“Vull ser un motor de canvi com a primer presentador amb Síndrome de Down”

Eloi Collell | Presentador del programa ‘Per què volen els avions’ (TV3)

Eloi Collell (Vic, 1988) ha canviat darrerament les piscines per la televisió. Aquest medallista de natació als Special Olympics és, des d’aquest juliol, la cara visible de ‘Per què volen els avions?’ (TV3), programa que l’ha convertit en el primer presentador amb Síndrome de Down de Catalunya. L’espai televisiu pretén buscar respostes a partir de les preguntes que el jove planteja a convidats que van del grup Els Catarres a l’exjugador del Barça Xavi Hernández. “Vull que es comenci a parlar als mitjans i que es demostri que nosaltres som capaços de fer un programa a la tele i moltes coses més”, afirma Collell. 

‘Per què volen els avions’ és el programa en el qual t’has estrenat com a presentador. Com ha sigut l’experiència de gravar la primera temporada d’una producció televisiva caracteritzada pel seu ritme frenètic als rodatges?

Per mi ha sigut un gran repte, perquè és el primer programa que faig a la tele i és una nova experiència. No estava gens preparat i m’ha agradat moltíssim. Estic molt content perquè l’equip m’ha ajudat molt, han sigut per a mi com una família.

De totes les entrevistes i experiències que has viscut durant aquesta primera temporada, quines t’han fet més il·lusió i per quins motius?

Sens dubte, el que més il·lusió em va fer va ser l’entrevista a Els Catarres. M’agrada molt la seva música i soc fan dels Catarres, m’agraden moltíssim. A més, després de fer-los l’entrevista van fer un concert a Vic i em van convidar a l’escenari a ballar i cantar. Ningú no s’esperava que passés i vaig ser feliç. Tampoc m’esperava anar a casa de Xavi Hernández i em va agradar moltíssim perquè era un dels meus ídols al Barça. Vaig anar a casa seva, a S’Agaró, i em va ensenyar unes tècniques de futbol, i jo a ell unes tècniques de natació.

Al capítol ‘Per què ens emociona l’art?’, en una conversa amb les artistes i germanes Clara i Ariadna Peya, els dius que no se’n parla de la síndrome de Down als mitjans de comunicació. Creus que el programa ajudarà que això canviï?

Crec que sí; vull que aquest programa sigui el motor de moltes coses i que canviï la societat. Vull que es comenci a parlar als mitjans i que es demostri que nosaltres som capaços de fer un programa a la tele i moltes coses més. Per això aquest programa, per a mi, és molt important perquè soc el primer presentador amb síndrome de Down. La societat ha de treballar, encara, molt més. Veig que no està preparada i cal aprendre molt. De la gent que tingui TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) o qualsevol discapacitat... cal parlar-ne. A més, cal demostrar que som capaços de fer moltes coses. No som persones diferents, som iguals que qualsevol altra persona. Sabem que tenim una discapacitat, sí, però tenim dret a fer les mateixes coses que fa tothom.

“Sabem que tenim una discapacitat, sí, però tenim dret a fer les mateixes coses que fa tothom”

Creus que l’emissió del programa a TV3 farà que altres televisions o programes donin veu a persones amb síndrome de Down o altres discapacitats?

Cadascú té les seves dificultats i el seu espai. Jo això ho respecto molt. Però clar que vull que se’n parli més i que la gent sàpiga de nosaltres i ens ajudi. A ‘La Marató’ de TV3 ens van donar espai i van donar diners per ajudar-nos. La meva mare va anar a parlar allà amb la presentadora Helena García Melero. Aquests programes són necessaris perquè donen veu i imatge a molta gent, i crec que n’haurien de donar encara més.

Quin és el tractament que, segons la teva visió com a persona implicada, caldria fer del tema als mitjans?

Més enllà de la gent amb síndrome de Down, vull que es parli també de la gent amb TOC. Crec que, en general, els mitjans de comunicació no estan encara preparats per fer-ho.

A les futbolistes Cristina, Elba i Dulce del RCD Espanyol, els preguntes a l’entrevista què es necessita per ser una bona jugadora de futbol. Seguint aquest mateix fil, segons la teva experiència, què es necessita per ser un bon presentador televisiu?

Crec que el que es necessita és tenir ganes de treballar i bona actitud per fer-ho molt bé. Jo vull fer-ho molt bé, perquè sé que tinc la responsabilitat de donar imatge a les persones que tenen síndrome de Down o alguna discapacitat. No hi ha res fàcil, és tot difícil. M’ha costat, però amb ganes d’aprendre i treballar ho he aconseguit. La veritat és que estic molt orgullós de mi mateix.   

“M’ha costat, però amb ganes d’aprendre i treballar ho he aconseguit”

Sobre això que comentes de representar a altres persones, sents que tens més responsabilitat pel fet de tenir Síndrome de Down?

M’he d’esforçar més, clar, perquè a nosaltres ens costa aprendre i expressar-nos més que als altres. Estic molt content de com han quedat els capítols i m’agrado davant de la càmera, on he après a no posar-me nerviós. El primer dia estava molt nerviós i ara ja he après a estar tranquil i no mirar a ningú mentre estic davant la càmera.

En el que hem vist fins ara de programa tractes temes que qüestionen el sistema i la societat, com per exemple els interessos econòmics que hi ha darrere del futbol i el masclisme. Al llarg de la temporada veurem aquest punt de crítica en tots els capítols?

Home, sí. Les preguntes que faig són preguntes que afecten a les persones i que seguiran allà. Per exemple, vaig fer-li una entrevista a la Lucía Caram, i amb ella vaig veure que hem de ser solidaris i ajudar la gent. El que està fent la Lucía Caram amb el banc d’aliments repartint menjar a les famílies... Una monja així seria molt bona per a la societat, i ho fa molt bé. L’altra entrevista que em va impactar va ser l’entrevista amb Valerio, que va viure molts anys al carrer. No m’agrada veure gent que no té res per viure, i ells tenen dret a tenir la seva vida i fer les coses que nosaltres fem. Són persones com nosaltres, no són diferents. A més, també vaig fer una entrevista en una planta de reciclatge, i vaig veure que gastem molt plàstic; hauríem de gastar-ne menys perquè estem fent malbé el medi ambient.

Si hi ha una segona temporada, quina és aquella pregunta que et ve al cap i de la qual t’agradaria buscar respostes?

“Per què estem enganxats a les pantalles?”. Estem tot el dia a les pantalles, al mòbil, a la tauleta o a l’ordinador. Per què estem enganxats a les pantalles? Jo també estic enganxat a les pantalles però vull buscar respostes i tinc por de trobar-les. Buscaria experts del tema, persones que saben d’això.

“Estic molt content de com han quedat els capítols i m’agrado davant de la càmera”

Què t’han dit amics, familiars i coneguts sobre la teva estrena al programa? Quin ha sigut el feedback que has rebut aquests darrers mesos?

Hem tingut molta audiència i estem molt contents. El dia de l’estrena va venir molta gent, amics i família, i vam veure el primer capítol en una pantalla gegant a l’escola Sant Miquel de Vic. Quan vaig sortir de la feina, tenia uns 500 missatges! Vaig flipar molt; estava content i feliç.

Creus que aquesta experiència com a presentador televisiu ha fet canviar l’Eloi Collell d’abans d’encetar el programa?

Crec que aquest Eloi, l’Eloi d’abans del programa, ja està, ha marxat. A partir d’ara hi haurà un altre Eloi; no sé quin Eloi hi haurà al futur, però en qualsevol cas crec que serà un de millor.

Per acabar, quines són les teves sensacions vers el futur proper? A partir d’aquesta primera experiència, et veus treballant a televisió?

Ara estic treballant a Creu Roja quatre hores als matins: faig servei de neteja, estic amb el públic, agafo el telèfon i ajudo a les meves companyes a fer les aules i muntant les classes. En un futur, clar, sí que una de les feines que m’agradaria seria treballar a la televisió. Ja veurem si ho podré fer. I sobre la possible segona temporada, encara no en sabem res: això dependrà de l’audiència que tinguem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article