 6 aposten per la creació de “xarxes comunitàries de cures”, on els habitatges cooperatius siguin un node més d’un ecosistema que el que busca és trencar la dicotomia entre els espais públics i els privats per “fer més equilibrada la subsistència” en el món i fer més equitatiu el repartiment de tasques de cura. “Nosaltres veiem l’habitatge cooperatiu i el cooperativisme com un sistema de valors, no com una forma jurídica només”, manifesta Casanovas, qui, de totes maneres, afegeix que aquestes xarxes comunitàries no pretenen fer una “tabula rasa”, sinó aprofitar el que ja hi ha construït per reorganitzar-lo i reutilitzar-lo.
En un sentit semblant, Rubio destaca que les diverses polítiques públiques d’habitatge no han de “competir entre si” i subratlla que “tot és complementari”, des dels Habitatges de Protecció Oficial (HPO), fins als habitatges cooperatius i passant pel lloguer social. “Totes les mesures que vagin en la direcció de fer créixer el parc públic i accessible d’habitatge seran benvingudes”, afirma la coordinadora d’activitat de La Dinamo. A més, insisteix en el fet que cal un marc normatiu propi per als habitatges cooperatius en cessió d’ús que blindi el model per a assegurar-ne el seu interès públic. “Nosaltres pensem que l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús és una resposta a la dificultat que hi ha d’accés a l’habitatge i a la mercantilització existent de l’habitatge. Evidentment, tenim reptes per davant, no és un model que estigui sent accessible per totes les franges de la població, però cada vegada ens estem apropant més al repte de l’accessibilitat i la inclusivitat. I aquest és el repte en majúscules”, manifesta Rubio.
“Nosaltres veiem l’habitatge cooperatiu i el cooperativisme com un sistema de valors, no com una forma jurídica només”, subratlla Roser Casanovas, sòcia fundadora del Col·lectiu Punt 6
Ortigosa també considera que l’habitatge cooperatiu dona resposta “en clau d’alternativa” i no “en clau de resposta majoritària”, en el sentit que encara no pot donar accés a la majoria de població i de les classes populars: “L’alternativa real hi és i perquè ho acabi de ser, cal suport públic i entendre que, el que estem fent, construeix també formes de vida per les ciutats i pobles que volem”, assegura. Un repte que comparteix la Laura Solé, de La Renegà: “Crec que els projectes d’habitatge cooperatiu, tant els que són liderats per dones com els que no, són importants perquè, en el fons, l’acció col·lectiva és una manera de donar resposta a la precarietat absoluta en què vivim”.
L’acció col·lectiva s’erigeix, doncs, com l’alternativa a la precarietat social, com la via per construir un món més just i equitatiu, on l’habitatge cooperatiu sigui el centre del comandament d’aquesta nova comunitat. Una comunitat que es basa, principalment, en la convivència. “La convivència té les seves coses bones i dolentes: si vols fer un projecte de convivència li has de dedicar temps. La convivència no surt sola”, assegura Forné. Per aquest motiu, el que té més sentit de les cooperatives, assegura Ximénez, és la capacitat transformadora “des d’allò petit a tot allò que pots ajudar a expandir cap enfora, cap a la comunitat”. Una capacitat transformadora que es cuina a foc lent i que requereix unes polítiques públiques que blindin un model que el que busca és plantejar alternatives a la forma en què habitem el món avui en dia.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari