Entendre i tractar les dificultats particulars de conducta és més important que etiquetar-les

Rosario Ruiz Olivares  Professora titular de Personalitat, Avaluació i Tractament psicològic, Universidad de Córdoba

Vivim en una societat amb una tendència excessiva al diagnòstic i a l’etiquetatge psicològic. Posar etiquetes facilita la comunicació entre professionals, però també comporta una sèrie d’inconvenients per a la persona i el context social en què es desenvolupa. Si parlem d’infants i adolescents aquesta situació es complica, ja que depenen dels adults i educadors que els envolten. 

Efectes negatius de les etiquetes 

Alguns inconvenients de les etiquetes que fem servir per categoritzar les diferents actituds i dificultats dels nens i nenes són: 

1. No aporten informació útil sobre el comportament o la personalitat de la persona, la major part de les vegades. Sempre hi ha matisos específics que no contempla l’etiqueta. 
2. Se solen utilitzar com a generalitzacions sobre la conducta de la persona, fent que passin desapercebuts altres comportaments que desmentirien aquesta etiqueta. 
3. S’empren sovint com a explicacions causals del comportament de la persona. El comportament que fa la persona queda justificat per l’etiqueta i l’etiqueta queda justificada pel comportament que té la persona. 
4. Es refereixen a comportaments (normalment negatius) que reben una gran atenció social. El que moltes vegades pot ser contraproduent per a la persona, danyant la seva autoestima i formant un autoconcepte negatiu. 
5. Sovint ens fan centrar més en la cerca de defectes i errors en la persona, més que en les seves habilitats, competències i recursos. 
6. S’usen com a causa del trastorn de conducta. És a dir, si una persona té TDAH, la causa del seu comportament sempre serà el TDAH. Això dona lloc al fenomen anomenat profecia autocomplida i a la perpetuació de l’etiqueta. El que nosaltres esperem d’aquesta persona, les nostres expectatives sobre el seu comportament, s’acabaran complint i estaran condicionades per aquesta etiqueta. 
7. Contribueixen a generar, tant als que reben l’etiqueta com als que l’envolten, sentiments d’indefensió, fatalisme i desresponsabilització. Aquesta situació influeix negativament sobretot a l’hora d’intervenir-hi. Serà més difícil millorar-ne el comportament. 
8. Subestimen la possible contribució de l’entorn a la millora del problema i es presenten com una causa interna que determina el trastorn de conducta. Això no facilita la intervenció conductual en infants i adolescents on la contribució de l’entorn en la intervenció és tan important. 

El paper dels educadors a casa i al col·legi 

Els educadors (mestres, professors, mares, pares...) tenen una posició privilegiada a l’hora de descobrir possibles trastorns de conducta a la infància i l’adolescència. Passen moltes hores amb els infants i poden detectar comportaments de forma primerenca, cosa que en moltes ocasions suposa la prevenció d’una situació més complexa. Això també facilita evitar un possible trastorn. 

Els educadors són també uns fantàstics col·laboradors del psicòleg clínic infantil. El seu paper és determinant tant a la fase d’avaluació com a la d’intervenció. 

Sense ells, el treball del psicòleg queda minvat per la dificultat d’una avaluació i una intervenció directa amb el nen, ja que normalment no és ell o ella el demandant d’ajuda, sinó que sol ser la família o el docent. 

Per tant, els educadors tenen la possibilitat de recollir dades i observar on el psicòleg té complicat accedir. Els infants es desenvolupen en diversos contextos, família i escola, i és important obtenir informació en cadascun. 

Quan una conducta és normal? 

La formació dels educadors en continguts d’índole analític-conductual és important perquè coneguin, per exemple, les característiques dels trastorns de conducta més freqüents a la infància i l’adolescència i sàpiguen discriminar quan una conducta, encara que sigui negativa, està dins de normal, i quan és susceptible d’atenció especialitzada perquè pugui ser un símptoma d’algun trastorn. 

Aquesta és la manera de detectar possibles problemes futurs, fins i tot de prevenir-los. Les conductes d’infants i adolescents són en la majoria dels casos fruit de la interacció amb els adults; si aquests saben com actuar, quines coses fer i quines no poden marcar la diferència en l’aparició o no de determinats comportaments. 

Els trastorns més freqüents 

Els trastorns de conducta més freqüents en la infància i l’adolescència i que tenen més importància per als educadors són: 

1. Trastorns de conducta de les funcions bàsiques com l’enuresi i l’encopresi (no controlar esfínters). 
2. Trastorns de la conducta alimentària i del son. 
3. Trastorns del llenguatge i trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. 
4. Trastorns de conducta, ansietat i depressió. 
5. Trastorns obsessivocompulsius i aquells relacionats amb traumes i factors d’estrès. 
6. Temes transversals com poden ser la disfòria sexual i el maltractament a la infància. 

És fonamental conscienciar l’educador que no totes les conductes que s’observen al nen han de ser un problema o ser susceptibles de rebre una etiqueta diagnòstica. 

Es tracta que l’educador estigui adequadament format, no per “sobrediagnosticar” i veure problemes on no n’hi ha, sinó per estar atents i detectar com més aviat millor qualsevol dificultat, i poder ser una eina de prevenció. 

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)