La pobresa i la riquesa augmenten a Catalunya. Com pot ser?

Som una societat en la que augmenta el nombre de persones riques, i la seva riquesa, a la vegada que el de les pobres i la seva pobresa. La dada sobre l’augment de les persones milionàries sorgeix de la memòria de l’impost de patrimoni del 2015 que ha publicat la direcció general de Tributs de la Generalitat i les relatives a la pobresa les podem trobar a l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya). Són algunes de les dades que ens ajuden a conèixer la realitat del que passa a Catalunya més enllà de sensacions o impressions personals. La federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) porta anys elaborant l’informe INSOCAT, que busca recollir aquells indicadors més rellevants per poder explicar i actuar contra la pobresa i les necessitats que aquí es pateixen.

Fa poques setmanes se’n va presentar la vuitena edició, que porta per títol ‘La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica’. Recull les dades de referència i anàlisi en relació a set àmbits: pobresa i exclusió social, treball i atur, salut, educació, habitatge, protecció social i pensions. Ofereix, també, aportacions per part de persones que des de diferents entitats treballen dia a dia per resoldre les problemàtiques que afecten la població de Catalunya en aquests àmbits. És una aportació qualitativa que s’afegeix a la quantitativa de les dades. En aquesta edició s’ha comptat amb Karmele Equiza (Fundació Adsis), Jordi Foix (Fundació Els Tres Turons), Xavier Orteu (Inscercoop), Lídia Solé (Fundació Salut Alta), Sira Vilardell (Fundació Surt) i Teresa Crespo (Ventijol, presidenta d’ECAS).

Pensem que l’INSOCAT mereix una lectura atenta, però hi ha tres idees clau que ens agradaria destacar per fer front decididament als reptes que tenim. Primera: és cert que la societat crea més riquesa i augmenten els ingressos mitjans (12.660 euros per persona el 2016, un 3,1% més que l’any anterior), però també és cert que creix i es cronifica la pobresa. La pobresa està consolidada. La població en risc de pobresa després de transferències socials representa un 19,2% de la nostra societat.

Segona idea: la situació de pobresa que viuen les persones afecta decididament les seves vides. Això vol dir que les persones que pateixen la pobresa acostumen a viure menys anys i en pitjors condicions, amb més malalties, més ingressos hospitalaris, més medicalització… Per exemple, les visites a un centre de salut mental són molt superiors en les persones amb baixos recursos econòmics: la proporció es multiplica per deu entre els homes i per nou entre les dones que han esgotat un subsidi d’atur o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Entre els infants, el percentatge es multiplica per quatre en el cas de les nenes i per cinc en el dels nens amb menor nivell socioeconòmic. A la vegada, les persones pobres tenen menys èxit educatiu a l’escola, van menys a la universitat, tenen feines més mal pagades i amb pitjors condicions laborals… És a dir, que ho tenen molt difícil per sortir de la pobresa.

Tercera idea. Durant molts anys s’ha pensat que tenir una feina era gairebé garantia de poder sortir de la pobresa i millorar les condicions de vida. Aquest INSOCAT ve a mostrar-nos –com ja s’ha anant apuntant en anys anteriors— que no és així: tenir feina no significa no patir pobresa. Podem veure com ha augmentat el percentatge de persones que treballen i, tot i això, continuen en risc de pobresa. La taxa de risc de pobresa en el treball ha passat d’un 8,6% el 2008 a un 12% el 2016. En el mercat laboral podem trobar una precarització de les condicions laborals i de vida. Una altra dada a tenir present: un 21,8% de les persones contractades ho són de manera temporal i aquesta modalitat contractual afecta especialment els joves. La taxa creix fins el 68,1% en la franja de 16 a 24 anys.

La crisi que no s’acaba està significant entrar en un nou model de societat on la pobresa creix i es cronifica; on les polítiques públiques poden ser part de la solució però també del problema, per exemple, per les condicions laborals que possibiliten; on deixem d’assumir que hi ha drets que haurien d’estar garantits... És molt preocupant veure la resignació en la que viuen part de les persones que pateixen aquesta pobresa. No esperen poder disposar d’una feina que no precaritzi la seva vida. Sembla que alguns dels drets guanyats en les darreres dècades avui no es consideren a l’abast. Tenim molta feina a fer.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article