El càncer és la malaltia que té una major prevalença de pèrdua de treball, ja que el risc d’estar a l’atur augmenta un 34% respecte a la població general. A Catalunya, 17.460 persones amb càncer es troben en edat laboral i un 28,4% de qui el pateix afirma haver perdut o deixat la feina després de ser diagnosticat, segons dades de l’Observatori del Càncer. La reducció de la nòmina en les incapacitats temporals, unit al llarg període de les mateixes a causa de la malaltia i les despeses derivades dels símptomes i tractaments fa que molts pacients es trobin en una situació econòmicament vulnerable, arribant a tenir costos de més de 10.000 euros en el 41% de les famílies amb algun membre malalt.
Abdelhakim Zitan treballava des de l’any 1996 a l’hostaleria, ocupant responsabilitats de cambrer, cap de sala i director de restaurants. En tots aquests anys mai havia agafat una baixa, encara que la necessités. Fins que el març de 2020, enmig de l’emergència sanitària, va començar a sentir dolor als peus i a sagnar. Després d’insistir perquè l’atenguessin i passar per diversos hospitals, finalment li van diagnosticar càncer de sang i pell, una malaltia poc comú per la qual no existeix un tractament concret. Des d’aleshores, Abdelhakim no ha tornat a treballar i, degut a la incapacitat permanent absoluta que li han atorgat, probablement no ho tornarà a fer.
L’augment de la taxa d’incidència del càncer, per un costat, i de la supervivència, per un altre, plantegen un gran repte per als pròxims anys: posar el focus sobre les necessitats no cobertes tant dels pacients com dels supervivents de càncer. Un exemple és la pèrdua de treball i la cada vegada més complicada reinserció laboral, situacions amb les quals sovint es troben aquestes persones.
L’àmbit laboral, un camí ple d’obstacles per a malalts i supervivents
El dolor, les dificultats de concentració o mobilitat, el cansament o els llargs períodes d’inactivitat obstaculitzen que els pacients de càncer puguin treballar i que els supervivents es puguin reincorporar als seus llocs de treball, o inclús trobar-ne d’altres. Els tractaments de quimioteràpia i radioteràpia, a més, poden causar efectes secundaris i limitacions físiques, com fatiga, nàusees o deteriorament cognitiu; i també d’altres psicològiques, com la por a les recaigudes, l’ansietat, la depressió o l’estrès posttraumàtic.
“El treball era la meva vida. A part de ser una font d’ingressos, era una font de relacions socials. En el moment que vaig deixar de treballar es va parar”, afirma Abdelhakim Zitan, pacient de càncer
Els símptomes de la malaltia i els efectes dels tractaments sovint fan que la rendibilitat i les capacitats baixen i els treballadors es troben amb un entorn laboral que no s’adapta les seves noves necessitats. “En alguns casos també es donen reaccions socials negatives o discriminacions per part dels companys de feina o la direcció que poden afectar a l’autoestima de la persona i a com es relaciona amb la resta”, explica Orlando Salazar, responsable de benestar social de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona.
Segons el 1r Baròmetre sobre càncer i treball a Catalunya publicat l’any 2022 per la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC), sis de cada deu persones treballadores creu que les empreses necessiten un pla de suport per a les persones afectades per aquesta malaltia i el 65% demana més implicació de l’empresa en formació sobre el càncer i la gestió del seu impacte. Si l’entorn no és capaç d’adaptar-se, les probabilitats que les persones amb càncer deixin la seva feina augmenten considerablement.
Els pacients que no poden continuar treballant de cap manera a causa del seu estat de salut poden trobar malestar emocional a l’hora d’acceptar la seva nova situació. “El treball era bàsicament la meva vida. Era el que em donava els mitjans per a criar els meus fills i pagar tot el necessari. Però, a part de ser una font d’ingressos, era una font de relacions socials. En el moment que vaig deixar de treballar es va parar”, explica Abdelhakim.
