“Les comunitats d'origen estranger són les que pateixen els nivells més alts d'estigma”

Míriem Solsona | Educadora social i vocal del CEESC


La Míriem Solsona fa vuit anys que forma part de la Junta de Govern del CEESC. “Ser educadora social em dona més motius per a la rebel·lia”, diu. A la vigília del 17-A, al ‘Social.cat’ hem volgut saber quines són les giragonses que traça l'educació social en un context com l'actual, en què cal plantejar-se de nou com Catalunya aborda l'adaptació de les persones migrades. Solsona creu que el patiment d'alguns joves que cauen en la radicalització sorgeix “si no tens un lloc i no et sents valorat”. Això genera, segons l'educadora, “insatisfacció, fragilitat i vulnerabilitat”. Per això, explica, “la connexió entre les diverses comunitats ha de ser real”.

Des de l’Organització Internacional d’Educadors Socials apunten que aquesta professió és cada vegada més important. Quina és la base des de la que treballeu els educadors socials? I amb quin objectiu?

L'objectiu principal és l'autonomia de les persones. Autonomia entesa com a possibilitat. A més, vivim en un context en què els conceptes de permanència s'esvaeixen, en una “modernitat líquida”, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman. Hem de tenir la capacitat de fer que totes les persones puguin transitar pels diferents contextos i situacions amb la màxima facilitat. Els educadors socials treballem a través dels vincles, és a dir, de la relació que s'ha establert amb la persona, amb els individus. I hem de procurar facilitar que les persones es vinculin a contextos, organitzacions o xarxes per promoure aquesta circulació, que vol dir també manifestar les possibilitats de desenvolupament, i que la gent pugui triar com viure la seva vida.

S'assenyala cada vegada més a la necessitat de comptar amb la figura de l’educador social ja a les escoles. Què aporta aquesta figura? Per què hi ha de ser?

No hi ha contextos aïllats. L'escola com a institució està dins un àmbit, dins una comunitat, on hi participen famílies, entitats, grups socials... La tasca d'educació és una tasca molt complexa i no hi ha un únic agent. Tot i que l'escola és la responsable de la part dels continguts i d'alguns elements de socialització, no és l'únic agent responsable. En el moment que estem vivint, necessitem la implicació de molts agents i des de diferents perspectives per poder oferir els recursos i els vincles perquè totes les persones puguin transitar i desenvolupar-se en el seu context.

Es tracta, doncs, de vincles.

Sí, vincles dels diferents individus, entre els diferents actors socials. L'escola s'adona que necessita més suport. No pot ser una institució tancada. Les noves vies pedagògiques, els projectes educatius cada vegada incorporen més elements comunitaris, més participació, tant de les famílies com de l'entorn social. Els educadors i educadores som especialistes en agafar i posar a l'abast de les escoles, les eines i el coneixement. Cada cop els rols socials són més participatius, fugim del paternalisme. Aquest és el nou model. Hi ha persones que tenen coneixement en un determinat camp, però és bàsic comptar amb la implicació dels altres. Donar valor a l'altra persona, a la persona que participa i es relaciona en comunitat, com a agents actius, no passius. Per això, hem d'apostar cap aquest nou paradigma de participació. Aquest és l'únic camí a explorar.

“L'escola no pot ser una institució tancada i els educadors socials podem donar les eines per incorporar la participació i fugir del paternalisme”

Des de quin prisma s’han de respondre els interrogants socials i col·lectius que es van plantejar després de l’atemptat del 17-A?

D'entrada, hem de tenir molt clar quin paper donem a les persones nouvingudes. S'ha de tenir cura, s'ha de donar un lloc i un espai perquè les persones nouvingudes es puguin expressar i puguin viure amb normalitat. En la nostra societat a ningú li estranya veure esglésies, perquè venim de la tradició catòlica, però quantes persones musulmanes hi ha vivint a Catalunya? Moltes. Per això, tampoc ens hauria d'estranyar que ells tinguin els seus centres de culte. En canvi, aquest resulta un tema molt problemàtic.

Hi ha un desconeixement cap a l'altre.

Totalment. Si som una societat formada per persones molt diverses, d'orígens diversos, hem de donar espai a tothom. Hem de fer que aquesta diversitat existent sigui part del tot, que no siguin qüestions apartades, sinó que aquesta diversitat sigui reconeguda i valorada. No crec que sigui només una qüestió de diversitat de religions, sinó de construcció d'identitats. Quan no donem espai, eines o el valor que requereixen les altres identitats, poden passar moltes coses. Les persones necessitem formar part d'alguna cosa i si com a societat no donem espai a que hi pugui haver altres maneres de fer o de posar en valor la diferència, això provoca que hi hagi gent patint. I aquest patiment genera molta insatisfacció, fragilitat i vulnerabilitat. Quan succeeix un cas com el 17-A ja s'ajunta amb perfils de persones que poden ser més influenciables.

Suposem que va llegir la carta que va escriure l’educadora Raquel Rull de Ripoll poc després del 17-A, i que ens va commocionar a tots. Es preguntava què havíem pogut fer malament. Quina sensació va tenir després de llegir aquesta carta?

Vaig pensar que podria ser jo aquesta persona. Penso que hi ha una part estructural en aquesta societat que s'ha d'abordar. Hi ha d'haver canvis que impactin realment. Els treballadors i els educadors socials, les persones que fem l'acompanyament, ens podem sentir tristos i a vegades entonem el mea culpa. Em va fer molta pena llegir la carta, la veritat.

“S'ha de tenir cura, s'ha de donar un lloc i un espai perquè les persones nouvingudes es puguin expressar”

Com ho feu, els educadors i educadores, per gestionar les emocions de la vostra feina i procurar que us afectin el mínim possible a la vostra vida personal?

En la nostra professió, els límits entre allò professional i allò personal són molt difusos perquè són professions en les que treballem amb persones. Amb els anys vas adquirint experiència i això també t'ajuda. Vas compartint les teves preocupacions, la manera de treballar. Hi ha una sèrie d'eines i de treball personal, d'equip i de supervisió, també de suport. Amb tot, no tenim una feina estanca, sinó que sempre t'emportes coses a casa. És una feina vocacional però, a vegades, la vocació es fa després. Potser quan estudies no ho tens molt clar, després ho vas veient. Amb tot, per començar una carrera com aquesta el que sí que has de fer és estimar la teva feina però, sobretot, estimar la gent perquè sinó no es pot fer bé.

Quines accions més concretes i directes creu que s'han d'aplicar per canviar les polítiques d'acollida i refer els vincles?

Si parlem de polítiques migratòries i tipus d'acollida, hem de repensar com fer que aquest sigui un espai per a tots i de tots. Un espai on puguem viure bé tots, on ens puguem tenir respecte, coneixement i curiositat. Hi ha una sèrie de qüestions que són més a nivell “macro”. Per exemple, en polítiques actuals, quines són les nostres polítiques d'immigració? Què promouen? Des de quan hi ha una llei d'acollida? Des de quan tenim polítiques d'acollida? Fa molt poc temps. Les polítiques d'acollida consisteixen a explicar, conèixer, que hi hagi un apoderament, que hi hagi un coneixement per les dues bandes, entre la societat d'acollida i la persona que s'ha d'acollir.

La filòsofa Marina Garcés va insinuar, en el pregó de la Mercè, que els joves de Ripoll que van cometre els atemptats eren també víctimes. Hi està d'acord?

D'entrada, s'hi van deixar la vida. Penso que és una qüestió de fragilitat. L'educadora ja ho deia, que eren joves macos, normals, no eren conflictius. Anaven a l'espai jove, tenien germans i família. Suposo que les dificultats que tenien per poder dur una vida autònoma es van ajuntar, en aquest cas, amb altres dificultats que tots tenim.

“Els joves de Ripoll també són víctimes? D'entrada, s'hi van deixar la vida. Havien de tenir més dificultats que la resta per tenir una vida autònoma”

Quines eines creu que es podrien utilitzar, des de l'educació social, per prevenir la radicalització?

Nosaltres, com a educadors i educadores, sempre treballem amb altres professionals, serveis i entitats. Això és el que creiem que s'ha de reforçar: aquesta connexió i l'atenció. En alguns municipis com L'Hospitalet de Llobregat estan fent alguns plans municipals per a la prevenció de la radicalització violenta. Tenir una bona xarxa d'agents que estiguin al cas, però no des d'un punt de vista fiscalitzador, sinó amb la voluntat d'oferir recursos i de detectar situacions de fragilitat i de molta vulnerabilitat. És important poder tenir contacte amb tota la xarxa d'agents i tenir recursos per poder-los utilitzar i prevenir. Evidentment, sempre amb la col·laboració i la implicació, com a iguals, de totes les comunitats que habiten en un mateix indret. No oblidem que les comunitats d'origen estranger són les que pateixen els nivells més alts d'estigma, de sospita, d'intranquil·litat. I és molt important que treballem conjuntament i que dissenyem conjuntament les accions. La connexió entre les diverses comunitats ha de ser real.

En una ocasió ha afirmat que “ser educadora social et dona més motius per a la rebel·lia”.

Ser educadora social i treballar directament amb les persones que tenen dificultat, em fa veure que no tothom té les mateixes possibilitats, des de la perspectiva de les oportunitats, de coneixement i d'intercanvi. Això m'ha fet més rebel.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article