Menys alumnes, més qualitat en educació?

Enric Prats  Professor de Pedagogia, Universitat de Barcelona

Per quart any consecutiu, les dades demogràfiques indiquen una baixada notable de la natalitat a l’Estat espanyol. En el cas que això suposi una tendència estructural, a llarg termini, podem pensar que els pressupostos en educació sofriran un minvament significatiu? Es pot establir alguna lògica entre la despesa en educació i el nombre d’escolars? Seria de rebut que a una baixada del nombre d’alumnes escolaritzats es correspongués una reducció en la inversió?

En 2021, últim any amb dades consolidades, la despesa pública en educació va ascendir a gairebé 60.000 milions d’euros, una xifra que inclou la inversió en totes les etapes educatives per part de les administracions educatives, central i autonòmiques. D’aquesta suma, el 72% es va destinar a les etapes d’educació infantil, secundària, batxillerat i formació professional. És a dir, prop de 43.000 milions d’euros van ser assignats als trams educatius que acollien, també en 2021, a més de nou milions d’alumnes dels ensenyaments no universitaris, exactament 9.129.023.

Relació despesa-alumnes

Un repàs històric ens il·lumina sobre la relació entre despesa pública i nombre d’efectius escolars. Així, una dècada abans, en 2011, teníem 7.782.182 alumnes de les etapes no universitàries (un 17% menys) i la despesa pública s’elevava a prop de 35.000 milions (un 22% menys). En poques paraules, en aquests 10 anys hi ha hagut un creixement més fort en termes econòmics que en nombre d’alumnes.

És cert que les fluctuacions en la inversió educativa s’associen a crisis econòmiques més o menys severes i a polítiques de contenció que alguns partits han realitzat en educació. De tota manera, les dades són estables i han anat mantenint una tònica semblant en les últimes dècades.

Nombre de docents

Si tenim en compte que, dels 60.000 milions d’euros de 2021, més del 75% es destinava a personal, l’increment més substancial en aquesta dècada s’ha produït també en el nombre de docents, que ha passat de 720.000 a 810.000: un 12,5% d’increment. De tota manera, aquell augment del 17% d’alumnes no ha anat acompanyat d’una dada semblant en professorat, cosa que significa, per tant, que s’ha incrementat la pressió a les aules.

Tot això condueix a un conjunt de reflexions que han de considerar-se globalment, mai per separat.

Natalitat rural o urbana

Cal pensar que la reducció de natalitat no s’està produint de la mateixa manera en tots els territoris ni en totes les àrees poblades. S’està donant una desigualtat que torna a polaritzar-se en zones urbanes i metropolitanes en detriment d’àrees rurals, al que s’afegeix en aquestes últimes el fenomen de despoblació.

A més, els estudis demogràfics no es posen d’acord a dictaminar si estem assistint a un fenomen estructural, a llarg termini, o ben conjuntural, a mitjà o curt termini. Tot això sol estar determinat en funció d’altres variables que s’escapen de l’estrictament educatiu: recuperació econòmica, ajudes a famílies, mercat d’habitatge, polítiques d’immigració, etcètera.

Tancament d’escoles

Segons l’informe Espanya 2050, que segueix les estadístiques europees sobre aquest tema, la tendència demogràfica a la baixa comportaria el tancament d’unes 30.000 escoles, que afectaria principalment les zones rurals més despoblades i als nuclis urbans més envellits.

S’entén que un nombre d’alumnes per sota d’una xifra crítica, difícil de precisar, no justifica el manteniment d’edificis i professorat. En zones rurals mig despoblades, per exemple, el tancament de l’escola pronostica l’abandonament gairebé total de la població a mitjà termini, una cosa inassumible per part dels poders públics locals.

Per part seva, en zones urbanes afectades per l’envelliment de la població, on és probable que es produeixi també un fenomen de gentrificació, les classes mitjanes i baixes tendeixen a desplaçar-se cap a altres nuclis, provocant, a més, una reducció d’efectius escolars. Per tot això, els criteris per al tancament d’escoles varien en funció de les condicions socials, econòmiques i demogràfiques de l’entorn.

D’altra banda, cal diferenciar la situació de les escoles públiques i la de les escoles privades sostingudes amb fons públics (les escoles concertades). En aquest sentit, hem de recordar que en 2021 les transferències financeres en concepte de concerts educatius a aquestes escoles privades suposaven el 12% del total del pressupost total de 60.000 milions. Així doncs, s’afegiria un altre criteri de selecció d’escoles: en el cas de reducció dràstica d’aules i centres, en llocs on cohabitin escoles públiques i escoles privades, el polític de torn haurà de prendre la decisió de quines escoles tanca.

En aquest mateix horitzó de caiguda de natalitat, cal recordar que una bona part de les plantilles de professorat que van entrar a la professió amb el creixement de la dècada de 1980 estarà prop de la jubilació, la qual cosa pot ajudar a acompanyar aquesta possible baixada.

Recomposició del sistema educatiu

No obstant això, si les previsions només es compleixen a mitjà termini, amb una baixada de natalitat no tan acusada i compensada amb un increment del flux migratori d’entrada, és més que probable que assistim a una recomposició del sistema educatiu.

En primer lloc, això pot ajudar a alleugerir la proporció d’alumnes per professor; és a dir, es pot reduir la pressió a les aules que s’ha vist com s’incrementava en l’última dècada. Les tendències pedagògiques apunten cap a models de codocència, amb la presència de dues o més docents en una aula, la qual cosa permet pensar en una atenció més directa sobre els alumnes.

A més, la baixada de natalitat pot permetre la dedicació de docents a tasques noves que sorgeixen de necessitats socioeducatives que estan emergint a les escoles en les últimes dècades i no estan sent ateses com correspon: atenció als més vulnerables, lluita contra l’abandonament i l’absentisme, reforç escolar per a assegurar la qualitat, atenció a situacions d’assetjament escolar, suport emocional, etcètera.

Aquesta diversificació de tasques i de perfils professionals pot permetre la recomposició d’equips educatius més interdisciplinaris a les escoles, que donin sortida a les situacions descrites i puguin obrir-se més cap a la comunitat, per a aconseguir espais educatius més oberts.

Tot això no repercutiria, per tant, en una reducció de la despesa pública, sinó tot el contrari: com anticipa l’esmentat informe Espanya 2050, a tres dècades vista es podria arribar a duplicar la despesa pública per alumne, sempre que es mantinguessin les xifres actuals.

En suma, haurem de seguir atentament l’evolució d’aquesta tendència i esperar dels nostres polítics solucions intel·ligents a alguna cosa que podem anar preveient amb antelació i que poden contribuir, sens dubte, a la millora del servei educatiu.