“Hem de treballar en la desinstitucionalització de les persones”

Mercè Batlle | Presidenta de l’Associació Aremi


Amb el suport de  

Mercè Batlle és activista pels drets de les persones amb discapacitat. De fet, tal com ella assegura, ha convertit la lluita per la integració i la normalització del col·lectiu, en una causa “absolutament personal”. Batlle ha dedicat i dedica la seva vida a fer que aquest col·lectiu vegi reconeguda l’especificitat de totes i cadascuna de les persones amb paràlisi cerebral i pluridiscapacitat. Actualment, presideix l’Associació Aremi, de pares i mares amb fills afectats de paràlisi cerebral, i el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat, Cocarmi.

Des d’aquests organismes fa visibles els drets de les persones amb diversitat funcional i reivindica un salari just i equiparat als professionals del sistema públic de les professionals del sector perquè “el talent s’ha de retribuir per poder-lo retenir”. Lleida és l’escenari on s’integra en tot el teixit associatiu que els permet copsar les inquietuds de la ciutadania amb relació al col·lectiu. El 6 de març Batlle ha rebut el Premi Solidaritat, un guardó atorgat des de 1987 per l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) a organitzacions i persones destacades per la seva defensa dels drets humans. Parlem amb ella amb motiu d’aquest premi i repassem la seva trajectoria.

Acaba de ser guardonada amb el premi Solidaritat 2022 que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Què significa aquest premi per a vostè?

Que em donin el premi, naturalment em commou i l’agraeixo molt, però la sensació que tinc és d’una immensa alegria perquè evidencia que com a societat hem avançat, hem fet un esforç col·lectiu per visibilitzar les persones amb paràlisi cerebral i pluridiscapacitat. Personalment, he treballat perquè la societat no miri cap a un altre cantó i que des de tots els actors socials es tinguin en compte les necessitats del col·lectiu que tinc l’honor i la responsabilitat de representar. He treballat i treballaré perquè els seus drets humans estiguin garantits. També és molt important per a mi que es reconegui una tasca decidida i imparable que van iniciar a Lleida uns pares i mares ferms en la lluita per la inclusió dels seus fills i filles a una societat que aleshores encara no els considerava ciutadans de ple dret.

“He apostat sempre per treballar les demandes i les propostes de manera col·lectiva”

Com definiria l’activisme?

El meu activisme ha estat des de les entitats que defensen el col·lectiu. Mai ho he fet a títol personal, i això que familiarment ho he viscut en primera persona. Crec que com diu la frase “la unió fa la força”. Hem d’anar junts a fer les nostres propostes davant qui calgui. En el meu cas, des de la presidència de l’Associació Aremi, la Fundació Privada Aremi, la Fepccat, i des del juny de l’any passat, com a presidenta del Cocarmi. També formo part de les juntes directives d’altres entitats tant d’àmbit nacional com estatal. He apostat sempre per treballar les demandes i les propostes de manera col·lectiva elevant a públic les necessitats del col·lectiu. Les he volgut mostrar de manera polièdrica.

De quina manera ha mostrat la mirada polièdrica?

Una mateixa circumstància vista i analitzada des de totes les perspectives, posant-hi al centre la persona amb discapacitat. Crec que l’activisme s’ha de fer des del rigor, però amb fermesa i constància. Fent el seguiment de cada situació i lluitant per aconseguir, de vegades amb tot en contra, els objectius proposats. He volgut fer un activisme ferm, constant i en mode positiu. He defensat el col·lectiu reivindicant a les administracions el concert ajustat a les necessitats reals de cada individu. Alhora he reclamat, a la societat en general, l’espai comunitari en igualtat de condicions i d’oportunitats per garantir els drets que tenen tots els ciutadans, independentment del seu estat o grau de discapacitat.

Pot destacar els punts forts de l’Associació Aremi que presideix des de l’any 1996?

Li diria que el punt més fort és el treball en equip posant la persona amb paràlisi cerebral o pluridiscapacitat com a centre de totes les nostres accions. El grau de professionalització dels i les professionals que treballen a l’entitat és molt alt, la seva superespecialització en l’atenció a les persones que tenen grans necessitats de suport, des dels seus primers anys de vida fins a cobrir tot el seu cercle vital, és tan alt que són referents per a altres entitats. Treballem conjuntament perquè cada persona usuària aconsegueixi el màxim d’autonomia i de qualitat de vida possible.

Com ho aconsegueixen?

La nostra experiència, i estar integrats en el teixit associatiu de Lleida, ens permet copsar les inquietuds de la ciutadania amb relació al nostre col·lectiu. Estem presents en la vida ciutadana, aportant la nostra visió, reclamant, quan ha calgut, les adaptacions que han estat necessàries perquè les persones que utilitzen els nostres serveis, gaudeixin d’una qualitat de vida al territori al qual pertanyen.

“Les treballadores del sector tenen vocació, però la remuneració no és justa i el talent s’ha de retribuir per poder-lo retenir”

I en quins punts creu que aquesta organització hauria d’anar més lluny per donar una millor resposta al col·lectiu de persones amb discapacitat, especialment amb paràlisi cerebral?

En primer lloc, som capdavanters en aplicar noves tecnologies en la millora dels aprenentatges, encara que sovint per tirar-ho tot endavant ens fa falta l’acompanyament de l’administració. Una mesura que reclamo, fa molt temps, seria reconeixent l’especificitat de les persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars a la cartera de serveis, que ara no s’ajusta a les necessitats d’un col·lectiu molt vulnerable, ni en el model de costos del servei, ni en ràtios de personal. També vull fer constar que la retribució dels professionals i els costos reals dels serveis no s’han recuperat ni actualitzat des de la crisi del 2008, per això parlem d’una dècada perduda.

Com viuen aquesta situació de precarietat les treballadores del sector?

Les persones tenen vocació i estan satisfetes amb la seva feina, tenen tot el meu reconeixement, però la remuneració no és justa i el talent s’ha de retribuir per poder-lo retenir. D’altra banda, el decret d’inclusió educativa, tal com s’està desplegant ara, considero que deixa fora d’unes possibilitats d’aprenentatges molt individualitzats, a nens i nenes que s’insisteix a integrar-los en escoles ordinàries sense els suports necessaris. És reconegut que dels 0 als 6 anys les intervencions i els aprenentatges que rebin aquests infants amb necessitats molt especials seran decisius pel seu desenvolupament. Són alumnes que els calen unes adaptacions i ajudes tècniques molt concretes i alerto que la majoria tenen problemes i patologies sanitàries afegides. Ara tenim casos que això no s’està contemplant i personalment ho considero gravíssim.

“S’ha de potenciar l’escola d’educació especial com a recurs pels infants amb moltes necessitats de suport”

Quins són els reptes d’aquest col·lectiu que cal abordar a curt-mitjà termini?

En primer lloc, s’ha de reconèixer l’especificitat de les persones amb paràlisi cerebral i pluridiscapacitat, retribuir els professionals amb un salari just i equiparat als professionals del sistema públic i s’ha de potenciar l’escola d’educació especial com a recurs pels infants amb moltes necessitats de suport i sovint amb problemes de salut afegits.

I com s’aconsegueix?

És necessari que tots els serveis socials comptin amb els recursos necessaris, tant en ràtios de personal com econòmics d’acord amb la tipologia del servei. Finalment, hem de treballar en la línia que té consens al tercer sector social, que consisteix en la desinstitucionalització de les persones. Tenir en compte les característiques, la manera de ser, d’interactuar, de socialitzar de cada persona de manera individual, sense homogeneïtzar. 

Què és allò que fa essencials a les organitzacions com aquesta?

Som essencials en tant que oferim uns serveis que l’administració delega en nosaltres. Som serveis privats que estem fent una funció pública amb uns costos que no estan ajustats a la realitat. Ho fem amb rigor i professionalització, però la manera com, en general, som finançades les entitats que complim amb aquesta finalitat social, ara per ara no és justa ni està equiparada a la que, si és el cas, ofereix directament el sector públic.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article