Quan el malalt no millora després d’un tractament mèdic, s’estima que la incapacitat serà crònica o no se sap el temps exacte de recuperació, se’l dota de la incapacitat permanent. Aquesta pot ser parcial, total o absoluta, segons el progrés i les característiques de la malaltia i el tipus de feina. Els problemes venen quan per aconseguir aquestes pensions els pacients s’han d’enfrontar a llargs processos de resolució, el que es tradueix en un conflicte continu per poder reincorporar-se a la vida professional i un seguit de problemes econòmics derivats de la situació.
El desafiament econòmic que acompanya la malaltia
Feia tres anys que Abdelhakim treballava al mateix restaurant i durant aquest temps l’empresa no va declarar mai el 40% del seu sou. Quan va començar la pandèmia li van deixar de pagar aquest percentatge i, en demanar-se la baixa, la seva nòmina es va reduir fins a un 55%. En canvi, les seves despeses, que incloïen mantenir els seus dos fills i pagar una hipoteca, encara eren les mateixes. Amb un afegit: ara també havia de pagar els medicaments que necessitava per tractar les conseqüències de la malaltia. Incapaç de fer-se càrrec, va deixar de pagar algunes coses, com la hipoteca, i va vendre altres, com el cotxe.
Des de novembre del 2023, més de tres anys després d’haver-li detectat càncer, Abdhelakim compta amb una pensió d’incapacitat permanent absoluta, la qual reconeix la seva impossibilitat per dur a terme qualsevol professió. Amb aquesta, la seva situació ha millorat una mica, però encara acumula molts deutes.
El càncer provoca un cost econòmic superior a 10.000 euros durant la malaltia al 41% de les famílies, segons l’Associació Contra el Càncer a Barcelona
“Les despeses del càncer són moltes”, afirma Orlando Salazar. “El pacient ha de mantenir una dieta concreta d’elevat cost, realitzar molts trasllats als centres mèdics per rebre els tractaments i fer una inversió important en medicació, entre altres”, explica. El càncer provoca un cost econòmic superior a 10.000 euros durant la malaltia al 41% de les famílies, assegura l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. Salazar destaca que en la majoria dels casos no només és la persona malalta qui es troba amb dificultats econòmiques, sinó també els seus acompanyants, fet que aboca a moltes famílies a una situació de risc d’exclusió social. “El que nosaltres veiem és que la preocupació econòmica pot ser en alguns casos fins i tot més estressant que la pròpia malaltia”, afegeix.
Una problemàtica no atesa
Durant aquests quatre anys, Abdhelakim ha demanat ajuda a l’empresa on treballava i als serveis socials de l’Ajuntament de Sitges, el municipi on viu. Tot sense cap resultat. A més de la incapacitació temporal o permanent, l’administració pública sols ofereix als malalts de càncer subsidis a través del Servei Públic d’Ocupació Estatal. També existeixen prestacions no contributives, però, des de l’Associació Contra el Càncer alerten que aquestes sovint comporten procediments costosos i impliquen dotacions molt baixes.
Des del tercer sector es treballa per pal·liar aquesta manca d’atenció i donar resposta a les necessitats econòmiques i laborals dels pacients i supervivents de càncer. L’Associació Contra el Càncer compta a un servei gratuït d’orientació jurídica laboral, el qual acompanya els pacients i famílies en matèria de Seguretat Social i dret laboral. Ofereix també atenció individualitzada a través de treballadors socials i organitza diferents tallers on s’aborden les necessitats i problemàtiques que viuen aquestes persones. A més, l’associació brinda ajudes econòmiques en medicació, alimentació i transport.
“Des del tercer sector intentem atenuar aquestes situacions, però no podem fer-ho en un 100%”, assegura Salazar. L’Associació Contra el Càncer a Barcelona fa una crida a tots els agents socials per a reduir l’impacte del càncer en la vida laboral dels pacients.“Hi ha molta més supervivència, anem cap aquesta via i serà un fet que les empreses i l’Estat ho hauran de tenir més en compte”, conclou.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari