D’elitista a diversa: el llarg camí cap a la universitat inclusiva

María García-Cano Torrico  Professora del Departament d'Educació, Universidad de Córdoba
Azahara Jiménez Millán  Professora del Departament d'Educació, Universidad de Córdoba
Carmen Clara Bravo Torres  Investigadora postdoctoral al departament de Ciències Socials, Universidad de Córdoba
Elisa Pérez Gracia  Professora del Departament d'Educació, Universidad de Córdoba
Eva F. Hinojosa Pareja  Professora Titular al Departament d'Educació, Universidad de Córdoba

En les últimes dècades s’han multiplicat els estudis sobre educació inclusiva i diversitat en les universitats. Per a avaluar la facilitat d’accés i permanència de col·lectius vulnerables o infrarepresentats en l’educació superior, aquests estudis analitzen tres factors clau: presència, participació i progrés.

Pel que fa a la presència o existència de diversitat entre estudiants, professorat i personal tècnic, la universitat és inclusiva si el perfil sociodemogràfic dels qui la componen inclou a col·lectius infrarepresentats segons diferents condicions, com la discapacitat, el sexe, la condició socioeconòmica, l’origen, l’edat o l’ètnia, entre altres.

Una universitat és participativa si tots els membres prenen part en les decisions i si garanteix la cohesió social entre els seus membres.

El progrés suposa que es garanteixi l’aprenentatge. La universitat és inclusiva quan els seus estudiants no abandonen els estudis. També, si els seus treballadors tenen un desenvolupament professional òptim.

Grau de compromís

Els avanços en polítiques inclusives en les universitats dels països de tot el món és molt dispar. A més, les actuacions es dirigeixen a grups de persones diferents (població amb discapacitat, població racialitzada, estudiants internacionals…).

A Europa, malgrat que existeixen bones pràctiques en alguns llocs, les universitats generalment no compten amb polítiques inclusives d’abast global. De fet, diferents treballs afirmen que les universitats continuen sent elitistes i no han aconseguit canviar ni la seva organització ni la cultura per a ser més inclusives.

Un compromís important

Que les universitats siguin llocs inclusius i diversos és l’objectiu d’un acord concret dels països membres de la Unió Europea. El comunicatCap a l’Espai Europeu d’Educació Superior: responent als reptes d’un món globalitzat, signat a Londres en 2007, va fer referència a la dimensió social de la universitat.

En aquest document es reclama que la composició de l’estudiantat en la universitat reflectís la diversitat de la població existent als països membres. D’aquesta manera, es pretén que les universitats també contribueixin en la promoció de la cohesió social i la reducció de desigualtats socials.

Però el document més actual sobre polítiques inclusives es va escriure en la Conferència de Roma en 2020. Aquest document defineix els principis i directrius per a enfortir la dimensió social de l’educació superior en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Parla de promoure l’accés, la participació i la finalització dels estudis d’educació superior de població “vulnerable, desfavorida o infrarepresentada”.

En concret, a l’Estat espanyol les universitats s’han compromès amb l’Agenda 2030 i els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) definits per l’Assemblea General de les Nacions Unides. L’Objectiu 4 consisteix a “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tots”.

A més, la llei d’Universitat a Espanya (LOSU 2/2023) fa referència a la inclusió i posa en valor la diversitat. En els seus articles al·ludeix a la no discriminació, garantir l’accés universal, respecte a la diversitat lingüística, cultural, social. A més, compromet a les universitats perquè tinguin unitats específiques dedicades a l’atenció de la diversitat i a la discapacitat.

De les paraules…

Tenint en compte els estudis i també els principis polítics, les universitats haurien de dissenyar plans d’inclusió, diagnosticant prèviament l’estat de les seves polítiques. Alguns instruments que podrien servir a les universitats ja s’han publicat, com les guies d’estàndards, els marcs per a l’autoavaluació o instruments concrets com el recentment elaborat per la Universitat de Còrdova (UCODInclusión).

… als fets

El diagnòstic realitzat en la Universitat de Còrdova pot servir de referent per a altres universitats espanyoles. Entre els resultats trobem que:

1. La presència de persones o col·lectius amb determinades condicions de vulnerabilitat o infrarepresentació és molt feble. I això ocorre tant en el grup d’estudiantat, com de professorat, personal investigador i, també, de personal tècnic i de serveis. Per exemple, no és representativa la presència de persones amb discapacitat, d’origen ètnic o d’origen migrant en la universitat.
2. Existeixen unitats o serveis específics i ben organitzats per a treballar les necessitats de persones amb discapacitat o per a les polítiques d’igualtat, però són inexistents les accions per a altres condicions de vulnerabilitat, per exemple, per a afavorir el progrés i finalització d’estudis d’estudiants majors de 25 anys.
3. Encara que les persones que lideren la universitat es mostren sensibilitzades i amb interès per a treballar la inclusió, no existeixen programes o plans d’inclusió definits a mitjà o llarg termini i amb finançament específic.

Les universitats haurien de realitzar una autoavaluació de les seves polítiques sobre inclusió perquè facin el que diuen. El compromís real arribarà amb el canvi global en l’organització i en la cultura de la institució, per a aconseguir la no discriminació i el benestar d’estudiants i treballadors.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)