La Fundació Bofill recomana augmentar un 30% el finançament als centres d'alta complexitat

Redacció
ACN

A Catalunya, un 16% dels centres de secundària i un 17% dels d'infantil i primària són centres socialment molt desfavorits, una situació que condiciona el resultat acadèmic dels infants que hi estudien.

Un 25% dels alumnes, per exemple, demostren un nivell baix en les proves de competències bàsiques de català, tres vegades més que els alumnes de centres de baixa complexitat. Per solucionar-ho, la Fundació Bofill considera que és imprescindible dotar els centres de més recursos i calcula que caldria un 30% més de pressupost que en un centre de complexitat baixa.

A més, des de l'entitat s'aposta per fer alguns canvis com per exemple donar incentius perquè el professorat més preparat esculli anar a treballar en escoles i instituts d'alta complexitat. Segons ha explicat el cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill, Miquel Àngel Alegre, el problema dels centres d'alta complexitat no és “menystenible” perquè és una realitat “molt complexa” que tenen algunes escoles i instituts que veuen com tenen dificultats per educar però no més recursos, ja que s'hi concentren molts alumnes desfavorits des d'un punt de vista socioeconòmic però també de necessitats educatives especials.

Alegre alerta que si no s'hi posa remei, són centres que quedaran “eternament condemnats” a ser d'alta complexitat. Pel cap de projectes de la Bofill, són centres poc atractius per determinat perfil de les famílies, i també per determinat perfil de professorat. Per això considera que l'única solució és “apoderar-los” amb recursos de tot tipus. Econòmicament, la Fundació Bofill considera que haurien de desaparèixer el finançament lineal, que depèn del nombre d'alumnes, per donar lloc a un finançament en funció de les necessitats que calcula que podria arribar a ser del 30% per sobre del d'un centre de complexitat baixa i fer per tant, una “discriminació positiva”.

Un altre focus d'atenció per revertir aquesta situació és l'atracció del professorat. Per Alegre, és un recurs “clau”, i per això, cal oferir algunes condicions que motivin els docents, com pot ser per exemple, ràtios més reduïdes, determinats “privilegis” per disposar de recursos de l'entorn, més autonomia, etc. Tot i que pot ser una mesura més “controvertida”, Alegre també proposa buscar incentius econòmics per aquest professorat “més preparat” per treballar en determinats centres. Recorda que en alguns països ja s'apliquen i s'ha comprovat que el professorat que hi va “s'hi queda”.

A banda, els recursos han de poder-se utilitzar per la formació del professorat i aprofitar l'autonomia de centre per repensar i fer un projecte més atractiu que tingui, sobretot, molta col·laboració amb l'entorn. Alegre defensa no pensar en una actuació “atomitzada” sinó en clau “territorial”, ja que quan un centre és desfavorit, remarca Alegre, també ho és l'entorn.

Segons Alegre, les mesures que ha posat sobre la taula fins ara el Departament, com són una reducció de ràtio o una dotació més gran de recursos, són “pedaços” i demana una política real de sobredotació de recursos amb l’objectiu clar de millora cap aquests centres.