Amb el suport de
Navarra és avui dia el territori de l’Estat espanyol que dona una major cobertura a la població que pateix pobresa a través de polítiques de rendes mínimes d’inserció. Concretament, la cobertura de persones beneficiàries gràcies a aquestes rendes suposen un 6,36% del total de la seva població. Així mateix, aquesta regió encapçala els rànquings de menor risc de pobresa i exclusió social.
Miguel Laparra, doctor en Sociologia i professor de Política Social de la Universitat Pública de Navarra, ha estat una de les figures cabdals per fer possible aquests indicadors, gràcies al seu salt a la política com a president de Drets Socials del Govern de Navarra, entre el 2015 i el 2019. Així, Laparra és considerat un expert de renom en l’àmbit de les garanties de rendes, i per aquest motiu aquest dijous el professor ha impartit el seminari ‘Renda Garantida de Ciutadania: el cas de Navarra’ organitzat pel Departament de Drets Socials. “Conèixer l’experiència navarresa vista des del Miguel Laparra, que estava a l’acadèmia, va saltar a la política i torna a l’acadèmia és molt suggerent i interessant”, ha manifestat el conseller de Drets Socials Carles Campuzano durant la presentació de la sessió d’aquest dijous, celebrada a la seu del departament. Campuzano també ha demanat “consens polític” per permetre avançar cap a una Renda Garantida de Ciutadania més eficaç, i que faci front a la pobresa infantil, o garanteixi l’accés a l’habitatge, entre altres.
El professor Laparra ha plantejat durant la seva intervenció diferents elements que cal tenir en compte per assegurar bones polítiques d’inclusió associades als programes de garanties de rendes, posant com a exemple les reformes de la gestió de la renda garantida a Navarra, que es va implementar entre el 2014 i el 2015.
En primer terme, pel que fa al desenvolupament dels programes de rendes mínimes de les diferents comunitats autònomes, Laparra ha destacat que l’element més singular i que més s’ha qüestionat en el conjunt del sistema estatal són les diferències de cobertura que hi ha entre les comunitats autònomes. En proporció al conjunt de la població, el percentatge va del 0,13% a Castella la Manxa al 6,36% a Navarra (la comunitat amb major cobertura, seguida d’Euskadi i Astúries); Catalunya, en aquest sentit, es situa al 6è lloc, amb una cobertura de l’1,6%, una mica per sobre de la mitjana estatal.
“La quantia de la RGC a Catalunya s’adequa bastant a les necessitats del context territorial, però el nivell de cobertura és inferior al d’altres territoris”, apunta Laparra
Un aspecte que el professor Laparra ha ressaltat és que no hi ha relació de les cobertures amb la incidència de la pobresa, és a dir, aquelles comunitats on hi ha més cobertura de rendes no són les que tenen més alts índexs de pobresa. Segons l’expert, una de les qüestions més remarcables en l’àmbit estatal pel que fa a les polítiques de rendes d’inserció és que actualment hi ha una diferència molt gran entre l’aplicació, cobertura, requisits, quanties i normativa entre les diferents comunitats autònomes. “El principal problema que tenen els programes de rendes mínimes és la diferència en la cobertura, per la diversitat en els models de gestió”, ha assegurat Laparra.
Una altra qüestió a tenir en compte és la quantia de les rendes, ja que, segons adverteix el sociòleg, cal tenir en compte les diferents necessitats del context territorial: el nivell de vida és molt diferent entre unes regions o unes altres. Pel que fa a Catalunya, Laparra ha assenyalat que les quanties de la Renda Garantida de Ciutadania (que està establerta en 717 euros per membre d’una unitat familiar) “permetria sortir de la pobresa severa”. Però, Laparra ha advertit que tot i que la quantia és suficient, el nivell de cobertura “encara és baix, i inferior al d’altres territoris”.
La clau: fer complementàries les rendes de treball i les prestacions
Segons Laparra, si a Navarra s’ha aconseguit fer un salt en les polítiques d’inserció social és en part gràcies a diverses reformes que el govern en el qual ell va participar va dur a terme. Una de les més rellevants va ser la complementarietat entre les rendes del treball i les prestacions de la renda garantida de Navarra. “Es va fer a partir de un argument d’equitat i de tractament igualitari, perquè si no estem tractant de forma molt diferent a les persones que treballen i a les que no”, ha manifestat el professor de la UPNA. “A Navarra vam fer un salt qualitatiu reformant la renda garantida, incentivant l’ocupació, fent-la compatible amb la prestació. Cal apostar per la inserció laboral”, opina Laparra.
Aquest argument guanya pes si es té en compte alguns indicadors que s’han anat recollint als informes anuals FOESSA, un dels estudis més complets sobre desenvolupament social, i en el qual s’analitzen exhaustivament les desigualtats socials a l’Estat, i que Laparra ha coordinat en diverses ocasions. “Entre els anys anteriors a la Covid-19 a l’Estat s’ha duplicat l’indicador d’inseguretat laboral greu”, assegura Laparra, un índex que fa referència a les persones que: o bé han tingut tres contractes laborals o més durant un any; o han treballat per tres empreses distintes; o han estat tres o més mesos sense feina. “Cada cop hi ha més persones que tenen aquestes situacions d’inseguretat, i per tant s’ha de protegir a les persones que estan expulsades del mercat de treball, però també a les que pateixen aquesta inseguretat”.
Per això, Laparra argumenta que convé plantejar com “desenvolupar mecanismes de protecció” per a treballadors amb feines molt insegures i irregulars. En aquest sentit, el doctor en Sociologia creu que una bona mesura és implementar sistemes de suspensió de les prestacions “molt àgils” que permetin la reincorporació immediata al programa de rendes quan la persona acaba un contracte de treball o perd la feina. “Així evitaríem situacions que es donen sovint de persones que prefereixen no acceptar feines mal remunerades i temporals per por a perdre la renda garantida un cop es queden sense contracte”. En aquest sentit, Laparra ha posat l’exemple del projecte Ersisi, implementat a Navarra com a prova pilot i que ara s’està extenent a tota la població destinatària i amb el qual es va reforçar el dret a la inclusió a través de la integració de serveis socials i els d’ocupació. “Serveis socials i serveis d’ocupació han de treballar junts, perquè hi ha un gruix alt de població usuària que comparteixen”. Laparra ha quantificat la xifra: a l’Estat espanyol hi ha un milió d’aturats en famílies que són ateses per serveis socials. “Cal perfilar quins són els usuaris amb els quals treballar conjuntament per aconseguir millors resultats en inclusió social”.
“L’ingrés mínim vital no està plantejat des d’una lògica que permeti articular aquesta prestació amb les rendes garantides autonòmiques”, sosté el professor
D’altra banda, Laparra també ha volgut valorar “l’esforç” que fan les famílies en risc d’exclusió, perquè segons admet, diversos estudis científics desmenteixen que no estiguin fent un esforç per sortir de la situació de vulnerabilitat, tal com argumenten opcions polítiques de dretes. “En el 70% de les llars en situació d’exclusió moderada hi ha algú treballant”, sosté Laparra, amb dades de FOESSA. També hi ha alts percentatges de persones en risc d’exclusió que s’estan formant o estudiant, o fent alguna activitat orientada a la inclusió. “Cal remarcar el que s’està fent, tant per part dels professionals, les entitats i les persones en risc d’exclusió”, ha assegurat el professor. “Veiem molt esforç i dedicació”.
I què fer amb l’ingrés mínim vital?
L’ingrés mínim vital és una de les qüestions finals que Laparra ha abordat durant el seminari. El professor creu que aquesta prestació, aprovada pel Govern espanyol per donar resposta a l’emergència de la Covid, i que ha estat una de les demandes històriques d’entitats i sindicats, no s’ha plantejat des d’una lògica que permeti articular-la amb les rendes mínimes autonòmiques. “El model de transferència fa molt difícil la plena integració de les dues rendes”, admet. “Hi ha moltes millores que es poden fer. Primer revisar la unitat de convivència, que és una de les explicacions per la qual aquesta prestació només ha arribat a un terç de les persones previstes. També cal reformar el període de referència: no pot ser que es contemplin les situacions econòmiques que tenien les persones fa dos anys”, ha dit Laparra.
Tot i que Navarra té transferit l’ingrés mínim vital, la qual cosa ha facilitat l’accés a la prestació i un índex menor de pobresa a aquesta comunitat, el professor assegura que encara queda molta feina per fer. “A Navarra es va aprovar la transferència de l’ingrés mínim vital l’abril del 2022. De moment, és impossible integrar les dues rendes per les implicacions normatives, i es manté el doble circuit”, ha explicat el sociòleg, tot admetent que això fa que per a professionals i usuaris es dupliquin les tasques burocràtiques i els impediments.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari