“El món s'ha adonat de la dimensió del masclisme amb el #MeToo i el #Cuéntalo”

Judit Domènech  @JuditDs 
Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

El moviment feminista ha emergit. Hem vist dones perdent la por i explicant casos d’agressions masclistes, d’altres sortint al carrer i fent vaga el 8 de març, i d’altres organitzant-se en col·lectius. Amb tot, què ha canviat? I com ha canviat la consciència social? Quins han estat els mitjans des d’on s’ha estès el moviment? Cristina Fallarás, periodista i escriptora, va impulsar el passat mes d’abril a Twitter el hashtag #Cuéntalo. A través d’aquesta etiqueta, set mesos després, més de dos milions de dones d’arreu del món han explicat les agressions i abusos sexuals que han patit.

L’entrevistem després del debat  Les xarxes com altaveu del discurs femení  de la jornada Catosfera on ha participat amb l’educadora Alba Fernández Pous (La Pous, opinadora del Social.cat i que va explicar el seu cas de violència masclista a Twitter), l’actriu i directora Júlia Barceló (impulsora de #SerActriuÉs), la cap de comunicació de la Universitat de Girona, Meius Ferrés (una de les impulsores de la plataforma #OnSonLesDones) i el periodista Jofre Font, que moderava la taula.

Fallarás defensa les xarxes com a espai per “crear memòria col·lectiva” i com a eina “bàsica” per apoderar les dones. Li preguntem, abans que res, en quin estat es troba el moviment feminista, què ha aconseguit fins ara i quins són els seus reptes.

Un dels principals reptes que té el feminisme és, precisament, no acabar dividit? Creu que hi ha dispersions dins el moviment?

No. Crec que hi ha corrents, però el feminisme és el feminisme. Per fi, el feminisme no només és conscient d’ell mateix, sinó que està elaborant un relat nou que ve de la lluita de tantes feministes durant anys i ara és un moviment polític internacional i solidari. Això no es pot dir de gairebé cap altre. Sobretot està emergint a Amèrica Llatina, a països com Argentina, Mèxic, entre altres. És una barbaritat! N’hauríem d’aprendre molt, d’elles. No crec que hi hagi dispersió i, a més, crec que no hauríem de dir-ho. És una lluita política a favor dels drets de les dones i són tan diversos els atacs que patim que hi ha moltes maneres d’afrontar-los.

Però les interpretacions del feminisme sovint són diferents.

La Pous diu: “Jo no vull dir que soc víctima”. I jo li dic: “Ho entenc, jo també estic en contra del victimisme. Però el que passa és que si no hi ha víctima, no hi ha delinqüent”. I em diu: “Ja, llavors, sí”. Estem obrint un diàleg nou, i com tot diàleg nou s’ha d’ajustar. A més, em sembla molt positiva, molt bona, la discrepància. I em sembla que el feminisme està sabent discutir.

Que hi hagi discrepàncies també és un reflex que l’objectiu és comú.

Efectivament! Per exemple, a la manifestació del 8 de març hi havia les que defensaven que havíem de ser només dones i les que dèiem que ens era indiferent. Bé, fins i tot això és bo! Perquè incentiva el debat! Jo ni m’ho havia plantejat, això. I de cop m’ho vaig plantejar. Com també el tema de les cures. “Oh, i on deixaré la meva mare si vaig a la manifestació?”. Bé, és que si no evidenciem que es paralitzen les cures si nosaltres no cuidem... Escolta, que cuidi la teva mare el teu marit, o qui sigui.

“Les xarxes són bàsiques i han evidenciat que els mitjans de comunicació són només masculins”

Quan ens hem adonat que es tracta d’un moviment internacional?

Jo soc feminista vella, però crec que el món se n’ha adonat a través del hashtag #MeToo o #Cuéntalo. Se n’han adonat les persones que no eren conscients de les agressions a les dones i de la força del feminisme. Per a mi això és el més important. Quan em diuen: “Oh, és que ara tenim molts més enemics!”. Benvinguts siguin. Senyal que estem pisando algún callo. I el fet que el moviment sortís a tot el món al mateix moment... Ja va passar amb el #NiUnaMás argentí... Això va posar en evidència el sentit internacional del feminisme. I també el sentit solidari. Jo no veig que hi hagi un moviment socialista internacional i solidari. Que podria ser aquell del que venim. Jo no el veig. Fins i tot els verds estan dispersos. Sí que són moviments internacionals i solidaris, per exemple, el moviment ecologista, el moviment LGTBI, el moviment antiracista. De cop hi ha uns moviments de poblacions discriminades, sotmeses, maltractades... I les dones no només som això, sinó que som la meitat de la població.

I, evidentment, les xarxes han ajudat a internacionalitzar les lluites comunes.

Les xarxes són bàsiques i han evidenciat que els mitjans de comunicació són només masculins. A nosaltres no és la primera vegada que ens violen. És a dir, no ens van començar a violar el 2016. Els jefes no es van començar a fer palles davant nostre el 2016 i a les actrius no se’ls va demanar una mamada a partir del 2016. Ha estat sempre. Sempre, sempre, sempre! Per què no s’explicava abans? No s’explicava perquè els mitjans de comunicació no se’n van ocupar. Per què? Perquè el capital només el dirigeix l’home, perquè els mitjans de producció eren masculins.

Les dones, doncs, segurament tenim poc espai als mitjans de comunicació, però sí que tenim les xarxes socials. I això no ens ho poden prohibir.

Des del moment en què apareix un mitjà de comunicació que pot dur-se a terme sense necessitat d’invertir-hi diners apareix una nova manera de relacionar-nos. Les dones teníem tal necessitat, i teníem tan prohibits la nostra realitat i el nostre missatge als mitjans de comunicació, que es va crear immediatament una comunitat brutal de milions i milions de dones que es comuniquen a través de la xarxa. Per això, per a mi, són tan importants els hashtags. Aconsegueixen un lloc de reunió, un espai de trobada on es genera una comunicació que ens han prohibit els mitjans. Les xarxes són imprescindibles. Per això, els homes i els mitjans de comunicació tradicionals t’alerten: “No, les xarxes no són un mitjà de comunicació” [diu amb to irònic]. Sí, fill, sí. Les xarxes són un mitjà de comunicació. Per descomptat que ho són!

“Fer visible alguna cosa no és mai perillós, sinó que és útil. El perill ja existia. Sempre és més perillós el silenci”

Són un altaveu o un mitjà de comunicació?

Són un mitjà de comunicació. No hi ha altaveus. Hi ha mitjans de comunicació. Un altaveu és que els mitjans et donin veu. Però els mitjans no ens donen veu. Utilitzem les xarxes com un mitjà de comunicació i de debat. La xarxa ha estat una suma de testimonis, no d’altaveus. La idea d’altaveu és perillosa, perquè suposa que no elabores relat. Tu llances un missatge i l’amplia. I no, les xarxes no fan això. La xarxa elabora relat i construeix memòria col·lectiva. Aquesta és la diferència. No només comparteixes, sinó que es crea alguna cosa. La memòria col·lectiva és allò que fa que quelcom es comprengui, i genera un relat que pot ser assumit per un grup de població. D’això se’n diu mitjà de comunicació i estratègia política.

I la manera de comunicar-nos a través de les xarxes també és important.

Molt! No és el mateix dir: “Hola, em dic Cristina Fallaràs i estic en contra de la violència masclista” que dir “Hola, em dic Cristina Fallaràs i a mi m’han violat, tal dia, de tal forma”. Això genera mecanismes d’identificació, que ens serveixen per crear una memòria col·lectiva. Però als fatxes, als antifeministes i a tota aquella gent que està en contra de l’alliberament de la dona o de la creació d’aquests relats també els està servint com a mecanisme d’identificació. El masclisme abans era a casa. Ara són grups poderosíssims. Forocoches factura milions d’euros i és una web creada només per generar mecanismes d’identificació masclistes. És perillós? Bé. Posa en evidència quelcom que existeix. I evidenciar alguna cosa no és mai perillós, sinó que és útil. El perill ja existia. Sempre és més perillós el silenci.

La va conèixer mig món després que impulsés el hashtag #Cuéntalo a Twitter, en què animava les dones que havien patit agressions sexuals a explicar-ho públicament. Va sortir de forma improvisada?

No, no és improvisat. Ni de bon tros! El hashtag #Cuéntalo és activisme polític. Jo ja havia llançat un hashtag semblant diverses vegades i no m’havia sortit bé, perquè el moviment feminista aleshores no estava tan apoderat. Quan a mi em van fer fora de la feina perquè estava embarassada de vuit mesos vaig dir qui m’havia fet fora amb noms i cognoms i vaig convidar a les dones que denunciessin casos similars. No va respondre ningú, ni una. I vaig pensar: “No passa res, s’ha d’explicar. Ho tornaré a intentar”. Això que dic va passar el 2008 i han hagut de passar deu anys fins al #Cuéntalo. I ha succeït! Per a mi era essencial per refutar el negacionisme, allò de què “les dones s’ho inventen” i “les denúncies són falses”.

I #Cuéntalo es va fer absolutament viral.

Hi va haver un alubión de testimonis. Clar que mai vaig pensar que poguéssim ser dos milions i pico en deu dies. És una barbaritat. Però, de cop, és una arma i és una evidència. Quan van sortir les primeres, jo me subía en su tuit i retuitejava amb #Cuéntalo. Em vaig passar més de 24 hores sense dormir retuitejant i, de cop, en una hora eren 100 i, una hora més tard, eren 150.000. Això no pot ser espontani i s’ha de saber moure. Quan vaig posar el hashtag #RiveraQuítameEste, el senyor Puigdemont va dir: “Oh, que bé aquest moviment espontani que hi ha a Espanya”. No, fill, no. No en té res d’espontani. Això són mecanismes que les dones hem après a les xarxes, perquè se’ns ha prohibit la nostra veu als mitjans de comunicació.

I ara, tota aquesta força, cal xifrar-la. Tenim dades reals de violència masclista? S’aproximen prou a la realitat?

No. Les xifres oficials contemplen només les agressions masclistes a dones que es produeixen dins una relació sentimental, que no són putes, que són majors d’edat... Bé, no passa res. Seguim endavant. La generació que ve ja ho té assumit que són moltes més de les que es xifren. Hi ha dues organitzacions, Feminicidios i Ibasque, que no s’atenen a les xifres oficials. Diuen: “Alerta!”. I comptabilitzen molts més casos.

Les noves generacions segurament han pres més consciència que fa un temps. Recentment hem vist que al programa Operación Triunfo una concursant es negava a utilitzar la paraula “mariconez”, que apareixia en una cançó.

Sí, i va tenir la força de dir: “Jo no la canto. No em sembla bé”. I no li diu a la seva mare. Ho diu en públic! Hay que tenerlos puestos,eh. Però ells i elles, ambdues parts, ho tenen assimilat. A Espanya, durant la República, hi havia el sufragi universal, hi havia ministres dones, estava acceptat el nudisme, hi havia la institució lliure d’ensenyança, l’escola pública... I, de cop, en tres anys, hi va haver una guerra, es va canviar absolutament tot, i durant més de 40, i jo diria 80, això no s’ha revertit, pràcticament. Com s’elimina? S’elimina matant. “Això no té marxa enrere”, diuen, però sí, filla, sí que en té. El socialisme té marxa enrere, la llibertat de les dones té marxa enrere. Hem d’estar pendents de quan surt la violència. Perquè està sortint ja. Salvini, VOX o Trump estan en contra de la immigració, però la base del seu relat és en contra de la dona. Tots, el primer que diuen és contra el feminisme. “Yo le pongo la mano en el coño cuando me da la gana”. I defensen les denúncies falses i fan coses com el què diu el Pablo Casado: “Retiraré la llei de violència de gènere”.

Ara cal que aquest moviment es traslladi a les institucions i legislar-lo. Si es canvia la llei, aleshores ja tindríem el relat, la força de les xarxes i el poder.

Sí, a més, és necessari treure el debat de les xarxes perquè són un ens privat. Jo el #Cuéntalo el tinc tot fora de les xarxes, arxivat. Ho va fer l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Clar, això ho pots cedir a l’administració pública, sí. Però, i si arriba el Trump i ho elimina? Internet pot ser l’espai públic on abocar-ho, i que no es perdi.

Les xarxes són l’eina més gran que ha trobat el feminisme fins ara?

¡A lo bestia! Les feministes més grans que jo s’enfaden perquè el seu esforç va ser brutal. Però jo insisteixo en la propietat dels mitjans. De cop, el teu compte de Twitter, i el teu, i el teu, i el teu, i això fins a milions de comptes, es converteixen en alguna cosa que ja és homogènia. I és un espai de debat i de reflexió, però sobretot una eina i una arma de impresionante calado.

“El feminisme ha canviat l’actitud dels homes? No. De les empreses? No. Ha canviat alguna cosa en la legislació? No. Hem de penetrar en la lluita política!”

El 8 de març va suposar un punt d’inflexió?

No. Va sortir molta gent, però perquè hagués suposat una inflexió real... Crec que el #MeToo, o el #Cuéntalo, o les xarxes en si, sí. El dia del 8 de març, no.

Però veure per primera vegada que tantes dones surten plegades…

Ha canviat alguna cosa des d’aleshores?

La visió de la gent?

No. Ha canviat l’actitud dels homes? No. De les empreses? No. Ha canviat alguna cosa en la legislació? No. Ha canviat alguna cosa en els partits polítics? No. Hi ha més dones afiliades al partit feminista? No. Hem de penetrar en la lluita política!

Però haver aconseguit que més homes es plantegin què diuen quan parlen sobre una dona no és una fita?

Han fet alguna cosa, ells? Per què creus que s’ho han plantejat, perquè t’ho diuen? Si s’ho haguessin plantejat de veritat, haurien fet alguna cosa.

Segur, però no creu que és un procés de llarg recorregut?

La primera reacció és importantíssima i no hi ha sigut. Els mitjans de comunicació van fer un gran desplegament, però no hi ha hagut canvis ni modificacions. Insisteixo que, si aquest no és un pas que té una repercussió directa, eficaç, pràctica i tangible, com per exemple que les dones muntin un partit polític per penetrar en les institucions... Oye, mira quins són els partits polítics que hi ha a Catalunya i a Espanya. Fa pena, eh? Jo quan veig el Torra, el Puigdemont y a su puta madre todos juntos penso: “Joder, macho”. Parlo de Catalunya, però et podria enumerar els d’Espanya. Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera, Alberto Garzón…

Tenim les alcaldesses…

Per a mi els espais locals són importantíssims. La lluita des del món local està sent importantíssima.

I està canviant?

No. Els alcaldes i alcaldesses pel canvi són molts. Colau a Barcelona, Carmena a Madrid, Pedro Santisteve a Saragossa, Xulio Xosé Ferreiro a Coruña, Jorge Juan Suárez a Ferrol, José María González (Kichi) a Cadis... Quines s´han convertit en dimonis que gairebé no poden sortir al carrer? Carmena i Colau. Perquè són dones. I ep! Que les machaca l’esquerra, eh? Les machaquen Esquerra i sobretot la CUP. A la Cerdanya, a Llívia, només em parlaven de la Colau. Però és que vas a Guadalajara i et parlen de la Colau.

“Si creem xarxes organitzades, per què no anem totes a parar el proper desnonament?”

I què ha aconseguit el feminisme fins ara?

[Es queda uns segons en silenci] Que totes les dones sàpiguen que no estan soles. Que totes siguin capaces, en un moment o altre, de plantar cara a un home. Que totes les dones, fins i tot les que no ho fan, sàpiguen que ho poden fer. Que es prenguin el seu temps. Ens ha donat força i armes, el feminisme. Ara cal veure com usar-les. Jo sempre dic que el moviment feminista no pot quedar-se en la defensa de les dones. Si creem xarxes organitzades, per què no anem totes a parar el proper desnonament?

Perquè no fem xarxa de lluites.

És clar! Però aquest és el següent pas, no hi ha pressa. Ara ho estem solidificant. Arribarà el moment. Per què no anem totes a les portes d’un CIE? Per què no ocupem un CIE? Per què no recorrem tots els prostíbuls amb patrulles i demanem els papers de les prostitutes que hi treballen? “¡Yo quiero ser puta!”. Estupendo, aquest relat de merda de què “Jo vull ser puta i feminista”. ¡Anda, hombre! Em sembla espantós perquè frivolitza les 40.000 esclaves que hi ha. “Yo quiero ser puta y además lo digo en un medio de comunicación”. D’acord, digues-me quantes més, de prostitutes d’Espanya, poden dir-ho en veu alta i, a més, en un mitjà de comunicació. Qué me estás contando. Però bé, no passa res. Si creieu que és així, estupendo. Ara nosaltres muntarem patrulles i com que teniu un DNI fantàstic recorrerem tots els prostíbuls d’Espanya. Veurem quantes pensen així. Això és una acció. Hi ha moltes més accions socials.

Quan diu que moltes dones ara no se senten soles a l’hora d’explicar-ho perquè saben que tenen un suport darrere... 

[Ens interromp] Però no cal que sigui en públic, sinó en privat, a casa! Quan el teu marit et diu: “Fes-me el sopar” et gires i dius: “Mira, no”. I agafes la porta i marxes. Tu saps quantes dones han fet això? Una noia a internet va explicar un detall petitíssim però per a mi molt important. Es va anar acostant a un home que la mirava i finalment l’home va picar-li l’ullet. Ella va dir en veu alta: “Alguna cosa li passa a l’ull d’aquest home! Què li passa?”, i tothom va començar a riure. Això no se’ns havia acudit mai. Avui he sortit del tren, aquí, a Girona, i a la plaça un tio se m’ha clavat a l’esquena. “Eh, tu, ven aquí. Mira, muy elegante, una guarra”. Ha callat, però em seguia. I jo m’he girat i li he dit: “Que no em segueixis, fill de puta! Que no em segueixis!”. Ell no s’ho esperava, però potser jo tampoc no havia reaccionat mai amb aquesta força. Un altre dia hauria seguit parlant. A mi molta gent em reconeix perquè surto a la tele i m’interpel·la pel carrer. Abans no els hi feia cas i seguia caminant. Ara, me’ls miro i els poso en evidència públicament.

Què passa quan això t’ho fan en un carrer on no hi ha ningú més? La por és inevitable…

Per suposat. Jo defenso molt la por. Però abans el problema era social! Jo recordo al tren del Masnou que un tio es va posar a fer-se una palla davant meu pràcticament. Treu la polla i es comença a masturbar. Hi havia un parell de persones darrere meu, un tros enllà. Tenia 18 anys i mentre el tio ho feia jo no m’atrevia a mirar. Pensava: “¡Por favor, que acabe!”. I, de cop, quan se’n va anar vaig dir als de darrere meu: “Oye, ¿no lo habéis visto?”. I em van mirar amb una cara... com si em diguessin “Ets una guarra”. No hi va haver una resposta social. Avui en dia, si algun tio fa això en un vagó davant meu, primer de tot m’aixeco i li dic: “Ets un guarro”. Però en segon lloc, tota la gent del vagó es posaria en contra d’ell. Hi ha hagut un canvi brutal en la tolerància social. Encara que sigui per no quedar com a masclistes, perquè el que hem connotat és que el masclisme és dolent. I és veritat que, si estem soles, seguim igual de desemparades. Segur. Sempre tindran més força que tu. Això és inevitable.

Aquest canvi de xip, de consciència social, quan creu que s’ha produït? Des que s’ha portat el debat a les xarxes?

Sí, no en tinc cap dubte.

I parlant de xarxes socials... Hi trobem moltes virtuts en el fet de poder escampar aquest discurs. Però hi ha algun punt que ens pugui anar en contra?

Cap ni un. La difusió i la ruptura del silenci sempre és a favor. A mi quan algú em diu que fem un minut de silenci li dic: “Te’l fots pel cul!”. El què farem serà cridar durant un minut. És que tot està lligat al silenci, perquè venim d’una educació ultracatòlica i religiosa. Tota religió es basa en el silenci, en l’obediència i en el sacrifici. Però a qui se li ha imposat? A les dones, ves per on! Silenci, obediència i sacrifici. En realitat, la religió, i Déu, és una abstracció de macho. I a qui s’imposa? A les dones. I als pobres, perquè també és de classe. Obediència, silenci i sacrifici són tres coses a les quals ens hem d’oposar sempre, encara que ens les venguin com una forma de respectar. No, mira, el meu respecte és treure una teta, perquè em dona la gana. Obediència, mai! Si faig alguna cosa és perquè decideixo fer-ho, no perquè obeeixi a algú. Silenci, mai! I sacrifici, mai! Jo no em sacrifico per ningú. Només faltaria! En les cures diem: “Ai, ja em sacrifico jo”, “Ai, ja vaig jo a cuidar la teva mare” [diu amb to de compassió]. No, fill, no. A la teva mare la cuides tu! I, si no, que te la cuidin en un hospital i ho pagues. A no ser que sigui perquè tu realment li tens afecte... però sacrifici no! Gest d’amor, sí!

“Obediència, silenci i sacrifici són tres coses a les quals ens hem d’oposar sempre. En les cures diem: ‘Ai, ja em sacrifico jo’. I no, ho fem per un gest d’amor!”

El sacrifici que sigui per a nosaltres, en tot cas…

No, sacrifici no. Unió política!

Solidaritat…

No. Política. I aquesta política és solidària. Quan jo dic que és un moviment solidari no vol dir que sigui un moviment de solidaritat. És un moviment polític i, a més, és solidari. A més, jo no crec en la solidaritat. Crec en els moviments que són solidaris i que fan xarxa. Jo la solidaritat, això de “Hay que ayudar a los pobres”, no! S’han de reclamar ajudes socials pels pobres, lluita política.

S’ha vist que les xarxes també porten el debat al carrer. Vostè mateixa ha dit que, si és a Girona fent una conferència, és perquè algú ha llegit el discurs que ha fet a les xarxes…

Jo soc l’exemple viu que les xarxes porten el discurs al carrer. Quan a mi m’insulten a través de les xarxes, o m’amenacen a mort, el primer que em passa és que al carrer m’insulten més. I m’amenacen més. Les amenaces a les xarxes no només es queden allà. També aterren al carrer. De la mateixa manera que la nostra unió a través de les xarxes també aterra al carrer, i això és imprescindible perquè és l’espai públic.

I com hem de gestionar la por?

Admetent-la i sent valentes. Com els nens petits quan tenen por a la foscor. La por serveix per salvar la vida. Quan tu tens por és perquè tems que la teva vida està en perill. La por és un mecanisme extraordinari. Si no fos per la por, no existiria l’espècie humana. Li devem tot a la por i al dolor. Són mecanismes de supervivència. Li hem de plantar cara? Sí, i per això som valentes. Però paral·lelament hem de ser previngudes. Si tens por d’anar a un lloc determinat perquè saps que hi pots patir una agressió, el millor és que no hi vagis. Aquesta gent que diu: “No, anem-hi!”. Per què hi has d’anar? Per què has de patir? Estic a favor d’admetre la por i després gestionar-la.